- Un concert de rock, en la llengua del país, de Senior i el Cor Brutal, al Teatre Principal. Alguna cosa ha canviat, no?
- Afortunadament. Fa deu anys, això seria impensable. Sí, alguna cosa està canviant.
- Si Senior fora un artista nordamericà, potser ja li hagueren fet una pel·lícula: l’esquema caiguda, viatge iniciàtic, catarsi i reinvenció exitosa té molt de biopic musical.
- Sí. És una mica també com el somni americà.. Mai m’ho he plantejat així, jo he anat fent, però supose que vist des de fora si té aquell aspecte de pel·lícula, amb Joaquin Phoenix de protagonista.
- Què recordaria dels anys anteriors a Senior i el Cor Brutal? Sense aquella etapa prèvia no haguera passat tot el que va passar, no?
- Segur. De fet no ha hagut cap ruptura: el cinquanta per cent de les cançons de L’experiència gratificant [el debut discogràfic de Senior i el Cor Brutal, del 2009] les tenia escrites en anglès. I van ser traduïdes. Hi ha una continuïtat i un ofici de fer cançons que comença quan tenia dèsset anys. Quan vaig començar a escriure en valencià ja tenia trenta-quatre fets. Aquells anys van ser d’aprendre, era una esponja. Per a mi no hi ha diferència entre el terreny musical i vital.
- El que passa és que el canvi de llengua és substancial. Les referències no canvien, però hi ha una manera de comunicar-se amb el món que canvia radicalment.
- Jo no veig tant de canvi. El que passa és que la gent ja m’entenia i podia dir «açò és una puta merda» o «açò està molt bé». Ha hagut poca gent que es quedara indiferent. Ho veig tot fluid, però sí és veritat que hi ha una catarsi. I hi ha la descoberta d’Antònia Font. En un dinar amb amics, Andreu, que havia estat teclista de Landy, una persona del meu nucli dur, em posa «Portaavions». I em vaig quedar amb el cul tort: «Açò què collons és? Flaming Lips? They Might be Giants?».
- Perquè el rock en català dels vuitanta no comptava.
- No. Ara ha hagut coses que he sabut apreciar, com alguns discos d’Els Pets. Després de fer amistat amb Lluís Gavaldà em vaig adonar que estaven molt per sobre de la resta, però jo en aquella època no podia veure-ho, tenia molts prejudicis.
- Fins i tot alguns teníeu molts prejudicis pel que fa a la gent que cantava en castellà.
- Sí. A mi, per exemple, em va costar molt que m’entraren Los Planetas, admirava més grups que cantaven en anglès però no eren tan bons, com els Corn Flakes del principi. Això ho he parlat molt amb Raül Refree, que estava en aquella banda. Si no haguera hagut aquell dinar no sé què haguera passat. Però el segon pas va ser traduir les cançons que havia fet de l’anglès. I em va sorprendre com de fàcil brollava la rima en valencià. «L’animal», la primera cançó que vaig fer en la meua llengua, va eixir en dos minuts i mig. El tercer pas va ser ensenyar aquelles cançons a la gent del meu entorn, hagueren de passar uns sèrie de proves.
- En deu anys heu creat molt de repertori, però seria capaç de destacar-ne cinc cançons significatives?
- La primera seria «L’animal», de L’experiència gratificant, per raons òbvies, per ser la primera i perquè retrata tota una generació d’amics. De Gran, «Llàgrimes de gin tònic», perquè és la primera cançó que vaig escriure sobre com de dura és la maternitat. És una cosa duríssima que nosaltres sols podem intuir, també molt agraïda, però volia contar com de soles estan les dones quan estan embarassades i criant. De València, Califòrnia triaria «Ella plou», una cançó que em va costar cinc anys d’escriure. Va ser un exercici d’estil que em va ensenyar Eef Barzelay: pensar en la mort de la parella i experimentar aquells sentiments. Vaig aplicar aquell exercici i em vaig imaginar que Begoña s’havia mort i estava jo sol amb les xiquetes. Era tan fort l’impacte i tan impossible cantar-ho, que vaig haver de canviar el gènere de les xiquetes a xiquets. Això em va ajudar. No crec que ho torne a fer. Després, d’El poder del voler em quedaria amb «Tancs», una cançó que va passar desapercebuda però em va agradar molt. I em va costar molt posar-la en el disc perquè a la penya no li feia el pes. I de Valenciana Vol. 1, potser «Soledat il·lustrada», una versió de Courtney Burnett que va ser una de les últimes en entrar. I Joan Pons [El Petit de Cal Eril] portà aquella cançó a una altra dimensió. I ara és molt reconfortant que un dels genis actuals de la música popular siga amic meu i vinga al concert.
- Parlant dels àlbums, cadascun dels discos és una reinvenció musical, però hi ha dos molt poderosos des del punt del missatge: València, Califòrnia i El poder del voler. Àlbums, per cert, que van precedits d’aquell famós manifest en Rockdelux reclamant més compromís política als músics.
- Estava molt enfadat. El manifest ara l’escriuria diferent, però vaig tocar les pilotes. El resum va ser que el públic estava a favor meu i els músics en contra. La música no pot ser únicament una eina d’entreteniment, ha de ser un instrument de conscienciació social. Aquell va ser un projecte fallit, perquè volia que eixiren els dos discos el mateix any, amb poca diferència de temps. Els vaig escriure alhora, però va ser inviable publicar-los el mateix any.
- No és per donar idees, però si algú amb mala bava agafara les lletres d’El poder del voler podrien acusar Senior d’incitació a l’odi o alguna cosa semblant.
- Igual és qüestió de temps... La lletra d’«Actes d’amor» la vaig haver de canviar, perquè hi havia gent del grup que no es veia defensant-la en directe. De fet, si llegeixes les lletres per separat resulten més fortes que si van encapsulades en la melodia de la cançó. Era l’any que va arrasar el PP després de tot el que havien fet... Un acte de violència defensant els teus és amor pur i dur. I volia trencar amb els clixés catòlics de «poner la otra mejilla», l’educació que tenim de ser submisos. Xavier Cervantes, del diari Ara, va emprar «El cel de les illes Caiman» per parlar d’Inés Arrimadas, però anant amb peus de plom, conscient de la càrrega que tenia.
- En el concert tindrà la col·laboració d’un bon grapat de músics catalans, cas de Joan Pons, Pau Vallvé, Artur Estrada, Jordi Lanuza, David Carabén... Com valora la situació de Catalunya, vista amb perspectiva?
"Si tornara el PP? Tots hem picat pedra amb el PP i seguiríem picant pedra. Ens arremangaríem i una altra volta a pica. Però seria un colp dur"
- Allò del procés? Ha estat una llàstima, bàsicament. Els meus pares m’han criat nacionalista, amb la idea que Espanya és una entelèquia feixista i per fer-se rics uns quants. He empatitzat molt amb el procés però perquè també he tingut molts amics músics que han fet militància, com Carles Sanjosé [Sanjosex], que ha estat regidor a La Bisbal. La llàstima no és tant que no s’hagen separat, que continue pensant que és qüestió de temps, deu, quinze, trenta anys, sinó veure com l’esquerra espanyola s’ha cagat en els pantalons i ha decidit fer costat als feixistes. S’ha perdut una grandíssima ocasió per començar a esclatar el règim. Se m'ocorren tots els adjectius que vulgues. Era una oportunitat d’or per sacsejar-ho tot.
- Al País Valencià això no s’acaba d’entendre, no hi ha una empatia. Es mira des del costat espanyol.
- Hi ha una cosa que és indubtable i és que els catalans són els nostres germans, però tants anys venent el discurs contrari, en acabant, el prejudici cala. I com combats això? Una altra cosa és Compromís i les declaracions de Mónica Oltra, que entren més el terreny de la política, però som germans i germanes dels catalans i els mallorquins. És una relació que ens han mutilat des de Madrid, un trencament que s’ha promogut primer per motius econòmics. Això és el que fa que recelem dels catalans i que els catalans es paternalitzen respecte de nosaltres. És un fer la mà... Una de les coses del concert de divendres és ensenyar-los als catalans com de bé podem fer les coses ací. Per a mi era molt important que David [Carabén] vinguera, era una qüestió d’orgull.
- Canviant de tema, cada vegada hi ha més consens en no emprar l'etiqueta "música en valencià", per no caure en el gueto. Però continua pensant que la nova administració i les promotores afavoreixen una part de l'escena valenciana?
- Ho dius per l'entrevista famosa... [llarga pausa] Jo el que diria és que no s'atomitza suficient. Hi ha unes promotores que organitzen gran part dels concerts... [nova pausa]. Òbviament, serà per mèrit seu o per demèrit de les altres. Però aquest model d'exclusivitat és bo per a la cultura d'un país? Que tres promotores s'encarreguen del vuitanta per cent dels bolos? És el que plantejava en aquella entrevista. Estilísticament, pagaria la pena intentar-ho. Per exemple, quan un fan de Zoo tinga l'oportunitat de veure en directe La plata, que li ho posen en safata. Estem en procés, però no ens estem mesclant. Estem a anys llum del que està passant a Catalunya.
- Del mestissatge de veritat. Que propostes diferents compartisquen escenaris, festivals...
- Sí, que haja transvasaments de públics i que els prejudicis baixen.
- S'ha millorat alguna cosa.
- Sí, s'ha millorat molt, estic d'acord. De fet, aquelles promotores ens van portar a nosaltres fa nou o deu anys a tocar en festivals en valencià i se la jugaren perquè nosaltres no érem ningú i ningú entenia el que fem. I sempre estarem molt agraïts.
- La cantant i gestora Marga Landete, qui va encetar el tema de l’associacionisme dels músics, s’ha incorporat a l’Institut Valencià de Cultura com a subdirectora musical. S’està avançant en alguna direcció interessant pel que fa a la professionalització de l'escena i millorar les condicions de treball dels músics?
- Bé, crec que s’està avançant bàsicament en què qui està governant escolta als governats, governa participativament. Això és molt. Una altra cosa és el pes que tenen les bandes de música i el que tenim els músics de la música popular. I em consta que s’estan fent avanços pel que fa a la situació laboral, salarial i fiscal dels músics, però es camina a peu de tortuga, en part pels propis músics. Falta que el sindicat siga un sindicat de facto, que paguem una quota i es puga començar a treballar. Però si el sindicat està activat al cent per cent i no s’afilia ningú, estarem igual. Sóc escèptic pel que fa a la gent que s’afiliarà, perquè dius la paraula sindicat i la gent es posa a tremolar.
- L’última: si haguera un alter canvi de govern seria un drama per al a música?
- Si tornara el PP? Tots hem picat pedra amb el PP i seguiríem picant pedra. Ens arremangaríem i una altra volta a picar. Però seria un colp dur. El que implicaria que guanyara el PP seria que tindrien permís per fer el que es donara la gana, s’inventarien coses que ni ens imaginem per furtar i fer maldat. Seria un pal, ploraria molt. Però m’eixugaria les llàgrimes i una altra vegada a començar.