Els Crítics

Marc Recha en territori pirata

Estem acostumats que les històries de pirates tinguin una pell marcada pel sol, un ritme, un sumari de glorioses aventures i troballes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de la imatgeria que prové de L’illa del tresor, el fundacional imperiós de Robert Louis Stevenson, fins a la pirotècnia passada de voltes de la inflamable saga Pirates del Carib. Dins del cinema, el gènere té uns patrons propis inalienables que el fan ser una narrativa en si mateix, amb arcs arquetípics i personatges de pedra picada —i lloro a l’espatlla—, amb licors d’alta graduació i baixa estofa, amb llenguts irredempts i un clar desencadenant de la maquinària de l’acció, amb la voluptuositat de l’aventura i l’exotisme del paisatge recòndit, amb un objectiu en forma de cofre rere una creu que surt marcada en un mapa. No hi ha dubte. Però com pot ser això adaptable a l’obra de Marc Recha?

La vida lliure juga a contravenir totes aquests àncores —mai millor dit—, mentre les usa i ens hi fa dansar. Som al 1915. La Tina i en Biel descobreixen un tresor a Menorca, la seva illa petita —tan petita com ho eren els oasis de perifèria salvatge de Petit indi—, i decideixen usar-lo com a salconduit per viatjar a Algèria i retrobar-se amb la seva mare. Fins que topen amb un home solitari d’ànima fantasmagòrica que serà el pal de paller del que podria semblar una gran aventura. Però el cineasta català ha forjat, amb el temps, una obra que viu sempre lluny del caos i del traç gruixut, orquestrada des d’un minimalisme de puresa irrompible que esdevé un agent més de l’acció i de l’elenc de personatges. Malgrat tot això, la darrera pel·lícula de Recha és una recreació pràcticament mítica de les històries de pirates, d’aquelles de tota la vida, però ara ben tamisades per la imatgeria pròpia d’un autor que no abarateix una manera de dir i de recrear mons, pla a pla. I el cineasta se’n surt amb una pirueta no exempta de risc: extreu una aroma essencialitzada dels tics que tots tenim a la retina d’Errol Flynn, els passa per la frondositat del paisatge menorquí, i remata amb el vigor vibrant de Sergi López —sempre a punt, a lloc, perfecte, a to— i per una actriu que agombola l’espectador sense forçar l’expressió, la joveníssima Mariona Gomila.

Només així, sent el portador de la flama d’una coherència fílmica admirable, s’entén que Recha no naufragui en cap moment. Encara que el silenci arribi a exasperar, encara que mai no hi hagi un clic germinal que accioni el motor dels fets, encara que tot sigui pressentit i mitjanament esperat. Encara que ningú no ens expliqui què passa a la barca que albirem, només, des de la llunyania. És ben igual. El mecanisme de perfecció al qual ha arribat el traspàs emocional a les seves pel·lícules és ja una marca de la casa que, malauradament, no té el ressò que mereix, especialment aquí. I això és el que més greu sap d’aquesta petita aventura sense espases, ni potes de fusta, però que amaga un veritable tresor. El de saber-se continuador d’una trajectòria coherent, ferma, irrompible. El de passar de puntetes pel gran escorxador de la cartellera cinematogràfica. El de voler-se com a artefacte que arriba sempre molt més enllà d’allò que explica. El de tenir la capacitat d’encabir a la natura una història d’aprenentatge i coneixement, amb la innocència que es perd mentre escrivim els errors que seran els fonaments de la nostra veritable identitat.

La vida lliure

Direcció i guió: Marc Recha

Catalunya, 2018

Durada: 90 minuts

Música: Pau Recha

Fotografia: Hélène Louvart

Repartiment: Sergi López, Mariona Gomila, 

Macià Arguimbau, Miquel Gelabert, Núria Prims

Gènere: Drama

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.