Els Crítics

El meu nom és Lady Bird

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"Temem que mai escaparem del nostre passat, i temem el que ens portarà el futur”. Una divisa que mostra —dita just a l’inici del film, a missa i encetant de manera oficiosa l’últim any d’escola a Sacramento— l’ambivalència per on es mou el trasbals que va de l’adolescència a la maduresa, però també les pors que no ens abandonaran al llarg de tota una vida. És el moment crucial, el punt exacte on es troba Christine, “Lady Bird”, una noia de disset anys de família de classe mitjana, a mig camí de tot, en plena revelació del seu jo del futur, rebel com toca ser-ho, amb la tensió comprensible entre mare i filla, amb un pare que ha de recuperar la posició des d’on seguir escrivint un futur. Per a Lady Bird, aquest és l’últim curs a l’escola secundària religiosa abans de fer realitat el somni de la universitat a Nova York. El pas que la farà deixar el suburbi i alimentar les raons d’una vida que sempre pensem molt millor que l’anterior.

Fins aquí, tot sembla indicar el que és: un drama sobre l’adolescència amb alguns tocs de comèdia i situacions de descoberta iniciàtica en els quefers de la vida adulta. Ho és, però amb una especificitat que la fa ser alguna cosa més. Res de romanticisme exacerbat, res de prínceps blaus o de desenganys de l’estil Montagut i Capulet, res del camí de la —prodigiosa, o ben risible— descoberta sexual, res de portar al límit la tensió d’una família, d’una amistat, d’un trànsit a ser el que serem durant la resta dels nostres dies. La primera pel·lícula dirigida en solitari per l’actriu i guionista Greta Gerwig supera el to elegíac de la majoria d’aquests films, majoritàriament destinats a l’autocomplaença i la delectació adolescent, per centrar-se en la quotidianitat d’anar fent, com si tot fos tan normal. Amb gust pel detall emotiu, sense fer-ne una exhibició; amb precisió per l’embolcall, sense ser un catàleg de l’alta impostura del cinema que pretesament furga en les emocions i el que fa és pur reality show; l’honestedat que suposa parlar de tu sense que t’edifiquis un mausoleu per l’honor glorificat d’allò que segur que no vas ser, sense caure en la temptació de venerar records tan asèptics com per establir entre tu i l’espectador una distància insalvable. Gerwig, a més, aconsegueix que l’estètica no guanyi al realisme, en el punt just d’equilibri, i que la pretensió d’explicar-se sigui un artifici digne del cinema ben paït i ben explicat, fent possible, fins i tot, que la playlist de la banda sonora no ens soni a rescalfat hipstèric per saciar el públic més acèrrim d’allò que va néixer com a mumblecore.

Petita gran joia discreta dels Oscar, Lady Bird arriba a la cartellera després d’haver-se convertit en la pel·lícula amb més critiques positives del portal Rotten Tomatoes, i reconfirma així el talent de Greta Gerwig amb raons de pes —el teixit de relacions, els actors, el ritme, el guió, el to, l’obra per ella mateixa— i la converteix en la cinquena dona (en els 90 anys d’història dels Oscar!) que aconsegueix la nominació en la categoria de millor direcció. Salvant fins i tot alguns repunts no del tot ajustats, com la relació que la protagonista estableix amb Kyle —Timothée Chalamet, nominat com a Millor actor, però per Call me by your name—, Lady Bird aconsegueix ser, de principi a fi, una obra que es deixa estimar i que es gaudeix veient.

Lady Bird

Direcció i guió: Greta Gerwig

Estats Units, 2017

Durada: 94 minuts

Música: Jon Brion

Repartiment: Saoirse Ronan, Laurie Metcalf, 

Lucas Hedges, John Karma

Gènere: Drama. Comèdia. Adolescència

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.