Sèries

Aina Sabaté i Giralt: una catalana a Joc de Trons

Arribar i moldre. O gairebé. L’Aina Sabaté i Giralt (1990) viatjava de Montgat (Maresme) a la facultat de Comunicació Blanquerna de Barcelona, s’envolà de la capital catalana a Glasgow i d’allà al sud d’Anglaterra abans d’incorporar-se al rodatge de la primera temporada d’Outlander. No li calgué cap màster per fer el salt a algunes de les sèries de moda, d’entre les quals destaca Joc de Trons, per la qual rebria un premi pel seu rol d’Script Supervisor. Parlem amb ella dels inicis de la seva carrera i del que implica treballar amb l’elit mundial de l’audiovisual.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Com acaba una maresmenca fent d’Script Supervisor d’una de les sèries de culte de la nostra generació?

—Jo vaig acabar la carrera el 2012, després de fer un Erasmus a Glasgow. Rebobino al primer dia d’universitat i recordo quan ens explicaven que probablement aquell era el millor moment per començar a estudiar. Un moment de crisi increïble però amb quatre anys per endavant en els quals les coses només podien millorar. Malauradament no va ser així. En parlava sempre amb els meus tutors d’aquí, d’Escòcia, i em deien que em quedés a Glasgow. La idea de viure sota la pluja no em motivava gaire, però les opcions de treballar en el meu camp em van convèncer. Al cap i a la fi havia de ser 100% temporal i em serviria per fer una mica de currículum mentre la indústria a Catalunya es recuperava. Ja ho tenia tot controlat, havia fet els papers per poder treballar aquí i m’arribà un mail. Un projecte de quatre mesos en una productora de documentals a Barcelona. Maletes i cap a casa. A finals d’Octubre del mateix any, i amb el meu primer crèdit al currículum, vaig tornar cap a Glasgow.

—Vas cursar algun màster o algun altre estudi?

—Un cop vaig començar a treballar en drama vaig entendre com funcionava un rodatge i això em va ajudar a descobrir quina és la meva passió. Fins llavors havia treballat a producció, però no m’enamorava. Volia ser al set. Màsters reglats per estudiar la meva professió no n’hi ha així que me’n vaig anar a Birmingham on una Script ja retirada em va fer un “curs” per tenir una primera base. Tenia clar que la millor manera era posar-me a treballar i seguir aprenent mentre era al set. No havia acabat l’estada a Birmingham quan em van trucar per oferir-me una entrevista de feina. Vaig aconseguir la posició de trainee [en pràctiques] a la primera temporada d’Outlander, i allò va ser el meu “màster”. Un màster de la vida. Després d’allò em va quedar claríssim on m’estava posant i com ho havia de fer per sobreviure a rodatges llargs, sota la pluja i a baixes temperatures, on el fang m’arribava fins als genolls dia sí dia no. Adéu als dies festius, a poder tornar a casa per setmana santa i a celebrar la nit de Reis amb la família.

—Caram.

—A l'acabar la primera temporada d’Outlander em van començar a sortir projectes petits. El primer per BBC Scotland. Scotland in a Day, una comèdia que s’estrenaria el dia del referèndum escocès. Va ser tot un èxit! Mesos més tard, quan la segona temporada d’Outlander estava llesta per començar, em van oferir tornar, però ja no podia ser com a trainee. Aquest cop seria l’assistent d'script. El cop dur va arribar quan em van dir que no seguiria a la tercera. Pensava que no tornaria a treballar mai més. Ara quan hi penso, ric. Me n’adono que va ser el millor. Ho van fer per mi, perquè sabien que estava llesta per treballar sola i no ser l’assistent de ningú. Entre la segona i la tercera temporada d’Outlander vaig fer tres pel·lícules i una sèrie de televisió. Estava clar que ja no era una Assistant Script Supervisor. I sort que no vaig tornar-hi, perquè quan em van trucar per treballar a Joc de Trons vaig poder dir que sí!

—La de supervisora de guió és una professió molt demanada?

—Al Regne Unit i Irlanda, els llocs on he treballat fins ara, la d'script supervisor és una posició bàsica. És cert, però, que hi ha pocs trainings i és un departament difícil d’accedir. Jo vaig tenir sort i estic segura que el fet d’estar a Brimingham fent un curs quan vaig rebre la trucada va ajudar a convèncer la Margaret, la Script Supervisor que es convertiria en el meu referent, que era la persona ideal per la posició. No volia utilitzar aquest lloc a Outlander com a porta d’entrada a la indústria per després fer alguna altra cosa. Jo tenia clar que m’hi volia dedicar, i el fet d'haver marxat a Birmingham a preparar-me ho demostrava.

—També a Barcelona?

—El que passa a Barcelona em trenca una mica el cor. No hi he treballat mai com a Script Supervisor, però he estat en algun set on m’han dit “No tenim Script. Ho fem entre tots”. No hi ha pressupost per crear, i la meva posició acaba repartida entre “tots”. Vull creure que això només passa en projectes petits i de poc pressupost, el que sé de primera mà és que els sous no tenen res a veure amb els del Regne Unit i Irlanda. El meu paper al set requereix moltíssima concentració. Hi ha moments molt tensos en què tothom espera la teva resposta. S’ha de tenir un cert valor per voler fer aquesta feina.  De fet, la traducció literal com a "Supervisora de Guió" no reflecteix gaire el que fem. Som els ulls dels guionistes i dels editors al set. Prenem notes del que s’ha rodat, molt específiques i detallades, en les quals també calculem la durada de cada escena. Evidentment som responsables de la continuïtat dins del set. Sempre rodem fora d’ordre, i sovint a l’interior d’un bar, per exemple, és un set, mentre que l’exterior és al centre d’una ciutat. Quan toca rodar a l’exterior, has de recordar com anaven vestits mentre fèiem l’interior, quants botons tenien descordats a la camisa, i si ja s’havien posat la bufanda o no.

—La traducció de la categoria del premi que us van donar el passat de 22 de gener és la de “millors escenes impactants en una sèrie de televisió”. Què vol dir això, ben bé?

—En principi, la nostra feina no està reconeguda en cap cerimònia, no tenim categoria als Òscars, ni als Baftas, ni tan sols a IMDB [Internet Movie Data Base]. Som una figura de la qual gairebé mai se’n parla, perquè la nostra feina, si passa desapercebuda, vol dir que ha estat ben feta. Som la mà dreta del director, amb capacitat per dir en qualsevol moment si anem curts o llargs de minuts, si hem de rodar més o menys per omplir, per exemple, l’slot que ens han donat a la BBC.

—Déu ni do...

—El que vol fer aquest premi és reconèixer aquells que han treballat en projectes que han estat guardonats en altres categories en les qual nosaltres hi estem involucrades. En el cas d’escenes impactants a Joc de Trons, concretament fa referència a la batalla de la setena temporada, que vam rodar a Cáceres.

—No hauràs tingut res a veure amb què s’escollís Girona com a localització de Joc de Trons, no?

—No, no. Això no depèn de nosaltres. Els Script Supervisors comencem a treballar unes setmanes abans de rodar, i el que fem és, bàsicament, estudiar el guió i assegurar-nos que no hi ha inconsistències. El problema que ens estem trobant cada vegada més és que comencem a rodar sense que els guions estiguin acabats o 100% polits. La forma com es produeix avui en dia per televisió, de manera massiva, fa que tinguem un temps molt limitat per rodar i en conseqüència, poc temps per preparar-nos. Si comencem a rodar sense una bona preparació, a causa de la falta de guions finalitzats, és molt probable que l’ambient al set no sigui com hauria. M’he trobat en aquesta situació diverses vegades ja, i suposa un estrès increïble, tant per mi com per al director o directora i els artistes. Sense guió no podem treballar.

—Amb quina matèria prima treballeu, els del departament de guió? A Joc de Trons hi ha les novel·les de George R. R. Martin, i suposo que a la película Churchill treballeu sobre algun suport biogràfic, no?

—En el cas de Churchill teníem la sort que l’escriptora del guió era historiadora. Per tant, el que deia ella anava a missa. Nosaltres hem de comptar que el que diu el guió ja està comprovat. Si diuen que van caure tres bombes en són tres i no quatre. És la meva bíblia. La guionista de l’última sèrie que he fet, que he rodat a Londres, em va saludar el primer dia i em va dir: "Encantada de poder posar cara a la persona que s’assegurarà que totes les paraules que jo h escrit seran exactament les que apareixeran en pantalla”. El nivell de precisió en aquest projecte hauria de ser increïble. La lleialtat que li tinc al guió s’ha de traslladar als actors, a menys que el director digui el contrari. I tinc moltíssimes ganes de veure quin ha estat el resultat. Amb una mica de sort s’estrenarà aviat i espero que sigui tot un èxit.

—No sembla gens fàcil, no...

—Si per alguna raó no hi ha manera que ho diguin tal com ha estat escrit, que s’assembli el màxim possible al que està escrit. És més complicat del que sembla, perquè de vegades hi ha actors que tenen un paper petit i potser no tenen accés al guió sencer i han de dir una frase que és complicada i la volen canviar una mica. Si no la diuen com està escrita, potser aquella escena ja no funciona com hauria de funcionar. La veritat és que no ho és gens, de fàcil. Però per mi és una feina molt divertida, que et permet relacionar-te amb tots els departaments: Il·luminació et pregunta quina hora del dia és, per saber com han d’il·luminar l’escena. Vestuari necessita saber si el davantal estava tacat de sang o no, la protagonista vol saber quina és l’escena que ve directament després de la que rodem avui, el productor et pregunta quina és la durada del guió i quants minuts hem rodat avui... I el director et vol al seu costat en tot moment.

—Em deies que és la primera entrevista que et fan, oi? Vols aprofitar per dir res?

— Sí! Que m’encantaria poder tornar a casa de tant en tant i fer també projectes amb els meus! Que treballar en català o en castellà seria un plaer...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.