El color de la temporada és el verd. A l’exposició de l’automòbil de Ginebra Ford presenta el seu Mustang, edició especial Bullitt, d'un verd botella obscur. El BMW M8 Gran Coupé arriba en un to brillant. I el nou Porsche 911 sembla una granota envernissada. Verd com la primavera, com l’esperança.
Aquesta setmana al pavelló ferial els fabricants de cotxes mostren de nou les seves atraccions, però aquesta vegada és més difícil que els gerents desprenguin confiança. Ni perquè els números siguin dolents, totalment el contrari, ni perquè l’escàndol dels motors Diesel els incriminés, pràcticament ja s’hi han acostumat. Sols van fer falta unes quantes lletres per posar-los de mal humor, enviades per l’home més poderós del món.
La setmana d’abans Donald Trump havia publicat per Twitter multes fiscals per a cotxes “que circulen gratis pel nostre país”, tal com ell va dir. Abans ja havia divulgat que volia implantar impostos per drets d’importació, un 25% per a l’acer i un 10% per a l’alumini; el dijous va firmar el decret corresponent. Amb les seves hàbils mans va causar gran renou en gran part del sector automobilístic i siderúrgic.
Si Trump fa realitat l’amenaça també en la indústria de l’automòbil, els fabricants alemanys es veurien força afectats, sobretot Porsche. La filial de Volkswagen depèn completament del resultat als EUA, pràcticament un de cada quatre cotxes el ven a Amèrica. Porsche hauria de pujar els preus a causa d’aquest impost i arriscar-se a ventes decreixents.
De sobte les empreses d’automòbils es veuen exposades a un fenomen que fins ara sols coneixien pels llibres d’història: el perill d’un possible proteccionisme que podria agreujar-se i convertir-se en una guerra comercial mundial. “Durant dècades vam créixer amb la profunda certesa que el comerç i els mercats lliures augmenten el nostre benestar”, diu Matthias Müller, el director general de Volkswagen. “Tot d’una aquesta certesa es qüestiona ara.”
Just quan acabava d’entrar al càrrec de president fa un any, Trump ja va causar renou amb unes modificacions semblants. Aleshores, una delegació empresarial alemanya, sota la direcció de la canceller de la guerra comercial Angela Merkel (CDU) va fer una visita al novell a la Casa Blanca i li va explicar que BMW, per exemple, fabrica i importa el mateix nombre de cotxes als EUA, el perill semblava haver-se allunyat. Però retorna: no s’ha aconseguit res, ara sembla que Trump comença a moure’s. És inútil argumentar.
Els europeus, els asiàtics, però també els americans, prenen atenció desconcertats a quina idea absurda prendrà el president. “Les guerres comercials són bones i fàcils de guanyar”, va informar Trump a l’opinió pública mundial confosa. En comparació amb aquesta economia “vudú” l’antic eslògan de Wall Street (“la cobdícia és bona”) no sona gaire escandalós.
La UE no es va voler quedar de mans plegades davant d’una provocació així. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, es va precipitar i va amenaçar amb represàlies. En aquesta llista es troben els texans, cosmètics, motocicletes, suc de taronja, whisky i dacsa: si tinguessin un valor d’uns 2.800 milions d’euros, l’impost podria ser d’un 25%.
Què arribarà després des de Washington, des de Brussel·les? I durant quant de temps romandran quiets els xinesos? Podrien, per exemple, parar la importació de soja d’Amèrica; en tal cas afectaria durament els agricultors locals. O bloquejar l’exportació de terres rares (metalls especials) que són imprescindibles per a molts aparells d’alta tecnologia; la República Popular fa uns anys ja va espantar els seus clients amb això.
Es podria posar en marxa un mecanisme que, una vegada comenci, ja no es pugui parar. Acció, reacció, contrareacció, i després una reacció en cadena. Algunes discussions es degeneren així cap a una guerra comercial global.
El conflicte que hi comença és un signe del període de transició en què es troba l’economia global. Fins aquest moment, l’economia va bé en la majoria de les regions, el món viu la fase única d’un auge sincrònic en gran part dels països. No obstant això, aquest temps confortable podria acabar prompte.
Els interessos pugen, l’endeutament dels bancs públics augmenta visiblement i furta la llibertat d’acció al govern, en alguns estats refinançar-se resultarà difícil, molt prompte. La inseguretat s’intensifica, tal com mostren les creixents fluctuacions de cotitzacions en els mercats financers. En aquesta situació delicada, el rumb proteccionista dels nous populistes i nacionalistes frena la dinàmica econòmica i amenaça el benestar de les nacions.
Excepcionalment, els economistes s’hi van posar d’acord: les barreres aranzelàries frenen el creixement, arrisquen els llocs de treball i disparen la inflació. Si s’enceta una guerra comercial, no hi haurà cap guanyador; però els alemanys són qui més tindrien a perdre, diu l’economista de Munic Gabriel Felbermayr. “No hi ha cap altre país que es veiés afectat de forma tan dura.”
Felbermayr, de 41 anys, dirigeix el Centre d’economia exterior a l’Institut Ifo, professor d’economia política, amb ulleres fosques i calb, per l’accent se li nota l’origen austríac. Felbermayr avalua de quina desastrosa manera podria repercutir la política econòmica de Trump en la indústria.
Un de cada quatre llocs de treball aquí depèn de l’exportació. En cinc sectors principals (automobilístic, maquinari, electrotècnic, farmacèutic i d’instruments de precisió) tres terços de les exportacions van a Amèrica. “Si els EUA s’aïllen, el model de negocis alemany es veurà amenaçat”, diu l’economista. “I aleshores, tot trontollarà.”
Però què cal fer? Quina seria una resposta apropiada per a aquestes provocacions? Els economistes no estan gaire d’acord en aquest tema en especial.
Felbermayr aconsella mostrar una duresa segura. Si Trump s’ho apanya amb els seus avanços d’aranzels en l’acer i l’alumini, també es provarà en altres sectors, suposa l’expert de l’Ifo: “Cal donar un exemple clar, que no tot es pot aguantar. Perquè “encara pot passar alguna cosa més.”
El seu company Michael Burda, economista en la Universitat Humboldt de Berlín, té una altra opinió. “Jo aconsellaria la Comissió Europea aconseguir un to conciliador”, diu. Burda és americà, va nàixer el 1959 a Nova Orleans i es va doctorar a la Universitat de Harvard. Adverteix que una política del “estira i arronsa” (“tit for tat”), del “tal faràs, tal trobaràs”, podria portar la situació a un agreujament: “i aleshores ens veurem enfonsats en un proteccionisme.”
Seria sensat que Berlín i Brussel·les cedissin, o seria millor que els socis comercials d’Amèrica adoptessin una línia dura? El destí de l’economia mundial depèn de la resposta que hi donem, i també el futur de moltes empreses alemanyes.
A Senden, al districte de Neu-Ulm (Alemanya), es troba la seu d’ESTA Tecnologia d’Extracció. L’empresa familiar, fundada el 1972, construeix màquines que absorbeixen estelles, pols i aire calent dels tallers. Al voltant de 200 empleats hi treballen, subministren 30 països del món, una gran part va als EUA. Fa dos anys, ESTA va establir una filial a Carolina del Nord.
Llavors Trump ja havia estat elegit president, i Peter Kulitz, secretari general de segona generació, va ser dels pocs que va poder treure alguna cosa de positiva del nou president. Ha demostrat tenir esperit empresarial i, segons pensava llavors Kulitz, segur que canviaria de la campanya electoral al mode govern.
Però actualment l’empresari té una altra visió. “La versatilitat excepcional de Trump m’ha desil·lusionat bastant”, diu Kulitz. El conflicte comercial l’inquieta, tem que comenci una espiral sense fi. Fins al moment, la seva empresa pagava pocs aranzels per les màquines que exporta. Si Trump passa a cobrar significativament aparells complets per aranzels, els extractors d’aire també serien més cars als EUA –un malson per a Kulitz considerant la dura competència en el mercat nord-americà.
Les empreses d’exportació alemanyes tenen molt a perdre en el comerç americà. Els EUA són el mercat de consum més important per als seus productes, el valor de les mercaderies s’ha multiplicat quasi per cinc des del 1990. Gairebé un deu per cent de totes les mercaderies que exporta Alemanya traspassen l’Atlàntic. Més d’un milió i mig de llocs de treball depenen directament i indirecta del negoci amb els Estats Units.
Sols l’exportació d’automòbils constitueix aproximadament un quart de les exportacions d’Alemanya als EUA. Els fabricants alemanys exporten cap a Amèrica a penes 500.000 cotxes –però en fabriquen molts més als EUA, uns 800.000 cotxes, per al mercat local o a tercers mercats.
BMW ha creat aproximadament 10.000 treballs a Spartanburg, i ja està planejada una altra gran inversió en valor de més de 600 milions de dòlars. El director de BMW Harald Krüger mateix va ser qui li ho va advertir al president dels EUA l’any anterior. Llavors Trump el va alabar dient-li que feia “un treball increïble”. Però quin valor tenen aquestes declaracions si uns mesos després pren impuls per al pròxim atac?
“Si el nostre model d’exportacions es limita”, diu ara Krüger, aleshores BMW haurà “d’actuar d’una altra manera” d’ara endavant. Diguem que la seva paciència té un límit.
L’empresa de cotxes ja pren precaucions concretes per a una possible guerra comercial, amplia la seva plantilla d’experts en imposts i aranzels. A més, els muniquesos ara contacten regularment amb Lindsay Graham, companya de partit republicana de Trump i senadora per Carolina del Sud, on es troba la fàbrica de BMW. Graham ja s’ha oposat públicament a Trump i els aranzels.
L’empresa està comprovant un pas que fins ara no era possible: la producció de tot terrenys X5, fins al moment un privilegi de la fàbrica dels EUA, podria augmentar d’ara endavant en el mercat d’exportacions més important de Xina. La previsió? Si Xina també reaccionés amb aranzels BMW s’asseguraria un lloc en el mercat de creixement asiàtic. Si ocorregués això, els EUA serien víctimes del propi proteccionisme.
També en el sector de l’acer la imposició d’aranzels pot portar a efectes inesperats. La indústria pesada alemanya tem menys les conseqüències directes si Amèrica encareix les importacions d’acer un 25 per cent; aquest negoci no juga cap paper decisiu per a empreses com Thyssenkrupp o Salzgitter.
Un efecte secundari seria molt més perillós: els aranzels d’EUA podrien desviar les corrents de mercaderies en el comerç de l’acer. Des de fa anys, el mercat global ha estat desequilibrat, els productors fabriquen 1.600 milions de tones a l’any, però sols s’utilitzen aproximadament uns 900 milions. Especialment Xina contribueix a aquest desequilibri. Energia barata i salaris baixos permeten al forn d’acer oferir els seus productes a preu regalat en tot el món. Si els EUA aïllen ara els seus mercats, hi haurà encara més acer barat procedent d’Extrem Orient en la UE en comparació a abans. En aquest cas “Europa es veu amenaçada a convertir-se en les escombraries del món”, diu Wolfgang Eder, director de l’empresa d’acer austríaca Voestalpine.
El dimarts els representants i la directiva de Thyssenkrup, ArcelorMittal i Georgsmarienhütte van visitar el Secretari d’Estat d’Economia Matthias Machnig (SPD). Machnig és com el representant de comerç del govern executiu alemany. Els lobbistes de l’acer van elaborar un comentari per escrit en què advertien que les importacions a la UE podrien pujar fins a un 40 per cent en uns mesos: “això conduiria immediatament a una nova escalada de la crisi d’importacions a Europa.”
Els representants de l’acer, a més, exigeixen a la UE demandar en l’Organització Mundial del Comerç (OMC) les mesures del govern d’EUA. Però també saben com de poc prometedora és tal manera de procedir. Poden passar anys fins a l’última decisió. A més, els americans soscaven el tribunal d’arbitratge per no reocupar les vacants. És possible que el gremi prompte ja no pugui actuar.
Machnig considera l’amenaça dels aranzels com un atemptat a la pau mundial econòmica, no s’hauria de tolerar. “És sensat que la UE debati sobre les reaccions”, diu. “No volem cap guerra comercial, però si els EUA acorden les mesures, caldrà donar una resposta europea conjunta.” En tot cas, en la conferència del ministre de comerç la setmana passada a Sofia, en què Machnig va representar el govern alemany, hi va haver una profunda determinació. En el cas que els aranzels americans es duguessin a terme, “haurien d’acordar-se contramesures adequades”.
Machnig ha estat a sovint a Washington, coneix bé els participants del joc. “A la Casa Blanca està tenint lloc una batalla entre les escoles de pensament”, diu l’home de l’SPD: lliurecanvistes contra proteccionistes. Els respectius representants més famosos són precisament responsables de comerç: el ministre d’economia Wilbur Ross i el delegat de comerç George Lighthizer.
Per contra, les forces moderades de Washington estan en retirada, gent com l’assessor econòmic Gary Cohn, un antic mànager de Goldman Sachs, qui va anunciar el dimarts la seva dimissió. I Paul Ryan, el portaveu de la Cambra de Representants, fins ara un defensor ferm del president, va advertir expressament d’una guerra comercial i va fer una crida a “no seguir donant suport a aquest pla”. Amb això ja no són molts els que poden frenar els pitjors impulsos de Trump.
La guerra comercial que prediu Trump ha arribat de manera desprevinguda, però no del tot sorprenent. Des de fa dècades Trump estava en contra de la política comercial nord-americana que servia a tots, des del seu punt de vista, no solament als EUA. Està convençut que Xina, Canadà, Mèxic i la UE causen danys de manera conscient als Estats Units mentre es beneficien desproporcionadament d’acord internacionals.
El dijous passat Trump va seure amb els braços plegats en la sala del cabinet de la Casa Blanca i va dir: “l’Organització Mundial del Comerç és un desastre per al nostre país.” Al seu voltant es van seure els directors dels productors d’acer i d’alumini grans del país; US Steel, Nucor, United Aluminium. Van assentir amb el cap. L’OMC és bona per a Xina i per a altres, va dir Trump, però no per als EUA. I aleshores va comentar l’amenaça amb els aranzels.
No és una casualitat que ho faci justament ara. El seu govern actualment es troba enmig de les negociacions per a un tractat de lliure comerç modificat amb Canadà i Mèxic, tots dos subministradors d’acer per als EUA. Fa uns dies es van reunir els negociadors dels tres països a la Ciutat de Mèxic per esbrinar si es podria millorar aquest acord (el Nafta) i de quina manera. Fins ara les parts no s’han posat d’acord, Mèxic i Canadà es neguen a reconstruir completament el paquet. Si aconseguissin un acord amb ell, segons Trump, podria llevar-los els impostos.
En el pla intern, l’amenaça d’una guerra comercial serveix al president sobretot a mitjan termini en les eleccions de la meitat de la legislatura que se celebren a principis de novembre. Mentre es pugui mostrar com l’home dels anys cinquanta i seixanta, quan la indústria de l’acer i de l’alumini va prosperar als EUA, tindrà assegurada l’aprovació de molts votants en l’anomenat Rust Belt. Trump va escriure en Twitter: “sense acer ni alumini un país no és el que hauria de ser.” De nou, va dir que la política comercial dels EUA era una “vergonya”.
És la queixa d’un home que es veu rodejat d’envejosos i amb mala fe que, tal com ell ho veu, volen enriquir-se pel seu bé. Trump entén la política com un joc de suma nul·la. Si els altres reben més, ell té menys, aquest és el seu dogma. Darrere hi ha la por a quedar al final com el perdedor, la víctima. Amèrica ha estat “estafada per quasi cada país del món”, es queixa.
De manera tan general aquesta declaració és falsa, però oculta una mica de veritat. Els americans demanen un aranzel de sols un 2’5% en cotxes importats, per exemple; en canvi, Europa augmenta un 10 per cent a cada automòbil que s’entregui als EUA. Així es va negociar en la reunió d’Uruguai, la reunió del comerç mundial que va concloure el 1994. Té raó Trump per queixar-se?
Si es compara el perfil dels aranzels dels EUA i de la UE, el resultat no està gaire clar. Els americans imposen aranzels més baixos en una sèrie de mercaderies, com en productes lactis o en cotxes. En altres, per contra, augmenten les tarifes, com en els productes petrolífers o tèxtils.
Pel que fa a totes les mercaderies industrials, els aranzels tenen un nivell semblant: els EUA reben de mitjana un 3’2 per cent, els europeus, un 3’9 per cent. Aquesta diferència, però, és insignificant, diu l’economista alemany de Kiel Rolf Langhammer: “es pot compensar amb tan sols un petit salt en la taxa de canvi.”
El retret de Trump, que Alemanya inunda el món amb mercaderies, però que no importa suficient, també fa que es qüestioni si es mira de més prop. En l’intercanvi de mercaderies hi ha una clara diferència, en les prestacions de serveis, però, es manté la balança. I els serveis digitals no repercuteixen en la balança comercial. Però justament aquests negocis són l’especialitat d’empreses d’alta tecnologia americanes com Google o Facebook.
“Estem temptant a un elefant amb els ulls tancats”, l’economista Langhammer lamenta la limitada claredat de l’estadística oficial. Sols es percep una petita part del sector de serveis, però no es pot veure la gran totalitat.
A Trump no li interessa el més mínim els detalls del balanç de comerç exterior, li agrada considerar que la crítica massiva és com una confirmació. Trump sap que els companys de partit estan en contra dels aranzels. Però també sap que aconseguirà el major èxit quan inciti els abandonats a anar en contra del sistema establert de Washington i s’oposi a l’elit en totes dues parts. Entre els que més aclamen el president trobem els membres del sindicat d’acer que fins al moment estaven aferrats als demòcrates. Això també li serveix a l’home de la Casa Blanca abans de començar les eleccions al Congrés de novembre.
Ara, també es podria pensar que els americans han après la lliçó. La història està plena d’exemples d’iniciatives proteccionistes. Demostren que normalment causen més danys que beneficis.
La llei Hawley-Smoot de 1930, que pren el nom de dos polítics de Utah i Oregon, va augmentar els aranzels d’aproximadament unes 20.000 mercaderies estrangeres, fins a un 60 per cent; d’aquesta manera es deurien protegir sobretot els productes agraris dels EUA. Més de mil professors d’economia van firmar una petició contra aquesta llei. Però el nacionalisme econòmic va ser més fort, i les conseqüències, desastroses: els governs estrangers, per la seva part, també van pujar els aranzels. En els anys següents el comerç exterior dels EUA va perdre dos terços del seu volum.
Moltes dècades després, el març del 2012, l’aleshores president nord-americà George W. Bush va restablir aranzels de fins a un 30 per cent en l’acer i els països estrangers van reaccionar amb represàlies. Les despeses d’aquesta operació van superar per molt els beneficis. El president va abolir els aranzels 20 mesos després d’implantar-los.
El successor de Bush, Barack Obama, va introduir un impost d’importació: un 35% sobre els pneumàtics que provenien de Xina. Com a conseqüència, es van crear aproximadament 1.200 llocs de treball nous, però cadascun d’aquests es pagava d’una manera extremadament cara: segons un estudi de l’Institut Peterson, amb 900.000 dòlars, més o menys.
Trump no és en cap cas el primer president nord-americà que vol utilitzar aquests recursos. Però cap altre no es comporta de manera tan desmesurada ni és tan imprevisible amb les seves paraules i fets.
El món està inquiet, i potser el que més és el govern de Xina. La República Popular és la nació comercial més gran de la Terra: des de fa cinc anys Xina exporta mercaderies en valor de més de 2 bilions de dòlars a l’any, quasi tant com el que importa. Una guerra comercial global afectaria durament aquesta superpotència. Al voltant d’un 18 per cent de les exportacions de Xina entren als EUA.
Ja durant la campanya electoral, Xina va ser el país que més crítiques va rebre per part del candidat a la presidència Donald Trump. Segons ell, Pequín furta els llocs de treball nord-americans, manipula la seva moneda, “viola” els EUA: “és el robatori més gran de la història mundial.” Si guanyés les eleccions, deia, augmentaria els aranzels fins a un 45 per cent sobre els productes xinesos.
Trump va guanyar les eleccions i Pequín ja està reunint les tropes per a una guerra comercial i podria mostrar les seves armes a la premsa estatal: el mercat automobilístic més gran del món, la indústria aèria amb un creixement més ràpid, els milions de clients d’Apple, Starbucks i McDonald’s, i fins i tot els 330.000 estudiants xinesos en universitats d’Estats Units.
Però la batalla pel comerç mundial es va ajornar. Trump va convidar el president Xi Jinping a Florida, i per la seva banda va viatjar a Pequín i es va mostrar impressionat davant l’amfitrió. No responsabilitza Pequín per la bretxa oberta en la balança comercial entre els EUA i Xina, diu ell. “Qui pot culpar a un país que aprofita un altre per a benefici dels seus propis ciutadans?”
Així, ara Washington inicia un atac de nou, encara que Trump aquesta vegada sols es refereixi molt poc a Xina. Fa dues setmanes, l’assessor econòmic més íntim de Xi, Liu He, va viatjar expressament a Washington per calmar tensions; la premsa xinesa també és més discreta que fa un any, signe de la preocupació que el rumb de Trump desperta a Pequín.
Xina s’ha animat retòricament a una defensa del comerç lliure. “Dur a terme un proteccionisme és com atrinxerar-se en una habitació fosca”, va dir el 2017 Xi en el fòrum mundial d’economia a Davos: “es poden bloquejar el vent i la pluja, però també la llum i l’aire.”
En realitat, Xina mostra un comportament proteccionista, les empreses occidentals es queixen de manera més forta sobre la falta d’accessibilitat al mercat. En la majoria dels sectors, Pequín obliga a empreses estrangeres a entrar en societats comanditàries amb socis xinesos. Sobretot en els sectors lucratius els estrangers sovint sols poden licitar en un projecte petit, per exemple en el nou tren d’alta velocitat “Fuxing”, que es basa en el saber fer alemany i japonès. Per als estudiants alemanys és difícil obtenir una plaça de pràctiques en una empresa xinesa.
Mentrestant, aquests obstacles subtils afecten cada vegada més els estats i les empreses del comerç arreu del món. Representen una nova forma de proteccionisme. La política d’aranzels clàssica va perdre importància en les dècades passades i el nivell baixa contínuament, la mitjana a tot el món és d’a penes un vuit per cent. És quasi la meitat de la dels anys noranta i un terç del que es va cobrar a les fronteres el 1947: llavors els aranzels van arribar de mitjana a un 22 per cent.
Sembla un passat massa llunyà –fins a la disputa en Twitter del cap de setmana passat. Així que, en temps de Trump el comerç mundial es mou cap al futur?
Podem pensar en múltiples escenaris. El primer: les declaracions de Trump només són retòriques, i no passa res, o gairebé res. Això pot ocórrer, però és difícil d’imaginar que després d’aquests atacs els governs d’arreu del món tornin al comerç normal sense cap problema.
El segon: els EUA s’aïllen mentre Europa i Àsia s’aproximen més i més. N’hi ha indicis, com per exemple el tractat de lliure comerç que la UE va acordar amb Japó l’any passat. D’altra banda, és difícil que Amèrica pugui sortir del context global, és massa important. Un quart de la demanda global de capitals actius prové dels Estats Units.
I sols queda el tercer, l’escenari obscur, la possibilitat d’una guerra comercial. Un conflicte així marcaria la fi d’una era, de l’era del comerç mundial liberal tal com s’ha desenvolupat des de la Segona Guerra Mundial –i al mateix temps, el començament d’un ordre post-global.
Hi ha molt en joc. A Brussel·les es pot palpar la tensió, una guerra comercial amb els EUA és l’últim que necessita ara la Comunitat que ja està fracturada per dins.
A la quinta planta de l’edifici del Parlament, Bernd Lange s’inclina sobre les llistes impreses en lletra petita amb les possibles represàlies. El parlamentari europeu de l’SPD presideix la comissió de comerç, aquesta setmana els parlamentaris s’han reunit diverses vegades a causa de l’avís de Trump.
L’expert en comerç Lange mira les partides aranzelàries en què estan llistats els productes als quals la UE podria implantar aranzels. Per al whisky hi ha moltes diverses, depenent del tipus; el dany potencial per als EUA es troba aproximadament en 500 milions d’euros.
Altres articles també estan classificats, com les llanxes a motor per sobre o amb menys de 7,5 metres de llargària, les motocicletes, també amb dues categories, les més petites per sota dels 800cc i les més grans. Lange es fixa especialment en aquest punt, té un cotxe personal BMW R 1200 RS.
L’expert en comerç preferiria que les llistes tornessin a estar ocultes en un calaix. Lange encara espera que el conflicte es pugui resoldre. “Ja veurem si ens veiem obligats a utilitzar-los”, diu.
Però aquesta decisió es farà a Washington, no a Brussel·les. Donald Trump té l’smartphone entre les seves mans.
Traducció de Mar Sanfèlix