Els crítics

La reivindicació de l’Ebre oblidat

Xavier Vega és l’autor de ‘Terres de l’Ebre, frontera i frontissa’ (Pagès Editors), un assaig que posa en valor els moviments socials, la cultura i la intel·lectualitat d’aquest territori sovint menyspreat per un imaginari català que sol idealitzar el nord i menysprear l’extrem sud del Principat. Aquest és el fons que justifica un escrit prologat per Josep-Lluís Carod-Rovira.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En un pròleg reivindicatiu i amb ingredients de pessimisme, Josep-Lluís Carod-Rovira rescata la definició del mot perifèria de l’Institut d’Estudis Catalans. Perifèria són els “extrems o marges d’una entitat geogràfica”. L’expolític matisa que “les perifèries no són només geogràfiques, sinó també culturals, econòmiques, polítiques, d’infraestructures, psicològiques, mentals, al capdavall. Acostumen a ser conscients de la seva condició diguem-ne marginal, però el problema ve quan un país ignora que té perifèria, que sovint és el nostre cas”. I destaca, com a exemple, el fet que des de 1931 només una persona de les Terres de l’Ebre ha format part del Govern de la Generalitat. Era l’ampostina Marta Cid, consellera d’Ensenyament entre 2004 i 2006. “Decebedor, dissuasiu i ben poc nacional, francament”.

És aquesta situació “ben poc nacional” la que convida Xavier Vega a fer aquest escrit adreçat a recuperar l’autoestima del sud del Principat. Allà on la carnisseria franquista va reforçar la condició fronterera de l’Ebre. Allà on el predomini agrícola va servir de camp de proves de l’anarquisme i la col·lectivització de latifundis. Amposta va ser “la capital del comunisme llibertari agrari de Catalunya”, un moviment que va expandir-se fins a Benicarló, els Ports i el Matarranya.

Terres testimoni també de moviments díscols i ideologies sovint contraproduents. Xavier Vega distingeix el tortosisme “com a estima legítima cap a les coses de la ciutat” i el tortosinisme com “la ideologia conservadora, antibarcelonina i anticatalana on s’ha refugiat durant tantes dècades el caciquisme local alimentant l’aspiració d’esdevenir quinta província”. Un corrent representat per Joaquim Bau (1897-1973), un prohom de l’elit franquista. En la cara oposada, el republicà federalista Marcel·lí Domingo (1884-1939).

Tortosa, però, ha estat també el centre d’efemèrides i d’esdeveniments nacionals, com ara el pacte de Tortosa de 1869, quan “una vintena de republicans federals de Catalunya, el País Valencià, les Illes i l’Aragó es proposaven la restauració territorial de l’antiga Corona d’Aragó, com a pas previ a la proclamació de la República Federal Espanyola”. Vega afegeix que aquest “va ser el primer manifest polític del catalanisme i no cal dir que, malgrat la referència explícita a Espanya, la premsa de Madrid el va titllar de separatista”. El 2008, Tortosa va ser seu d’una Declaració que commemorava el tricentenari de la caiguda de la localitat en mans de les tropes borbòniques. Hi havia representants de la Generalitat, d’Òmnium Cultural, de l’Obra Cultural Balear i d’Acció Cultural del País Valencià. Abans, el 1976, Tortosa va acollir el Congrés de Cultura Catalana.

Són també nombroses les raons que han fet d’aquestes terres un indret conservador, antic. “L’Estat liberal era percebut per la població com una estructura extractiva, que s’emportava els joves al servei militar i els recursos de la gent, amb la desamortització de les terres comunals i l’augment dels impostos quan ja no hi havia més recursos”. És per això que donaren suport a la causa carlina “com un mal menor”. Alhora, la divisió provincial espanyola establerta el 1833 situava les terres de l’Ebre en una perifèria nociva que convidava a anhelar la provincialitat pròpia. Un aïllament que l’autor compara amb l’evolució de la veïna Reus, que “seguia el ritme marcat per la seva burgesia a imitació de la barcelonina”, mentre Tortosa “vivia al ritme que marcava el bisbat”. Una població que mirava al nord de Catalunya en contraposició a una altra d’entrebancada en l’estructura eclesiàstica.

Segons teoritza l’escriptor, aquell vell tortosinisme hauria estat transformat en una identitat regional oberta, integrada en la catalanitat després de l’aprovació del PHN, que va generar una lluita unitària que ho va canviar tot. També ha contribuït a la integració el reconeixement de la jota, que “havia quedat al marge de la simbologia nacional en pertànyer a un sud on es mantenien visibles les petges romanes i morisques, diferenciat d’un nord que s’afirmava com a germànic, pirinenc i arnaldià”. La jota, però, és un element de cohesió nacional també present al País Valencià, a Mallorca, a Menorca o a la Franja. La prova, la lletra d’una de les jotes de la zona, que coincideix totalment amb una de la cançó “La manta al coll”, originària d’Alacant.

 

Les xiquetes d’Alcanar

s’han comprat una romana

pa pesar-se les mamelles

dos vegades per setmana.

 

Al fenomen de la jota també se’n poden sumar d’altres com els bous o les bandes de música. Les Terres de l’Ebre concentren més del 70% de les bandes de música del Principat. Un fenomen que té correlació al País Valencià, el 50% de les bandes musicals de tot l’Estat

Una sèrie d’elements que desmenteixen l’imaginari comú català definit pel mateix autor. “En realitat, l’Ebre no forma part d’un imaginari, el catalanesc, que solament té homologats tres paisatges: el barceloní, el pirinenc i el mediterrani”. L’expressió “més enllà de l’Ebre” ha arraconat els catalans que hi ha a l’altra banda del riu, en ocasions com si no ho foren. Un pensament que margina encara més els que hi ha més enllà de la Sénia. Llibres com aquest serveixen per desmentir tòpics que desvertebren el país des de dins.

Terres de l’Ebre,
frontera i frontissa

Xavier Vega Castellví

Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira
Pagès editors, Lleida, 2018
Assaig, 207 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.