Francisco Camps arriba amb un llibre sota el braç. Darrerament, a Camps sempre se’l veu amb un llibre sota el braç. A les Corts, quan va deixar de la presidència i de tant en tant ocupava ociosament el seu escó de diputat. Al judici del cas dels vestits, en què va passar les hores llegint La ruta antigua de los hombres perversos, de l’antropòleg René Girard, centrat en el sant Job. O aquest dimarts, el dia que li tocava comparèixer a la comissió d’investigació del Congrés centrada en el finançament il·legal del PP. Si continua amb aquesta evolució i alguna vegada arriba a tenir un carrer o avinguda al seu nom, possiblement serà el de Literat Camps, no el de President Camps.
Del Camps president, en realitat, queda ben poca cosa. Ha perdut tot el glamour i pateix solitud. Davant els diputats del Congrés ha exhibit el tarannà altiu i displicent que l’acompanya de fa temps. Camps està renyit amb tot i amb tothom, fins al punt que avui ni tan sols no ha confirmat si encara milita o no en el PP. Per Madrid corre el rumor que ja no disposa del carnet o que està a punt de perdre’l. O a instàncies de la cúpula del partit o motu proprio, Camps hauria accedit a deslligar-se’n per tal que la marca no es ressentesca encara més pels tres procediments judicials que té oberts: les adjudicacions relacionades amb la visita del papa, la construcció del circuit de Fórmula 1 i l’organització del gran premi anual. Camps no ha confirmat aquest extrem, però tampoc no l’ha desmentit. La pèrdua de la condició d’afiliat seria tan significativa com al seu dia va ser-ho la de Rita Barberà, que va morir sense el carnet del PP a la cartera.
“Milite o no milite en el PP, sempre votaré al PP”, s’ha afanyat a proclamar Camps a preguntes d’Artemi Rallo. Així que el diputat socialista l’ha qualificat de “poma podrida”, Camps ha iniciat la cascada infinita de rèpliques, contrarrèpliques, dúpliques i súpliques de la jornada, convertida, finalment, en un seguit de xocs amb els oradors de tots els grups, tret del popular. “No tinc cap pressa, puc estar-me ací tot el dia”, ha advertit l'excap del Consell de bon començament. No li faltava raó, perquè fins aquest dimecres a les 9 hores –quan compareix com a testimoni a la vista oral del cas Gürtel que se celebra a l’Audiència Nacional– disposava de temps sucifient. I a Camps, en el fons i en la forma, ja li agraden aquests combats dialèctics.
Igual com el Barça sap que juga amb Messi i que gràcies a ell guanya molts partits, Camps té la convicció de tenir Déu del costat seu, un suport diví que li permet de superar qualsevol adversitat. Al Congrés, de fet, l’ha citat repetidament: “He fet les coses com Déu m’ha dit que havia de fer-les”, “gràcies a Déu vaig tenir la sort de ser absolt en el primer dels judicis d’aquesta macrocausa”, “entre vostès i jo hi ha un món de diferència, gràcies a Déu”… I ha rebutjat de ple la supèrbia, “un pecat que és castigat a la religió que jo practique”.
Contra Costa, contra Puig, contra Oltra
Ricardo Costa, com tants altres dirigents del PPCV, també veia Camps com la reencarnació de Déu a la terra. Però el temps transcorregut i els judicis acumulats han fet que l’un i l’altre estiguen totalment distanciats. Costa va deixar de creure en Camps el dia que va forçar-ne el relleu com a secretari general i tot seguit va rentar-se les mans. Camps ara tampoc no creu els arguments esgrimits per Costa en la seua estratègia de defensa. “El senyor Costa té el dret legítim de defensar-se, però no pot basar la seua defensa en l’ofensa contra unes altres persones”, ha reblat l’expresident en referència a les paraules de Costa durant la seua declaració com a acusat en el judici de l’Audiència, en què va assegurar que Camps coneixia, fil per randa, el finançament il·legal de la formació. “Ha canviat la seua versió respecte tot el que havia dit els últims nou anys davant la junta directiva del partit, davant les Corts valencianes i davant el jutge instructor, cosa que encara em sembla més greu”, ha sentenciat. Quan li han demanat si Costa li ha fallat, Camps ha respost amb contundència: “Costa s’ha fallat a sí mateix”.
També ha dirigit invectives contra l’actual president del Consell i secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, de qui encara espera que li demane “perdó” en nom dels socialistes valencians per haver presentat un recurs al Tribunal Suprem contra la sentència absolutòria dictaminada per un jurat popular a València. Un recurs que va ser resolt negativament i que comporta el pagament de les costes corresponents per part del PSPV, un abonament que, segons Camps, encara no s’ha efectuat: “Com pot ser que qui no m’ha pagat les costes siga avui president de la Generalitat?”, s’ha preguntat Camps, que ha qualificat Puig de “morós” i ha fet esment a la denúncia presentada pel PPCV “contra tot el Govern presidit per Ximo Puig per la gestió de Mónica Oltra, que afecta a més de 45 milions, una quantitat i un escàndol més gran que no el que tractem ací”. Camps ha demanat als diputats del Congrés que òbriguen una comissió d’investigació sobre la matèria.
Quan el socialista Rallo ha criticat el “fangar” que va llegar, Camps ha respost que “per a fangar, en el que es troba ara la Comunitat Valenciana, que està governada per dos partits que no creuen en ella”. El mateix discurs que articulava com a president i que no ha variat gens ni mica. Ha tingut paraules per a l’exsíndic del PSPV Ángel Luna, “qui em perseguia per cada cantonada” i ha acusat els socialistes de pretendre que “deixe de ser expresident, després d’haver aconseguit que deixara de ser president”.
Contra el País Valencià
Si el frec a frec amb el socialista Rallo ha estat inquisitorial, el que Camps ha mantingut amb Ester Capella, d’ERC, ha estat més aviat semàntic. Cada vegada que Capella pronunciava l’expressió País Valencià, Camps responia que això no existia. “El Partit Popular del País Valencià...”, deia ella. “Perdone, president, aquest partit no existeix”, responia ell dirigint-se al canari Pedro Quevedo, que exerceix com a president de la comissió. Un estira-i-arronsa constant que ha conclòs quan Quevedo li ha respost a Camps que la fórmula País Valencià és utilitzada de manera habitual a la Cambra Baixa i que, en qualsevol cas, forma part del debat polític i no pot ser vetada.
“S’imagina que jo diguera Illes Atlàntiques en lloc d’illes Canàries?”, li ha recriminat Camps a Quevedo tractant de persuadir-lo. En va, això sí. L’enginy ha anat fins i tot més enllà, ja que l’expresident ha proposat rebatejar ERC com “Esquerra Republicana dels Territoris del Nord de la Comunitat Valenciana”. Evidentment, Camps ha exposat que la denominació País Valencià, que considera un “insult als valencians, una cosa dolorosíssima”, va lligada a la de Països Catalans. A preguntes de Capella, Camps ha confessat quin era un dels eixos clau dels seus governs: “M’importava molt que el catalanisme no arribara a la Comunitat Valenciana, on ha arribat ara”.
Contra Baldoví… i contra Cantó
Els retrets de Camps no s’han circumscrit a socialistes i ERC. N’hi havia per tothom. A Joan Baldoví, el diputat de Compromís, li ha censurat la pregunta “extravagant” que ha fet sobre l’assistència de Camps i la seua dona a la boda d’Álvaro Pérez, el Bigotes. La conversa amb Pérez l’ha emmarcada en la “nit de Nadal”, quan va produir-se, com si aquest detall fora un atenuant. És la tesi que defensa Arcadi Espada al seu llibre Un buen tío. Espada, a qui ha entrevistat EL TEMPS aquesta setmana, era present a la sala. Camps ha afirmat en comissió que Espada és “un dels intel·lectuals més preclars que tenim a Espanya”.
En aquesta ocasió, Camps s’ha autoeximit de qualsevol responsabilitat en matèria d’adjudicacions. “Mai no he parlat amb cap empresari sobre cap adjudicació, mai de la vida”, ha expressat, “ni amb Orange Market ni tampoc amb ACS, amb ningú”. “Si a les eleccions de 2007 anava dopat, a les de 2011 hi anava llastat pels vestits i vaig aconseguir encara més escons”, ha presumit l’expresident.
Amb tot, el moment Baldoví ha sigut un altre. El diputat li ha retret el poc suport que mostrava cap als municipis on no manava el seu partit.
–Al meu poble mai no va venir, només anava allà on governava el seu partit.
–Doncs serà l’únic poble al qual no vaig anar, perquè vaig recórrer tota la Comunitat Valenciana… Per cert, no sé de quin poble és vostè. De quin poble és vostè?
–Sueca.
–Eh?
–De Sueca, de Sueca...
–Que a Sueca no hi vaig anar?
–...sí, a actes de partit.
–No, no, perdone, perdone… Com que no vaig anar a Sueca? És que no eixia de Sueca! Com pot dir que no anava a Sueca? Per l’amor de Déu! Si és que no eixia de Sueca! La terra tan extraordinària de Joan Fuster i de Puchades, un gran futbolista!
La lloa de Fuster en boca de Camps no era el final del clímax congressual. Encara faltava la darrera topada. I ha estat amb Toni Cantó, el diputat de Ciutadans, amb el qual ha mantingut una conversa d’amor-odi. En un primer moment, Cantó ha evocat la nit en què va trobar-se l’expresident dimissionari a la porta de sa casa. L’actor eixia del Teatre Principal i va parlar uns minuts amb Camps, qui acabava d'abandonar el càrrec. Li va mostrar tot el seu suport i va assegurar que aquella conversa va deixar-lo “tocat”. La primera pregunta que li ha fet a Camps ha estat, precisament, si tot aquest procés havia resultat molt dur per a ell.
Camps li ha agraït les paraules i ha recordat que, en aquella trobada fugaç, Cantó va comunicar-li que el considerava el millor president de la Generalitat de la història. “En uns moments en què la gent de Compromís i de Podem feien escraches diaris a la porta de ma casa, aquell seu gest va ser d’una altíssima dignitat... Li ho agrairé tota la vida”.
Però quan Cantó ha tractat d’esbrinar si Camps milita o no milita al PP, s’ha trobat, tot d’una, amb el doctor mister Hyde: “El fet de tenir un carnet és una qüestió absolutament menor. Hi milite o no, sóc i seré del PP. N’hi ha que van recollint carnets a la recerca de càrrecs públics, unes altres persones no són com jo, ja ho sé”. Un crochet sense contemplacions a Cantó, que després de treballar per a Rita Barberà a l’Ajuntament de València, com s’ha encarregat de recordar-li Camps, va demanar l’alta a UPyD i ara és a Ciutadans. L’expresident li ha recordat, en dues ocasions, com de desperts són tots aquells que van canviant de partit a cada poc.
“Sempre seré lleial al meu partit, una cosa que no forma part de la seua cultura”, li ha etzibat després a Txema Guijarro, diputat de Podem, qui havia asseverat que Camps liderava una “banda de lladres”. “Quan vaig passar per ací [va ser diputat i va arribar a ocupar una vicepresidència del Congrés], la gent no deia aquestes coses”, ha lamentat Camps, que ha subratllat que viu a la mateixa casa on vivia llavors i que no va enriquir-se com a president, com tampoc els membres dels seus governs. I ha recordat que l’actual alcalde d’Alacant, el socialista Gabriel Echávarri, “es troba processat i ha perdut el suport de comunistes i independentistes”, la manera com Camps es refereix als aliats del PSPV.
Dimecres continua el show. En aquest cas, a l’Audiència. I és que la gira Camps on tour no es deté ni un moment. Un espectacle de talla mundial.