-Quina alegria de tenir-te de nou entre nosaltres, Christoph. Hi ha hagut molts rumors sobre la tornada del teu viatge com a repòrter a Grenlàndia.
-No va ser fàcil, t'ho ben asseguro. Vaig tenir el plaer de visitar el projecte a la base àrtica internacional EastGRIP (East Greenland Ice-core Project) a Grenlàndia, on científics intenten perforar dos quilòmetres i mig de gel fins a tocar la roca. L’única manera d’arribar a les instal·lacions és amb un avió especial equipat amb esquís. El fet d’arribar-hi amb avió ja era de per si molt emocionant. Però va resultar quasi impossible envolar-se a l’hora de fer la tornada. Vam haver-ho d’intentar nou voltes abans no ho aconseguírem.
-Per què? Això sona molt dramàtic.
--Dramàtic pot ser que sigui un pèl exagerat, però sí que va ser un repte. S’havia obert una pista de vora tres quilòmetres per entre el gel vora el centre d’investigació. Però el problema és que, si s’escalfa molt, la neu es fon una mica i això pot provocar que l’avió pràcticament s’enganxi al terra. El pilot va fer reiterats intents d’agafar prou velocitat per quan arribés al final de la pista. Tu veus les banderoles que senyalitzen la pista, com passen corrent per fora, i gràcies a les banderoles pots deduir si vas gaire de presa –i que en aquesta ocasió tampoc te’n sortiràs. Sort, però, que el pilot es va traure de la màniga un parell de truquets.
-Com ara quin?Perquè del que no hi ha dubte és que a la fi vas envolar-te.
-És clar, una solució d’allò més fàcil és desfer-se de tant de pes com puguis. Nosaltres havíem de dur unes mostres, però també coses com ara residus, per exemple. Tot això ho vam treure per alleugerir de pes l’avió. Aleshores vam fer que els passatgers s’asseguessin a la part posterior fins on estigués permès per tal que el centre de gravetat es desplacés cap arrere. A més a més, a cada temptativa d’enlairament es consumia combustible, i això vol dir que, al cap de vuit intents d’envolar-nos, l’avió estava considerablement més lleuger que al primer. Però no estava tot clar encara. Un cop en l’aire, el pilot va dir: "La bona notícia és que estem volant. La mala notícia és que no tenim prou combustible per tornar a casa". Això volia dir que havíem de parar sobre gel de nou en una altra base d’investigació per combustible. L’estació es deia Summit. El pilot sabia que la pista aquí era més llarga, vora quatre quilòmetres de longitud. Així, doncs, es va imaginar que podríem envolar-nos al primer intent, com així va resultar.
-Quin és l’aspecte d’una estació d’investigació sobre el gel de Grenlàndia?
-Quan t’acostes a la base en un avió, l’únic que veus són un parell de taquetes enmig d’una vasta extensió de gel. Estan disposades d’una manera bastant regular i a mesura que t’hi aproximes van fent-se més grans. Al final, pots distingir que les taques són de grandàries diferents. N’hi ha una negra, gran, que és la cúpula, el cor del campament d’investigació. I n’hi ha un fum de vermelles, menudes, que inclouen les cabanyes o tendes on dormen els investigadors de nits. Tot sembla una mica com jugar a fitxes sobre un tauler de joc, tret que el tauler és completament blanc.
-Qui construeix estacions d’investigació com aquesta?
-Són molts els països que estan treballant junts en aquest lloc: danesos, alemanys, japonesos, noruecs, estatunidencs, suïssos, francesos i xinesos. La part alemanya d’aquest projecte és dirigida a través de l’Institut Alfred Wegener per a la Investigació Polar i Marina de Bremerhaven. També tenen una estació permanent a Svalbard, la qual vaig poder visitar una vegada. I també tenen una estació a l’Antàrtida, l’Estació Neumaier, la qual –ho dic per si cap dels nostres lectors hi té res a veure-- també m’agradaria visitar.
-Has dit que el projecte es diu EastGRIP. Què significa?
- Vol dir Projecte Nucli de Gel de Grenlàndia Oriental, perquè hi ha un nucli de gel que s’està perforant en aquest lloc. Hi ha vora mitja dotzena de nuclis d’aquests, o sigui que això no és la novetat d’aquest projecte. La part interessant és on té lloc, el nord-est del Corrent de Gel de Grenlàndia, una autopista de gel gegantina que flueix cap al nord-est des del centre de Grenlàndia durant uns centenars de quilòmetres, i desemboca a la mar en forma d’un trio de glaceres. Vora el 12 per cent del gel de Grenlàndia és transportat per aquesta autopista de gel, i això és el que fa tan emocionant aquest projecte: és la primera vegada que un nucli de gel és perforat en un corrent de gel com aquest.
-Com és d’austera la vida de la gentque viu a la base? L’únic menjar a l’abast és l’enllaunat?
-Només vaig estar un temps molt curt a l’estació, o sigui que només et puc dir allò que els científics em van contar. Però, durant la meva breu estada, em va fer la impressió que ja no és com era en temps de Fridtjof Nansen o Alfred Wegener [Nota: Tots dos van ser dels primers exploradors de Grenlàndia], quan les expedicions d’aquest tipus implicaven tremendes privacions personals. Com que l’estació és avituallada periòdicament amb avions especials, els científics periòdicament disposen de provisions fresques. Això significa que no sols tenen menjar enllaunat i embotits, sinó també tomaques fresques i amanida en algunes ocasions. Hi havia dos cuiners a l’estació que tenien com a missió preparar el menjar per als científics. I un menjar de qualitat és importantíssim: d’una banda per mantenir la moral, perquè la gent allà treballa de valent. I de l’altra, perquè necessites una barbaritat de calories en un clima tan fred. Cal que la gent estigui ben alimentada si no vols que s’ensorre.
-Ja que fa referència a la temperatura: penses que podem aprendre alguna cosa per la manera com els científics a Grenlàndia se les apanyen amb el fred?
-I tant que podem aprendre alguna cosa. A saber, l’avi i l’àvia tenien raó quan deien que no hi ha mal temps, sinó roba inapropiada. Abans del viatge, vaig haver d’omplir un formulari per fer saber a l’Institut Alfred Wegener la meva talla de roba, guants, de barret, etcètera. I van omplir una motxilla enorme amb tota mena de guarniments polars: diverses parques, pantalons i roba interior. Perquè estiguis preparat per a tot. També em van semblar molt curioses les botes de neu que gasten a la base. Són molt divertides. Són enormes i quasi sempre d’un taronja fluorescent. Quan te les fiques sembles Goofy. Però els científics són més aviat pragmàtic per a aquestes coses.
-Com eren els científics que vas conèixer a l’estació?
-La gent sempre diu que la ciència avui dia és internacional, i amb projectes com aquest és quan pots veure què significa això. Els equips són d’allò més diversos i això és bastant impressionant. També em va semblar interessant que, com que la gent no necessita estar-se allí la temporada sencera, i alguns només s’hi queden un parell de setmanes, no et trobes només amb veterans ja foguejats, sinó també gent normal, fins i tot estudiants. I també em va semblar interessant topar amb gent que et deia coses divertides com ara: "Soc bipolar." Cosa que no significa que pateixin un desordre de personalitat, sinó més aviat que treballen als dos pols –a l’Àrtic durant l’estiu boreal, i a l’Antàrtic a l’estiu austral. És una bogeria.
-T’agradaria haver-te pogut quedar més temps a l’estació? Hi estàs interessat, en una expedició de veritat?
-Hi he pensat, però crec que no. El nostre amic i antic company de treball Stephan Orth en realitat va creuar Grenlàndia amb esquís, perquè el seu avi en el passat havia capitanejat una expedició allí també. Volia seguir els passos de l’avi. Has d’estar en excel·lent forma per emprendre una cosa d’aquestes –i hi ha un problema amb què potser em toparia. Penso que si estàs treballant en un projecte d’investigació, és més fàcil quedar-s’hi per més temps. Com a periodista, una visita curta ja va bé.
-Quin va ser el millor moment del viatge?
-Estem parlant d’un lloc que molt poca gent té el privilegi de visitar. Ni tan sols per a un multimilionari resulta fàcil reservar un bitllet i anar-hi. I això, és clar, és el somni de tot periodista: visitar llocs on ningú més pot arribar. L’emplaçament em va semblar una cosa molt especial, a l’igual que el que allí s’esdevé; a saber, tota aquella gent col·laborant i provant de treure l’aigua clara sobre el món que habiten. Perquè és una qüestió que ens afecta a tots: en quina mesura canviarà el desgel de Grenlàndia el nivell dels oceans? Es tracta del nostre futur.
-I què en diuen els grenlandesos, d’aquesta activitat investigadora?
-És una pregunta complicada. No crec que en diguin res en absolut, perquè ja tenen prou feina amb les seves vides i la supervivència a Grenlàndia. És un entorn increïblement dur. Han de preocupar-se per trivialitats com ara: "Com va la connexió a internet?", "Què hi ha per comprar?", "I els nens, on els durem a costura?". A Grenlàndia hi ha encara uns reptes socials immensos. Però, sense anar-nos-en gaire lluny, és interessant pensar en quin efecte tindrà el canvi climàtic sobre Grenlàndia. Ara mateix, Grenlàndia encara pertany a Dinamarca, és parcialment autònoma i en voldria acabar esdevenint independent. Cosa que podria passar si obtenien diners dels seus recursos naturals –bé del petroli, o bé dels minerals que actualment conté. I això és una cosa que té a veure moltíssim amb el canvi climàtic que els científics d’allí investiguen. En poques paraules, una Grenlàndia que es fongui és una Grenlàndia on és molt més fàcil l’explotació dels recursos naturals. Al mateix temps, una Grenlàndia que es fongui és, per descomptat, també una Grenlàndia on les velles lleis i normes que s’han establert de generació en generació ja no són d’obligat compliment. Coses com per exemple: quina és la millor manera de caçar? Com se sap quan i on es trobaran determinats animals? I de tota manera, degut a la industrialització, i a la presència militar nord-americana a partir de la Segona Guerra Mundial, Grenlàndia ha canviat notablement, i la societat en el seu conjunt encara s’ha de recuperar. Si a tot això afegim el canvi climàtic, la població es trobarà de cara amb problemes enormes. És un assortit de dificultats ben feixuc. De manera que resulta difícil de dir si la gent de Grenlàndia troba que és bona o dolenta la investigació científica. Però jo penso, en general, que els semblen positives aquelles coses que d’alguna manera els resulten d’utilitat i serveixen per millorar les seves condicions de vida.
Traducció de la versió anglesa: Francesc Sellés