En l’Encyclopédie de Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert es defineix la moral com la ciència que prescriu una conducta sàvia i els mitjans per conformar-hi les nostres accions. L’autor de l’entrada corresponent, el metge i filòsof Louis de Joaucourt, adverteix de seguida de les dificultats d’argumentar sobre aquest concepte, perquè les idees morals poden canviar en un mateix ésser humà o en persones diferents, són molt més complexes i incertes que les matemàtiques i estan subjectes a la volubilitat dels interessos humans. Com a constructe social, la moral depèn dels qui la dicten i varia amb el temps.
Tot això ve a tomb perquè El llibertí d’Eric-Emmanuel Schmitt parteix del supòsit fictici que Diderot va tenir molts problemes per redactar l’entrada dedicada a la moral de la seva Enciclopèdia. Vist l’incompliment de Rousseau, Diderot (Abel Folk) es veu obligat a escriure a cuita-corrents aquesta entrada enciclopèdica, mentre manté un duel amorós i intel·lectual amb la voluptuosa i enigmàtica Madame Therbouche (Àngels Gonyalons). El pensament filosòfic diderotià, tan dubitatiu com canviant, entra en plena contradicció amb la seva vida quotidiana, marcada pels afers de faldilles.
Càndid i confiat, Diderot s’afanya a enginyar una multimoral portàtil, vàlida i convincent que intenta harmonitzar cor i ment, que arriba a distingir entre moralitat pública i privada i que no s’està d’admetre’n la transgressió. La seva aposta per la moralitat a la carta no és únicament una coartada filosòfica per a la seva irrefrenable concupiscència, sinó sobretot una proposta vital antidogmàtica i alliberadora. Sense gaire èxit, val a dir-ho, perquè els seus discursos estan plens de contradiccions i perquè les quatre dones del seu entourage (Therbouche, la seva dona, la seva filla i la filla del seu protector) li passen la mà per la cara i li guanyen la partida de les idees i dels sentiments. De presumpte seductor cínic es converteix en seduït enganyat.
Dirigida per En l’Encyclopédie de Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert es defineix la moral com la ciència que prescriu una conducta sàvia i els mitjans per conformar-hi les nostres accions. L’autor de l’entrada corresponent, el metge i filòsof Louis de Joaucourt, adverteix de seguida de les dificultats d’argumentar sobre aquest concepte, perquè les idees morals poden canviar en un mateix ésser humà o en persones diferents, són molt més complexes i incertes que les matemàtiques i estan subjectes a la volubilitat dels interessos humans. Com a constructe social, la moral depèn dels qui la dicten i varia amb el temps.
Tot això ve a tomb perquè El llibertí d’Eric-Emmanuel Schmitt parteix del supòsit fictici que Diderot va tenir molts problemes per redactar l’entrada dedicada a la moral de la seva Enciclopèdia. Vist l’incompliment de Rousseau, Diderot (Abel Folk) es veu obligat a escriure a cuita-corrents aquesta entrada enciclopèdica, mentre manté un duel amorós i intel·lectual amb la voluptuosa i enigmàtica Madame Therbouche (Àngels Gonyalons). El pensament filosòfic diderotià, tan dubitatiu com canviant, entra en plena contradicció amb la seva vida quotidiana, marcada pels afers de faldilles.
Càndid i confiat, Diderot s’afanya a enginyar una multimoral portàtil, vàlida i convincent que intenta harmonitzar cor i ment, que arriba a distingir entre moralitat pública i privada i que no s’està d’admetre’n la transgressió. La seva aposta per la moralitat a la carta no és únicament una coartada filosòfica per a la seva irrefrenable concupiscència, sinó sobretot una proposta vital antidogmàtica i alliberadora. Sense gaire èxit, val a dir-ho, perquè els seus discursos estan plens de contradiccions i perquè les quatre dones del seu entourage (Therbouche, la seva dona, la seva filla i la filla del seu protector) li passen la mà per la cara i li guanyen la partida de les idees i dels sentiments. De presumpte seductor cínic es converteix en seduït enganyat.
Dirigida per Joan Lluís Bozzo,El llibertí és una comèdia filosòfica que, amb ironia i amenitat, combina les espurnejants disquisicions sobre l’art d’estimar i de viure, plenes de citacions i referències de mestres clàssics del pensament com ara Rousseau o Voltaire, amb les escenes amatòries d’embolicatroques entre Diderot i les dones que l’envolten. Abel Folk i Àngels Gonyalons encarnen la parella protagonista amb naturalitat i eficàcia. Els seus diàlegs picants, ben duts, treuen espurnes pertot arreu i fan esclatar en riures espontanis i sonors algunes espectadores, del tot fascinades pel púdic striptease de Folk. També llueixen els joves actors que els acompanyen, especialment Elena Tarrats en La jove d’Holbach.
L’acció d’El llibertí té lloc en un únic espai, un pavelló de caça d’un burgès ben situat on Diderot treballa i rep les seves amistançades i on guarda una prestigiosa col·lecció d’obres pictòriques. Bozzo n’ha fet un muntatge que procura donar el màxim protagonisme als duels dialèctics del filòsof il·lustrat amb les seves dones, que l’emmenen a replantejar-se en profunditat les conviccions espirituals, intel·lectuals i morals. Als espectadors d’avui, els arguments i les reflexions —d’una gran modernitat— que desgrana amb desimboltura El llibertí ens ajuden a relativitzar, amb la rialla als llavis, les certeses innecessàries i els dogals de moralitats fòssils., El llibertí és una comèdia filosòfica que, amb ironia i amenitat, combina les espurnejants disquisicions sobre l’art d’estimar i de viure, plenes de citacions i referències de mestres clàssics del pensament com ara Rousseau o Voltaire, amb les escenes amatòries d’embolicatroques entre Diderot i les dones que l’envolten. Abel Folk i Àngels Gonyalons encarnen la parella protagonista amb naturalitat i eficàcia. Els seus diàlegs picants, ben duts, treuen espurnes pertot arreu i fan esclatar en riures espontanis i sonors algunes espectadores, del tot fascinades pel púdic striptease de Folk. També llueixen els joves actors que els acompanyen, especialment Elena Tarrats en La jove d’Holbach.
L’acció d’El llibertí té lloc en un únic espai, un pavelló de caça d’un burgès ben situat on Diderot treballa i rep les seves amistançades i on guarda una prestigiosa col·lecció d’obres pictòriques. Bozzo n’ha fet un muntatge que procura donar el màxim protagonisme als duels dialèctics del filòsof il·lustrat amb les seves dones, que l’emmenen a replantejar-se en profunditat les conviccions espirituals, intel·lectuals i morals. Als espectadors d’avui, els arguments i les reflexions —d’una gran modernitat— que desgrana amb desimboltura El llibertí ens ajuden a relativitzar, amb la rialla als llavis, les certeses innecessàries i els dogals de moralitats fòssils.