Els contextos històrics que els toca viure les determinen, certament, però la individualitat intransferible i el medi en què es mou cadascú els converteixen en éssers singulars, que s’escapen de les classificacions i els tòpics. Cada ànima humana és, per fortuna, un món —de vegades inescrutable.
Fuga de conills, de Martina Cabanas Collell, que també n’assumeix la direcció, es reivindica com un “retrat impressionista d’una generació”. És una manera hiperbòlica i generosa de definir un muntatge que tracta de la frustració de tres joves anònims que s’acosten perillosament als 40 anys i que, una nit de disbauxa, fan un salt en el buit a ritme de Whitney Houston o David Bowie. Dos d’aquests joves (Maria Cirici i Pau Zabaleta) són actors que, disfressats de conills, treballen d’animadors de festes infantils en un hotel de categoria. El tercer (Artur Rodríguez) és un DJ una mica anarcofriki que viu atrinxerat darrere del seu equip de música punxant discos en directe —de la generació evocada— en un pub per a noctàmbuls.
Els tres personatges carreguen a les espatlles l’agredolça sensació que no han fet res de bo a la vida. Traumatizat per Spiderman, l’actor s’acontenta amb una existència anodina, tan plana com el personatge, tot i que el seu perfil (un homosexual ple de manies i necessitat de sexe) donaria molt de joc. Més rica de matisos i arestes, l’actriu reconeix que no ha pogut satisfer el somni de ser una gran star de cinema i busca una sortida en una maternitat incerta. Molt ben interpretada (Cirici hi fa gala d’una gran capacitat de transformació), els seus monòlegs —molt més substanciosos que els masculins— insinuen una infantesa entre plàcida i inquietant. Gairebé una mera comparsa dels altres dos, el punxadiscos —fan de Bach i Montaigne— pren un pessic de relleu al final.
Fuga de conills vol abordar la precarietat d’una generació immadura que malviu de la seva feina, que li costa d’assumir responsabilitats, que està obsedida a obtenir èxit i que opta per fugides autodestructives com la droga o l’alcohol. El muntatge combina el naturalisme auster —també en l’espai i els mitjans escènics— amb interludis onírics basats en coreografies dels dos actors, encotillats amb disfresses i capgrossos de conills. Una combinació que culmina en la surrealista escena final, la millor de totes, en què es relliga la infantesa d’ella i la metàfora de la vida com una davallada. A més, la posada en escena té molta cura a integrar música, ritme, moviment i a acostar l’espectador a la veritat dels sentiments exhibits.
Així i tot, les intencions de l’obra són més interessants que no pas els resultats obtinguts. Perquè la proposta se situa, des del text fins a l’escenificació, en un nivell massa superficial, amb personatges molt plans i històries agafades pels cabells. Com a retrat —per més impressionista que sigui— d’una generació frustrada, hi falten molts més replecs de context, molta més profunditat de mirada i d’anàlisi. Les picades d’ullet a l’actualitat, les al·lusions a la crisi econòmica o a les desigualtats socials, les crítiques a determinades polítiques culturals són d’un naïf que confiem que no sigui generacional.
Fuga de conills
Dramatúrgia i direcció:
Martina Cabanas Collell
Sala Atrium, 7 de març