El ritual sempre era el mateix. Des del saló de plens de l’Ajuntament, Rita Barberà telefonava la nova fallera major de València per comunicar-li que era l’escollida. Tot seguit, el president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, s'afanyava a enviar-li un ram de flors al seu domicili. Un gentleman. En alguns casos, aquell detall protocol·lari, aparentment innocu, va transformar-se en l’inici d’una relació fructífera.
I és que el PPCV sempre ha cuidat molt la festa. L’ha entesa com una plataforma de promoció dels seus principals càrrecs públics... I de les pròpies reines de les Falles, la Magdalena i les Fogueres, moltes de les quals han trobat recer a la política o l’administració. En el seu cas, han viscut un conte semblant al de la Ventafocs: la fi del seu regnat ha significat un moment trist, però finalment han pogut casar-se amb el príncep.
Un príncep que, en funció de les circumstàncies, ha cobrat forma de president de la Generalitat, alcalde d’Alacant o alcalde de Castelló. La popularitat de les regines les ha convertides, a ulls de tots ells, en un autèntic reclam.
A les Falles de València, la figura de la fallera major es remunta a la dècada dels anys 30, quan les Fogueres d’Alacant també van estrenar el títol de bellea del foc. A Castelló, la primera reina de la Magdalena no arriba fins el 1947. Sota la dictadura, un període en què l’elecció es feia de manera discrecional, les nissagues més benestants de cada ciutat van situar les seues filles al capdavant de la festa. No sols trobem cognoms com ara Trénor, Lamo de Espinosa, Bacharach i Serratosa, sinó també familiars directes dels mandataris de l’època: de Carmen Martínez Bordiu Franco, neboda del dictador, fins a Elisa Lassala, filla de Bernardo Lassala, qui va presidir la Diputació de València entre 1958 i 1969.
Amb la vinguda de la democràcia, el procediment de selecció canvia. Sonsoles Suárez Illana, filla del president del Govern espanyol i fallera major infantil de 1977, va ser la darrera a enfilar-se al tro gràcies a la política. A partir d’aleshores, seran elles, les reines, les que faran el salt a la política a través de la festa. La llista és llarga i té un denominador comú: el PPCV. La formació que les ha captades a les Falles, les Fogueres i la Magdalena. A continuació en repassem els seus noms: “Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà”.
Zaplana, el gran seductor
Amb els seus vestits a mida, el somriure permanent a la boca i la càmera de Canal 9 enfocant-lo pel costat que ell exigia, Eduardo Zaplana va ser el primer president valencià que va parar molta atenció a la seua imatge. Allò que l’argot de la bellesa va sintetitzar amb el terme modern “metrosexual”.
Com a cap del Consell, convenientment assessorat pel matrimoni format per Jesús Sánchez Carrascosa i María Consuelo Reyna, va capir la transcendència de la festa fallera: 100.000 dels 800.000 veïns de la ciutat de València formaven part d’alguna comissió, sovintejaven el casal i consideraven la fallera major una mena de reina mare. Zaplana va adonar-se que, els dies de mascletada, la llotja de l’Ajuntament venia a ser com la de l’estadi Santiago Bernabeu: un lloc de treball on relacionar-se amb els poderosos en un clima distès, a més d’una plataforma de promoció personal.
El contacte amb algunes falleres majors va resultar tan profitós que Zaplana va fitxar-les per al seu equip. Així, Sandra Climent, la reina de l’exercici 1997, fou inclosa a les llistes del PPCV a les Corts en els comicis de 1999 i 2003. En ambdues ocasions va ocupar llocs d’eixida i va aconseguir l’acta de diputada. Com que volia tenir-la ben a prop, en la primera legislatura Climent va abandonar l’escó per passar a ser sotsdirectora del gabinet de Presidència de la Generalitat. Acabada de llicenciar en Psicologia, a penes tenia 23 anys.
En aquell edifici va coincidir amb una directora general de Relacions Externes que havia estat fallera major en 1980: Carmen Dolz. La sensibilitat de Dolz en matèria de cooperació va dur-la més endavant a la direcció general de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat. De fet, va ser una de les tres persones que van negar-se a avalar les operacions fraudulentes que acabarien amb Rafael Blasco i l’empresari Augusto César Tauroni a la presó. El conseller va signar-ne el cessament el 19 de setembre de 2008. Aquell va ser l’adéu de Dolz a la política.
Pel que fa a Sandra Climent, durant la legislatura que va completar a les Corts va destacar pel seu zaplanisme irredempt. Va ser una de les 18 diputades i diputats que van absentar-se del ple del 27 de juliol de 2004, quan es votava el pla d’inversions de la Generalitat presentat per Francisco Camps. Una plantada dels fidels de l’expresident que evidenciava la feblesa del seu successor, incapaç de controlar el grup parlamentari. En 2007, quan Camps va poder elaborar unes llistes a mida, Climent ja no hi figurava. Ara és la directora de la delegació valenciana de la fundació ANAR (Ayuda a Niños y Adolescentes en Riesgo).
Entre les anècdotes lligades a ella, el viatge que va fer en 2007 al VII Fòrum Social Mundial, que tenia lloc a Nairobi, la capital de Kenya. Una expedició formada per tres membres del PP, un del PSPV-PSOE i un altre d’Esquerra Unida: l’actual alcalde de València, Joan Ribó. Tots ells van ajornar cinc dies el seu retorn a València per tal de fer un safari junts. Més tard, en 2010, va ser una de les que va revoltar-se contra la supressió de les indemnitzacions a què tenien dret els exdiputats, una mena de jubilació que Camps va cancel·lar amb motiu de la crisi econòmica tan severa.
Zaplana, però, no va circumscriure els fitxatges fallers a Climent i Dolz. També va captar-hi Susana Remohí, la reina de l’any 1998, a qui va situar com a responsable de l’àrea audiovisual a Presidència. Una mena de pràctiques abans del seu aterratge a Canal 9, on va ser presentadora d’informatius fins la clausura de les emissions.
Una altra fallera major de València, Amparo Martín, també va integrar la nòmina de RTVV i ara presenta informatius radiofònics iniciàtics d’À Punt. De la seua banda, Amparo Marín (1981) i Esther Silleras (1985) van ser afillades per l’Ajuntament: la primera, com a secretària de Turisme València, i la segona, com a secretària personal de l’etern vicealcalde Alfonso Grau. L’última fallera major de València amb pedigrí popular ha estat Carmen Sancho de Rosa, neboda de l’exconseller Fernando de Rosa —qui va afiliar Camps al PP— i Alberto de Rosa —director general de Ribera Salud— i filla de Carmen de Rosa, la presidenta de l’Ateneu Mercantil, que sona com a possible alcaldable popular al cap i casal.
L’enamorament d’aquest partit amb les falleres penetra en el terreny sentimental. Un altre regidor veterà de Barberà i expresident de la Junta Central Fallera, Félix Crespo, va casar-se l’octubre de 2015 amb la fallera major de 2003, Vanessa Lerma. Tres mesos després d’aquella celebració —a la qual van acudir Camps i Barberà— esclatava el cas Taula, que va comportar la imputació de nou dels 10 regidors del grup popular al consistori.
La millor ‘bellea’ del món
Si Alacant és la millor terreta del món, es podria dir que Laura Chorro ha estat la millor bellea del foc. Va tenir l’honor de ser-ho en 2005 i, des d’aquell moment, va experimentar una progressió política espectacular. L’alcalde i candidat a la reelecció en 2007, Luis Díaz Alperi, va fer-li un lloc a la llista municipal. En ser escollida regidora, va assumir l’àrea de Joventut. Uns anys frenètics en què va conèixer Ricardo Costa, el seu actual espòs.
Chorro volia viure a València, on residia qui era secretari general del PPCV, però no va aconseguir una plaça a la candidatura autonòmica. En passar els comicis, van reubicar-la com a gerent de la Fundació de la Solidaritat i el Voluntariat (Fundar), adscrita a la Conselleria de Justícia i Benestar Social. Una estació d’enllaç abans d’arribar a la direcció general de Família i Dona, a les ordres de la consellera de Benestar Social, l’alacantina Asunción Sánchez Zaplana. Alberto Fabra va signar-ne el decret de nomenament el 14 de desembre de 2012 i Ximo Puig la destitució el 7 de juliol de 2015. Avui, Chorro acompanya Costa pels judicis que té pendents.
L’únic cas paregut a Alacant és el de Terete Caturla, la bellea de 1979, que també va prestar els seus serveis a la Generalitat en temps de Zaplana: de 1997 a 2003 fou la cap de secretaria del sotsdelegat del Consell a Alacant. Quan Camps va fer-se fort, Caturla va refugiar-se a la Diputació d’Alacant, encara controlada pels zaplanistes, com a directora de protocol de Presidència. Per últim, va ser assessora de la regidoria de Recursos Humans de l’Ajuntament d’Alacant i sotsdirectora de protocol a alcaldia.
En 2008, un any i mig després d’haver sigut bellea, Raquel Alcaraz va ser inclosa a l’equip del Patronat de Turisme local. L’alcalde Alperi va justificar la seua inclusió com a tècnica per la diplomatura en Turisme que lluïa al seu currículum. María Rueda, bellea de 2001, no va tenir tanta sort: malgrat haver acudit a algun míting d’Alperi i haver estat interventora del PP, no va ser promocionada. La dama del foc —integrant de la cort de la bellea— Sonia Castedo era la seua veritable nineta dels ulls: va esdevenir, de fet, successora a l’alcaldia. Una altra dama del foc, Mari Carmen Sánchez, ocupa ara mateix el càrrec de síndica de Ciutadans a les Corts.
Alperi no sols va abduir belles i dames per a la causa del PP. Andrés Llorens va dimitir com a president de la Comissió Gestora de les Fogueresper sumar-se a la llista del PP. Amb Castedo seria elevat a vicealcalde, conformant un tàndem tan fester com investigat per la justícia.
Una festa familiar
A Castelló de la Plana, la Magdalena sembla una festa familiar. Les regidores María España, Carmen Albert i Marta Gallén —ara diputada a les Corts— van ser regines en els exercicis 2012, 2004 i 1984, respectivament. I María Mulet, filla de l’exregidor —ara també diputat— Miguel Ángel Mulet, va ser-ho en 2009.
D’altra banda, Amparo Ortiz, la dona del president de la Diputació, Javier Moliner, va regnar en 1999, l’any anterior que Begoña Fabra, neboda de Carlos Fabra, el seu predecessor a la corporació provincial.
Don Carlos no ha vist només una neboda com a regina. La filla Andrea va ser la reina infantil de 1983. Igualment, les filles de Marta Gallén i Alfonso Bataller —qui va ocupar diversos càrrecs importants a la Conselleria de Sanitat i va ser alcalde de la capital de la Plana entre els anys 2011 i 2015— també van ser reines infantils: en 2004 i 2005, respectivament.
Com en el PP d’Alacant, el de Castelló també va fixar-se en els homes que estaven al capdavant la festa. És el cas de Juan José Pérez Macián, que esdevindria regidor, i de Raúl Pascual, que va seria gerent del Patronat Municipal de Turisme.
Seguint l’estela de Zaplana, Alberto Fabra no va voler ser menys i va estrenar-se com a cap del Consell amb un nomenament ben cridaner. El 30 d’agost de 2011, signava el decret pel qual María Elena Sanchis Higueras passava a ser assessora de Presidència. Sanchis, que havia estat reina de la Magdalena de 2003 quan Fabra era regidor, s’incorporava al Palau de la Generalitat amb la llicenciatura de Publicitat i Relacions Públiques sota el braç.
Tot plegat, una plèiade d’ascensos festívols amb ben poques notes discordants. Si de cas, la de la bellea del foc alacantina de 1991, Trinidad Amorós, diputada del PSPV-PSOE i assessora a la sotsdelegació del Govern i la Diputació; la d’Elena Muñoz Carpi, fallera major de València en 1996, que va militar a l’extremista i anticatalanista Coalició Valenciana de la mà de Juan García Sentandreu, i sobretot, la d'Alicia Crevillén, la bellea del foc alacantina de 1992, que militava al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE) i va secundar la vaga general de 1992. L’única reina revolucionària en un entorn eminentment conservador.