—Com es troba?
—Bé. Cada vegada millor. Sembla que la vida té previst que visqui.
—Ens deia que l’estiu passat ja feia plans d’on anar a enterrar-se…
—Clar. És una cosa que em tranquil·litzava mentalment. Em tranquil·litza pensar en les coses que t’envolten i en el lloc on deixaran el cos. El cos és la gran molèstia de la mort. Vaig decidir que volia que el deixessin en un poble particular del Pirineu. No volia estar enterrada en un pis. Quan ho vaig preguntar, vaig descobrir que no et venen un tros de terra. Si ho demanes, els veïns han de donar el consentiment. Aleshores, vaig entrar al Ple de l’Ajuntament com un dels temes menors a tocar. I, sí, em van donar permís. Tot està lligat. Ha sigut un triomf.
—Al seu llibre Ictiosaure (Edicions 62, 2018) diu que “el dolor és un laberint intern”. No sé si ho va escriure abans d’estar malalta i si ara ho rellegeix d’una altra manera…
—El món dels sans i el món dels malalts és molt diferent. Només s’ho pot imaginar la persona que ha estat sana i passa a estar malalta greu. Són coses tan diferents… He vist pel·lícules perquè no tenia massa capacitat per moure’m. Només de veure a la pel·lícula una persona que pujava les escales corrents, ja sentia enveja. És l’enveja de la força. T’adones que el món dels sans és el món i el món dels malalts és com un submon.
—Se sent aquí o té voluntat d’enganxar-se a l’altre món?
—En el moment que estigui bé, si arriba, em fa cosa tornar a l’altre món. No saps ben bé com ho faràs. És un món pla, que queda llunyà. Quan es va tancar la societat per la covid, per posar un exemple, hi havia molta gent a qui li feia por sortir de casa i anar als llocs. Si una persona porta més temps així, pots comprendre que té una certa por mental, psicològica, a no saber com fer dins del món dels sans (però amb pastilles).
—L’he de tractar com a Dolors o com a Lola?
—Des del moment que em vaig dir Lola, em van passar tantes desgràcies que vaig demanar que ja no em diguessin més Lola. Però, passo de tot. Em pots dir Dolors i em pots dir Lola. Ara soc dues en una. Si ja soc tres, anirem cap a la divinitat.
—Fa el canvi de nom quan deixa enrere la poesia i passa a centrar-se en altres coses. Ha persistit en aquest propòsit?
—Sí, sí. El que volia fer eren textos teatrals. Ja en vaig fer un, Mata’m psicosi. Però, com que em vaig posar a fer aquest llibre, que em dona molta feina i m’agrada molt, tinc tot el cap allà, i fins que l’acabi no podré fer el que volia fer: textos teatrals. Potser, en un, hi posaré “text teatral irrepresentable”. M’importa quatre pebrots si es poden representar o no, però vull fer aquests textos en plena llibertat. Si no, que els representin imaginant que és l’escenari més bonic.
—Quin és aquest text que la té atrapada?
—No se’n pot dir res.
—No ha tingut la temptació d’escriure poemes?
—No. Mira que, excepte els dies aquells moribunds, he escrit cada dia. El meu ordinador sembla un Diògenes en aquests moments.
—Això és perquè quan feia poemes s’havia de forçar a escriure’ls?
—No! Era tan horrible que em sortia com un esternut la major part de les vegades. Sortien gairebé com els llegeixes. No només això, sinó que em quedaven gravats a la memòria, cosa que intentava dissimular. Ho odiava. Saps el què és escriure un llibre, un altre i un altre i que et quedi tot a la memòria? El que vols és oblidar-ho. Per això ho has escrit. Aleshores, ara, molts d’aquells poemes els he oblidat. A partir de La dona que mirava la tele, que ja no va quedar gravat a la memòria, els llibres posteriors ja no m’han quedat gravats a foc. Una mica els recordo. Saps com quan t’enamores? Aquell moment et queda a foc i mai pots oblidar-lo o quan veus el mar per primera vegada. No em quedava només un tros, era tot allà, bumbumbum…
—L’atabalava…
—No volia tenir aquelles històries al cap. No tenia gens d’interès a demostrar que tinc memòria o en deixo de tenir. Si els poemes eren en rima, pitjor. La rima era molt recordatòria.
—Ara se sent alliberada?
—En aquest aspecte, sí. Gràcies, cap meu.
—Ara, trenta anys després, li han reeditat el Llibre dels homes (Documents Documenta, 2023). Com és enfrontar-se a un llibre tant de temps després d’haver-lo escrit? Se l’ha mirat?
—Només he canviat una cosa. O un parell. Una, perquè estava malament. Estava mal rimada. I, l’altra, era un lloc geogràfic que el vaig posar perquè pertanyia a la realitat de la meva vida i una amiga em va dir que no el posés. Canet per Falset. Després, em va fer molta il·lusió. El Llibre dels homes no el tenia. El vaig deixar i no me’l van tornar. Als llibres que he escrit —excepte amb els poemes de la segona part de La flor invisible, que els esborraria— només els demano que ens puguem mirar l’un a l’altre sense tenir fàstic. Com et mires amb els amics que has triat. A més a més, el Llibre dels homes, sí que va tenir nomenada a l’època, però va passar molt desapercebut. Jo pensava que era un llibre molt llegible. Però, bé, a la gent la poesia no li interessa encara que sigui llegible.
—Cada vegada més?
—Penso que hi ha molta gent que llegeix poesia ara. I també llegeixen prospectes de la batedora. Però, hi ha la gent que hi ha. És el que ho fa bonic, penso. El món de la poesia, excepte el petit temps que a les corts medievals s’hi distreien, sempre ha estat així. Quan llegeixes els trobadors dels segles XIII i XII, també lamentaven que abans a la poesia se li feia cas. Era la mateixa queixa que sentia jo a la meva època o que se sent sempre. La poesia ha estat sempre una cosa reduïda, com l’òpera. Per molt que es vulgui socialitzar, són arts reduïdes.
—Creu que s’interessa per la poesia perquè ja té una certa atracció pels marges o se situa als marges perquè li interessa la poesia?
—Jo? Perquè n’estic enamorada. D’ençà que era petita, vivia al món com si res em separés dels arbres o la terra. Tenia una sensació de continuïtat. No era un ens forà. Recordo que la meva padrina tenia un llibre i el vaig obrir. Era un diccionari. Em va sortir el sol. Vaig veure que el sol era al llibre. Era una cosa màgica i molt misteriosa. M’allunyava de la realitat al mateix temps. A l’escola les paraules m’agradaven molt perquè les trobava com si fossin un joc de misteri. Una vegada vaig escriure i tot el que havia imaginat va quedar allí gravat. Vaig quedar al·lucinada. Tot era molt màgic. La poesia em va agradar molt — també m’agradava llegir prosa o teatre—, perquè era com agafar el llenguatge i pujar-lo cap amunt. Era com el més sublim de la llengua, tot i que no sé si la paraula m’agrada. Era com si l’ànima anés cap amunt.
—Tornant al Llibre dels homes, el veu com un trencament amb el primer llibre que publica?
—El primer llibre el publico tal com està. Hi ha altres llibres abans que no he tret. I ja es veu en aquells llibres que no escric com a El vent i la casa tancada. El vaig escriure així perquè estava casada amb un individu que, cada vegada que li llegia un poema, badallava o s’adormia. Vaig intentar escriure poemes que li interessessin. Per això vaig acabar escrivint un llibre que parlava d’ell i de com el deixaria. No n’era massa conscient. Però, ho diu allí, clarament, tot el que va passar. Vaig escriure el llibre d’aquella manera perquè vivia en un món on no tenia gent amb qui parlar de literatura. Aquella solitud de creació em va fer escriure’l per si ell aconseguia entrar a la poesia sense badallar. El llibre no es pot tenir massa en compte des del punt de vista de la meva manera d’escriure. És un llibre com quan algú té set.
—Amb el Llibre dels homes es reivindica.
—Em fotia uns panxots de riure… Quan el vaig començar a escriure, estava estirada al sofà, amb la llibreta en alt i no sé com ho feia per escriure. Em pixava de riure.
—Encara era amb aquell xicot?
—Quan el vaig començar, encara no l’havia deixat. Em va costar una mica. La rima, la cosa bona que té, és que encén la intel·ligència, més que no pas la inspiració. Si es gira amb una mica d’inspiració, encara té més gràcia la cosa. Hi ha rimes que et porten a significats i conceptes que tu no hauries imaginat. Et sobten i això és el bo que té la rima. Et treu dels teus esquemes estructurals. L’altra cosa és que tenia incontinència d’escriptura. Llavors, la rima és com una faixa.
—Com és que decideix posar en paral·lel una certa decepció amb els homes amb una certa decepció política? Hi tenen relació?
—Clar que les dues coses estan lligades, van totalment lligades. Vaig escriure el llibre per queixar-me d’una qüestió política i social gran. La primera era que havíem sortit d’una dictadura en falsedat. Crec que queda bastant clar. La segona era que els meus companys de lluita, que jo considerava iguals a mi, quan entrava en una relació amorosa o sexual amb ells em tractaven com havia tractat mon pare a ma mare. Em trobava amb un masclisme al·lucinant. Em petava el cap. Com pot ser que aquells homes, amb qui tenia les mateixes idees d’esquerres i canviar el món, de Catalunya com a nació, a l’hora de la veritat, de l’enamorament, em tractessin com una dona? Allò m’encenia.
—S’ha dit molt que era una resposta a l’Espill de Jaume Roig. Ho pensa des d’aquí?
—El llibre m’agradava. Em feia gràcia la manera de ser escrit i l’humor que hi havia. A l’època medieval, a la baixa edat mitjana, es comença a xafar la dona. Penso que en certa manera li estic responent molts segles més tard i en circumstàncies diferents. Però, li estic responent amb la seva clau d’humor i imitant la seva rima, la seva manera de fer.
—Com veu que ara s’estigui reeditant i que es parli de traducció?
—Fatal. Per mi, per la traducció hi ha d’haver un altre sistema sintàctic. Però, es veu que a França en diuen traducció. És una rucada dir-ne traducció, tota la vida n’hem dit versió al català actual. En una traducció, també hi ha una cosa d’autoria. Quan passes del català antic a l’actual, d’autoria, no n’hi ha gaire. Quan intervens un text d’una llengua estrangera, sempre estàs fent un palimpsest.
—Per què s’ha interessat tant pel llegat medieval català i és tan present a la seva obra?
—M’interessa molt per una qüestió fonamental: la confiança en la llengua a l’època medieval és tan forta que, malgrat els segles, traspassa els llibres. Aleshores, la desconfiança que es té cap a la llengua catalana a la meva època és tan bèstia, que molesta a l’hora d’escriure. A Foix i aquests, evidentment, no. Vull dir, com a societat. A mi, basar-me en textos medievals em donava confiança en la meva llengua. Jo volia que la meva llengua fos així de viva. Que fos viva i no tingués ni dubtes, ni ombres, ni hòsties d’aquestes que porta la situació diglòssica i bilingüe que estem vivint.
—Sent que als poetes actuals aquesta desconfiança o inseguretat vers la llengua els afecta molt?
—Crec que a molts, sí. Encara que no en siguin conscients. Hi ha casos en què no. Per exemple, a l’Enric Casasses no l’afecta gens. Però, en molts casos afecta. Segurament, a mi també m’afecta. No pots escapar del món on vius. Pots, de tant en tant, com un peix vora l’aigua, treure el cap, però has de tornar a dins. És molt difícil veure’s fora de l’època on vius. Però, quan tens ajudes, com els medievals, això et dona confiança i nacionalisme pur i dur. Això sí que és nació, no les rucades aquestes de fer danses independentistes pel carrer.
—Li preocupa molt la salut de la nació…
—Em preocupa moltíssim. Jo em considero catalana des de molt petita. Veure el que està passant, amb la meva nació i la meva llengua —la dels meus avantpassats, la dels medievals—, la debilitat amb què la nació afronta aquests problemes —es prefereix quedar bé que no pas ser català— em desanima. Per altra banda, penso també que hem viscut situacions molt fortes i potser aquesta la podrem superar. Si no, la idea que sovint tinc al cap és que hi havia l’Imperi romà i se’n va anar a la merda. Doncs, Iberoamèrica i tota aquesta hispanitat també se n’anirà a prendre pel cul un dia o un altre. Que ens n’anirem a prendre pel cul nosaltres abans? Mala sort.
—Una idea molt catalana…
—També és una idea per poder viure amb més tranquil·litat. Una cosa és morir-se un. L’altra, que mori tot allò que l’ha format. Això és terrible.
—Dedica molts esforços a fer aquest activisme en el sector cultural o de la poesia?
—No escric pensant a fer nacionalisme. Escric com si ho fes als Urals. Com si fos una llengua normal. Fixa’t que dic “com si fos”, això ja diu molt. Però, a les xarxes, a la vida normal, a les meves converses, soc bastant bèstia. Un dia, va venir un noi que em portava un paquet i no podia entendre ni el meu DNI en català. Doncs, li vaig dir que en castellà no li diria. Em va dir que s’enduria el paquet i li vaig dir que d’acord. Va marxar i vaig tancar la porta. La major part de la gent vol el paquet. Però, ha arribat un punt en què o ens fem valdre o això se’n va a Can Pistraus.
—Com s’alimenta per treballar l’humor i la ironia?
—Mirant el món ja rius. Des de petita, si em passava una desgràcia, de seguida el meu cap en generava un acudit que em feia riure. És una manera de superar traumes, d’estar per sobre de dolors. Hi ha un poema que sempre em demanaven recitar molt que és “La que mai es despentina”. Tothom reia. Jo, allà, estic descrivint una nit en què ma mare s’està morint i m’està dient que no li han fet el tint i no va pentinada. A les tres o les quatre de la matinada. Jo penso que és per matar-la. Els moribunds, quan es moren, han de dir coses importants i, ma mare, va dir “ai nena, ara m’enterraran i no tindré el tint ni m’hauran fet la permanent”. El meu cap es va fondre en aquell moment. Què vaig fer? Escriure “La que mai es despentina”. En realitat, jo també vaig riure escrivint-lo.
—Ha viscut a Lleida…
—Fins als dinou anys. M’he mogut molt. A Barcelona hi vaig viure, també. Però, Barcelona no m’agrada. Jo necessito naturalesa a prop. És horrible. Fins i tot el mar, a Barcelona, sembla que s’amagui. Això em carregava molt. A Barcelona, la primera vegada hi vaig viure quatre o cinc anys i la segona un any.
—Creu que no haver estat massa a Barcelona ha influït la seva manera de relacionar-se amb el món poètic català?
—És una sort. Si estàs allí, has d’estar tot el puto dia anant a presentacions i actes que fan els teus amics. Llavors, quan escrius, estudies o, simplement, tens pau?
—Si no hi ets, però, costa més ser escoltada?
—Jo vaig tenir la sort que vaig fer gires i vaig estar allà embotida. Aleshores, em cridaven a tot arreu. En aquests moments, encara que estigués bé, tampoc voldria que em cridessin molt. Arriba un moment que t’agafa un cansament de tu mateixa. De sempre recitar-te a tu mateixa. També va canviar una mica. De passar a fer uns recitals que tenien un sentit espiritual altíssim, va passar a ser una cosa així com la pubilla del poble. Amb la popularització i vulgarització dels recitals, va arribar un moment en què semblava que el que comptava era que fessis riure o que ho fessis més bé que els altres. En lloc d’estar amb els companys de bon rotllo, hi havia com una tensió per veure qui ho feia millor i feia riure més. Què és això? Els pallassos Fofo i Fofito? Això va fer que em retirés. Me’n vaig cansar.
—Un tret que crida l’atenció és l’ús que fa, a vegades, de formes d’escriptura dialectals. Fins a quin punt això perjudica o no la llengua?
—Ho faig a posta totalment. La meva idea de fer-ho és que, de la mateixa manera que hi ha classes socials, hi ha estrats socials de la llengua. El que m’excita és agafar un mot d’allò més vulgar i ajuntar-lo amb un mot dels més cultes. O agafar un mot mort i posar-lo entre dos vius, com Frankenstein, i ressuscitar-lo. Barrejar els estrats de la llengua és com la utopia d’una societat d’iguals.
—Al Llibre dels homes, hi ha un verset que diu “Hi haurà tant plagi / com a mi em ragi”. Això té a veure amb una mirada concreta de la tradició?
—Totalment. A tot el que he escrit, crec que es nota que estic lligada a la tradició. La base és la meva tradició catalana. És impossible separar-me’n. Després, estic lligada a tradicions d’altres llocs. Sobretot, veig que el que més m’agrada són les tradicions anglosaxones, nòrdiques i russes. Són les branques on més m’he agafat, més que no pas la traducció italiana, francesa o portuguesa. M’ha agradat molt la tradició grega clàssica. Però, m’he enganxat més a les primeres.
—Reconèixer el plagi és també una manera de fugir de la pressió de l’originalitat?
—L’originalitat no deixa de ser un plagi. La primera persona que va escriure, va ser original. A partir d’allí, tot va ser plagi. Tu estàs molt marcat per estructures. Algunes vegades, quan estic escrivint, com escric moltes vegades, com si dormís, penso que potser això ja ho ha dit algú altre. Tinc dubtes. A vegades, fins i tot, agafo la frase i la busco. No fos cas. No pots escapar. No hi ha ningú que no escrigui amb plagi. El que cal és donar una nova visió. Fins i tot, aquesta nova visió la dones escrivint la mateixa llengua de diferent manera. Això, l’Enric ho fa. Agafa escriptures que són supertradicionals i les reescriu. És un plagi? Sí. És original? Totalment. És l’Enric? És l’Enric.
—Vostè ho fa amb el haiku, també. El canvi constant de la forma dels poemes, és per una voluntat de risc?
—És per voluntat de risc, però també per un menysteniment de la forma. La forma s’adequa, però, en realitat, l’important és l’ànima. La forma és un cadàver.
—Cita molt l’Enric Casasses i al seu voltant, aquí al menjador, hi ha moltes obres de Perejaume a les parets. Són dues persones molt recurrents quan parla de la seva obra. Per què?
—Ells i l’Albert Roig. Potser, Roig, no tant, però també. Escriu d’una forma molt diferent dels altres. Per mi, el gran pensador de la nostra època és en Perejaume. És la persona que, en realitat, dona una visió màgica, especial i contemporània del món. Sempre l’he admirat molt per la manera que té de pensar, és única. A més a més, està completament lligada a la terra, perquè el seu pare la treballava, però també a tota la tradició catalana. Hi ha uns lligams fortíssims. Una persona que té un pensament com els d’en Perejaume és una cosa monstruosament bella. Ara se li ha fet cas, però quan el vaig començar a conèixer, que me’l va ensenyar l’Enric, no entenia que s’estiguessin llegint idees del Bru de Sala i, en canvi, no s’estiguessin ensenyant coses tan absolutament meravelloses com les que deia aquesta persona. I l’Enric és una bèstia. M’ha ensenyat molt, perquè té molta més cultura que jo. Des que ens vam conèixer, moltes vegades parlem per telèfon i només parlem de literatura, literatura i literatura. Fins i tot, quan estava fent el llibre de les poesies medievals, recordo que li vaig llegir tot el Cant espiritual de March per telèfon mentre ell mirava la versió antiga. Hem tingut una relació molt estreta. Hi ha poemes seus que m’agraden molt. Ha acabat esdevenint un mite dins la nostra societat. Les societats necessiten mites, però, més enllà d’això, és una bèstia.
—Abans de l’entrevista, ens deia que volia que l’enterressin amb una creu. Als seus poemes, amb Déu i l’Església hi té una relació ambigua.
—L’església és hòstia va i hòstia ve. Perquè, al final, és una institució política i amb els polítics mai m’hi he dut massa bé. Però, jo crec en Déu. Ara, no et puc dir quin Déu és, ni on és, ni com es manifesta. No sé res d’aquest Déu, però sí que hi crec. És una manera de creure en l’U, en un origen. Per mi, l’espiritualitat i el misticisme són bàsics. Després, en la idea de la divinitat, potser soc una mica spinoziana, en el sentit que tot és Déu. La noció de Déu, per mi, és impactant i importantíssima, però al mateix temps és inexplicable i inaccessible. L’espiritualitat és en mi, de sempre. Per exemple, puc anar a un bosc i sentir una tensió fortíssima dins meu mirant uns arbres. Puc sentir coses molt fortes amb la natura; potser, a vegades, més que amb les persones. Això em ve de petita, potser, perquè passava molt temps en una masia de Lleida on hi havia fruiters, plantes, animals… On acabava la meva mà començava l’aire i on acabava l’aire, l’arbre. Tot ho notava unit.
—A Twitter la podem veure comentar programes com Sálvame o La Isla de las Tentaciones. Què l’atreu i l’empeny a comentar-ho?
—Ara han tret Sálvame i estic molt disgustada. Imagina’t que vens de llegir Filó d’Alexandria i després has llegit Kierkegaard i coses molt bèsties tota l’estona i després has llegit Dones místiques. Arriba un moment en què…, de veritat, la gent no valora la superficialitat, però és molt important. Jo em poso davant d’aquestes xorrades i tota la resta em marxa del cap. A mi no m’interessa si la Belén Esteban ha tret una truita de patates, però em relaxa molt.
—Però, hi discuteix?
—És molt divertit. Es formen sectors i discuteixes sobre una cosa que no t’interessa. És com qui agafa i es posa a jugar a matar extraterrestres davant una pantalla. Segurament, les dues coses són horroroses, però a mi m’agrada. Tot i això, ara estic en una època en què no hi ha res a la tele. Bé, hi ha un programa, Reglas de casa, que m’enganxa i el miro a les nits.
—Cap mena de vergonya…
—Al contrari. Millor que ho sàpiguen! És molt relaxant. Són coses que sembla que són veritat. Perquè hi deu haver guionistes, però sembla que estiguis acudint a una baralla de barri i et distreu molt. És com quan estàs enamorat d’algú que saps que no t’estima, però tu creus que sí que t’estima perquè vols continuar amb aquella tonteria al cap. •