Stephen Hawking viatja per tot el món donant conferències i és un bon divulgador de les seues idees. Ho ha demostrat en un dels llibres que han aixecat més expectació en els darrers anys, Història del temps. Del Big Bang als forats negres; best-seller a Anglaterra i els Estats Units, que ha estat publicat per Editorial Crítica. Els qui pensin que els forats negres.
i la formació de l'univers és un tema complicat haurien de llegir aquest llibre. Hawking té un estil clar, sense exposicions complicades, i les seves frases són senzilles. Sovint hi barreja comentaris irònics. El resultat és una lectura fascinant, que no sols ens aporta coneixements sobre l'evolució de la cosmologia des d'Aristòtil, sinó que ens fa reflexionar sobre el nostre propi origen i el paper que juguem a l'univers. S'ha de valorar l'esforç que suposa aquest llibre. Amb el seu ordinador, que també pot enregistrar les paraules en un disquet, Hawking podia fer unes deu pàgines per dia. Cal pensar que alguns capítols s'han redactat més d'una vegada i que Hawking ha hagut de fer retocs. Va començar el llibre per pagar l'escola de la seva filla, però quan el va tenir llest la filla ja havia acabat l'escola. Postrat a la seva cadira de rodes, sense poder parlar més que a través del sintonitzador de veu, Hawking es considera, no obstant, afortunat. Creu que va ser una sort triar física teòrica, perquè en té prou amb la seva ment. I troba la justificació de viure en la seva tasca investigadora i en la seva dona i els seus tres fills. Hawking crea expectació pel seu estat físic i per les seves teories. I crea involuntàriament polèmica perquè els seus estudis van al fons de les nostres creences. Creu que la física teòrica aviat podrà explicar l'univers en la seva globalitat. I llavors no caldrà recórrer, per explicar-ho, més que a la ciència. Quan coneixerem això, ens podrem dedicar a preguntar-nos per què existim. «Si trobéssim la resposta —diu en la seua obra— seria el triomf definitiu de la raó humana, perquè hauríem arribat a conèixer el pensament de Déu». El consideren el successor d'Einstein i l'home que pot facilitar, amb les seves teories, la comprensió gairebé total de l'univers.
Per si aquesta qualificació no fos suficient, es dóna en Hawking una altra circumstància que crida l'atenció de la gent, fins i tot dels que no senten gaire atracció per la física. Des de fa vint-i-sis anys, Hawking té una greu malaltia, una esclerosi lateral amiotròfica, que afecta les neurones que menen els moviments dels músculs. Al principi,
Hawking va notar que li costava cordar-se les sabates. Més tard va haver de caminar amb bastons. Des de fa uns quants anys, ha d'estar en una cadira de rodes. I no fa gaire el van operar i li van practicar una traqueotomia.
Ara, ni tan sols pot parlar. Per comunicar-se fa servir un sintetitzador de veu. Té al seu davant una pantalla d'ordinador, amb 2.600 paraules enregistrades. Fa córrer el cursor comandant l'aparell amb el polze de la mà dreta. Va triant cada mot i quan té les frases construïdes les envia al sintetitzador de veu, que parla anglès amb accent americà. L'aparell li permet expressar-se a un ritme de sis paraules per minut. En una conferència de premsa, amb respostes curtes, Hawking triga uns sis o set minuts a contestar.
Els forats negres
Els forats negres han estat un atractiu innegable per als autors de ciènciaficció. La idea no és complicada. L'atracció gravitatòria, que és la que ens manté damunt la Terra, depèn de la massa de l'objecte. Per això, la força gravitatòria del Sol és molt més gran que la de la Terra. Perquè un objecte pugui sortir d'aquesta atracció es necessita una velocitat anomenada d'escapament. Com més gran és la massa, més alta és la velocitat d'escapament. Imaginem-nos un cos amb una massa tan gran que la velocitat d'escapament fos més alta que la de la llum —300.000 quilòmetres per segon—.
No hi ha res que pugui moure's més ràpidament. Això significa que ni tan sols la llum escaparia d'aquests cossos. Per això s'anomenen forats negres negres. I va arribar a un descobriment sorprenent. Els forats negres podien emetre energia i partícules. Això s'anomena ara radiació de Hawking. La troballa la va fer aplicant als forats negres els principis de la mecànica quàntica. La teoria de la relativitat d'Einstein és la base de la cosmologia moderna. Però en condicions extremes, per exemple, en el món de l'àtom, de l'infinitament petit, deixa de tenir validesa.
En aquests casos, cal aplicar l'anomenada mecànica quàntica. Fou aixícom Hawking va arribar a demostrar aquesta radiació dels forats negres. Però les troballes de Hawking no acaben aquí. La teoria més acceptada sobre l'origen de l'univers és la del Big Bang —Gran Explosió—segons la qual hi havia un punt de densitat infinita, que va explotar i va anar provocant la formació dels elements que coneixem, les galàxies i tota la resta. Hi ha proves a favor d'aquesta teoria, com el fet que l'univers s'expandeix —les galàxies es van allunyant les unes de les altres. El que Hawking ha trobat és que el moment del Big Bang no representa cap singularitat. Es pot fer un símil amb l'esfera de la Terra. Podem dir que comptem l'espai a partir del Pol Nord. Però allà no hi ha cap frontera. Podem passar de llarg del Pol i seguir caminant. El nostre planeta no té límits. «Ho sé —diu Hawking— perquè he viatjat per tot el món i mai no he arribat al final». Imaginant el mateix en les coordenades d'espai-temps, el Big Bang seria com el Pol Nord: una referència per començar a comptar el temps. Però això no vol dir que l'univers nasqués aleshores. L'univers no hauria tingut ni principi ni final. Simplement existiria.
Idees conflictives
L'Església accepta la teoria del Big Bang. Però el Papa ja va advertir a uns cosmòlegs l'any 1981 que no intentessin analitzar el moment del Big Bang, perquè el moment de la Creació era obra de Déu. Naturalment, les idees de Hawking xoquen amb això. Si no hi va haver moment de la creació, £per què cal un Creador? Això li ha costat alguns problemes. Quan el Parlament israelià li va concedir el Premi Wolf, dos diputats d'un partir confessional van protestar, perquè les teories de Hawking anaven contra el Gènesi bíblic. Però Hawking no oblida Déu. Per a ell, la física podrà explicar aviat tot el procés de formació de l'univers. No cal recórrer a Déu. Però no ens hem de conformar sabent el com, sinó que també hem de conèixer el perquè. I això ja és una qüestió més complexa.
Un estudiant brillant i alegre
Stephen Hawking va néixer a Oxford el 8 de gener del 1942. Essent cosmòleg, li agrada ressaltar que va néixer tres segles justos després de la mort de Galileu. «Però calculo que unes altres 200.000 persones van néixer aquell dia. I no crec que totes s'hagin dedicat a la cosmologia», comenta irònicament. La seva família residia a Londres, però durant la segona guerra mundial Oxford era un bon lloc per viure. «Hi havia un acord amb els alemanys. Ells no bombardejarien ni Oxford ni Cambridge i nosaltres respectaríem Heidelberg i Gòttingen. Llàstima que un acord tan civilitzat no es pogués estendre a les altres ciutats», comenta. Com altres científics, Hawking és un ferm partidari de la pau i l'entesa entre les nacions. Quan va fer l'examen de llicenciatura, estava entre l'excel·lent i el notable. Els professors li van fer una entrevista. Quan li van preguntar què pensava fer, va dir que volia ser investigador. I que si treia un excel·lent, marxaria a Cambridge; però si li donaven un notable, es quedaria a Oxford. «Em van donar un excel·lent», diu. I aleshores somriu, amb un dels pocs moviments que encara pot realitzar. ' El Hawking estudiant d'Oxford era brillant. I això no va passar desapercebut per als seus professors. Tenia, a més, un caràcter alegre. Formava part de l'equip de rem de la Universitat, com a timoner, i duia els cabells llargs. En marxar a Cambridge, li van diagnosticar la malaltia. Els metges li donaven dos anys de vida. Va caure en una depressió i es va dedicar a llegir ciència-ficció i escoltar música clàssica, a més de beure. No trobava sentit a començar una tesi que podia quedar tallada per la mort. Però poc després va conèixer la que seria la seva dona, Jane Wilde. El progrés de la malaltia es va aturar i Hawking va recuperar l'optimisme.
Va començar les seves investigacions i va trobar de nou sentit a la vida. Des d'aleshores, la malaltia ha tingut fases estables i fases de progrés. Però Hawking ha prosseguit el seu treball. I ha fet descobriments importants.
A les seves lliçons sobre física teòrica s'hi ha afegit una altra lliçó més important: la de la constància i la lluita contra l'adversitat.