Els crítics

Inventari màxim

Miquel Nadal amb el seu Inventari mínim, un conjunt d'aportacions curtes que ressalten les reflexions d'un lletraferit que juga amb els pronoms personals per parlar des de distintes perspectives quan totes elles són la veu del mateix autor. Fragments curts de desig i tendresa, de records i de nostàlgia, de reflexions allunyades d'allò que hom és capaç d'expressar amb normalitat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A la vida, hi ha manies que condueixen inevitablement cap a una sèrie d'actes. Els que cuinen, alguna vegada acudeixen a la improvisació. Els viatgers més curiosos somien arribar a l'indret més llunyà possible. I els maniàtics de l'escriptura acaben, tard o d'hora, escrivint reflexions al voltant d'ells mateixos. Reflexions de tota mena. Sobre els seus fracassos. Sobre els seus triomfs. Sobre els seus somnis. Sobre les seues pors. Sobre les seues inseguretats. Sobre els seus desitjos. I, fins i tot, sobre el seu pensament, que en ocasions imagina una realitat extravagant, divertida i més propera a la realitat del que pot semblar a simple vista.

Això és el que fa Miquel Nadal amb el seu Inventari mínim, un conjunt d'aportacions curtes que ressalten les reflexions d'un lletraferit que juga amb els pronoms personals per parlar des de distintes perspectives quan totes elles són la veu del mateix autor. Fragments curts de desig i tendresa, de records i de nostàlgia, de reflexions allunyades d'allò que hom és capaç d'expressar amb normalitat sense ser segrestat per una vergonya que impedeix a les persones mostrar-se tal com són.

L'escriptor d'aquest inventari no tapa les seues vergonyes: les transmet. Aquesta, sembla, és la seua necessitat. Com satisfer-se del "dolç sabor de les derrotes assumides", dels records d'una joventut que semblava canviar el món i, finalment, el més real de tot allò era aquella sensació. Les batalles polítiques valencianes o l'amor a una ciutat que estimula una inspiració literària amb profunds talls autobiogràfics.

La passió per la seua ciutat és una constant en aquest inventari. Emprant la tercera persona, arriba a dir que "el foc de l'amor que sentia per ella, no s'acabaria mai" i li declara "el seu amor sense matisos". Fins i tot, detalls més humorístics descriuen aquesta passió dependent, quan suggereix el reconeixement dels barris d'uns altres nuclis urbans gràcies a dipositar mentalment en ells el nom d'una falla o d'un carrer valencià per facilitar-ne el seu record. També són freqüents pensaments que giren al voltant de la literatura autòctona. Com també ho són els supòsits, sovint adornats d'un anacronisme intencionat que fan pensar sobre quin haguera estat el resultat d'un esdeveniment puntual, casual, quotidià, si s'haguera donat d'una altra manera no més capritxosa.

Nadal sembla narrar les seues experiències de tota la seua vida des de distintes persones, utilitzant aquest mecanisme com una mena de ventall que fa airejar les seues vergonyes a l'hora de mostrar-se ell mateix. És un retrat autobiogràfic, desordenat, mal estructurat, en ocasions confús, sense deixar mai de ser atractiu. Per això és un inventari, intencionadament desordenat i amb l'habilitat d'identificar el lector amb molts dels seus passatges. Perquè tots, en alguna ocasió, ens hem plantejat reflexions d'aquesta mena.

Com la dels primers sentiments recíprocs transmesos des de mirades tímides i apassionants. Com la inseguretat per no creure'ns capaços de triomfar en allò que desitgem. Com el pensament d'un adult que imagina l'arribada a la vellesa i les sensacions que envairan la seua ment. Les inquietuds d'un passat llunyà que, al seu moment, pensàvem, serien eternes.

L'inventari és mínim, perquè supera, escassament, el centenar de pàgines. Però l'enorme quantitat de pensaments traslladats de la ment de l'autor a aquest assaig, converteixen l'inventari en màxim. És un espai ben aprofitat.



Inventari mínim
Miquel Nadal
Drassana, València, 2016
Assaig, 119 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.