El grup d’experts contractat per la Generalitat de Catalunya va fer públic la setmana passada el seu informe sobre l’acord de claredat. Un text que ofereix una panoràmica exhaustiva del que la literatura comparada proposa sobre un possible referèndum, però segueix topant amb el mateix límit que han trobat totes les vies de resolució acordada del conflicte: la immobilitat dels dirigents i l’aparell de l’Estat espanyol.
Un dels punts que més rellevant és l’anàlisi dels pros i contres de fer un referèndum d’autodeterminació i la forma d’aquest. En especial, destaquen els cinc models de referèndum possible proposats pels experts.
El primer és un referèndum a Catalunya d’inici d’un procés de reforma constitucional iniciat des del Parlament de Catalunya que podria tenir en compte la independència o un nou encaix en l’Estat. El segon és un referèndum de ratificació en territori català sobre un acord assolit amb l’Estat. En tercer lloc, proposen un referèndum a tot l’Estat per preguntar si la ciutadania espanyola autoritza una consulta sobre la independència de Catalunya o un nou encaix. El quart és un referèndum estatal per ratificar els termes de la independència o el nou encaix. Finalment, la cinquena proposta preveu dues votacions paral·leles o consecutives a l’Estat i a Catalunya, amb preguntes diferenciades.
Núria Franco, investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya i de l’Aberystwyth University de Gal·les, remarca que aquesta darrera opció és una de les parts més innovadores del text, i explica que hi ha el perill “de la tirania de la majoria sobre els drets de les minories. L’informe avisa d’aquest perill, tot i incloure’n la possibilitat”.
El president de Catalunya, Pere Aragonès, ja va anunciar, però, que per part seva només preveien un escenari amb la primera opció.
Nou prisma
L’encarregat de coordinar l’equip de politòlegs que ha redactat l’informe és el professor de la Universitat Pompeu Fabra, Marc Sanjaume. Ell en destaca tres valors importants. Un, “la deliberació en si mateixa. Els noms que hi ha a la portada. Fer un informe del que creiem nou persones conjuntes”. Del Consell Acadèmic per l’Acord de Claredat en formen part persones d’espectres ideològics diversos “que no compartien la resposta”. Destaca, per exemple, la politòloga de la Universitat de València, Astrid Barrio, que ha donat suport a projectes obertament espanyolistes en repetides ocasions. També hi són els professors Mar Aguilera, Eva Anduiza, Marco Aparicio, Pau Bossacoma, Elisenda Casañas, Lesley-Ann Daniels i Josep Lluís Martí.
El segon valor, per a Sanjaume, és el llenguatge que és “d’importació del llenguatge canadenc i altres casos de democràcies liberals, i és relativament nou”. Per fer-ho, defugen “el llenguatge més utilitzat” fins ara “de sobirania, nació o dret a decidir que estava molt connotat. No perquè estigui malament, sinó per explorar noves maneres de veure el conflicte. L’objectiu és que sigui un llenguatge amb el qual es pugui arribar a un acord”. Finalment, destaca que a l’informe s’ofereix un ventall ampli d’opcions per a la resolució de conflictes, com ja s’ha esmentat.
Per a ell, és important també recordar que l’informe se cenyeix a unes preguntes concretes, tot i que també “reconeixem l’existència de vies unilaterals, però se’ns demanava explorar la solució acordada”.
Topalls
Mònica Clua, catedràtica de Ciències Polítiques a la Universitat de Texas Valle del Río Grande, pensa de l’informe que “qualsevol cosa que es posi sobre la taula amb possibles resolucions del conflicte és benvinguda”. I en destaca que, en el fons “el que fa és buscar, dins la situació impossible, tot el que és possible”. Franco assenyala que el text “té el valor de basar-se en la política comparada per oferir informació que és rellevant” i que “informa molt sobre quin és el debat; ara bé, falta que els actors el vulguin llegir”.
També Clua és “una mica escèptica amb si això posa una solució viable sobre la taula” i remarca que, “quan vols assolir un procés transformador, has d’anar més enllà del que és possible, perquè el possible és molt limitat. Això també ho diu l’informe”.
Més enllà del text, Clua també indica que el problema principal de l’informe és “que no té suport social i polític”, malgrat que reconeix no saber quina “altra possibilitat hi ha en aquest moment” i que, tot i ser una crítica, entén “que des del Govern s’ha fet el que han pensat que podria ser necessari”.
També vinculat al suport popular, però des d’un altre angle, Núria Franco pensa que a l’informe és interessant el “component deliberatiu” entre els responsables de fer el text, però considera que s’hi “troba a faltar estendre la deliberació a la ciutadania. Sembla que aquesta deliberació només sigui el que fa la gent entre que es convoca el referèndum i es vota”. Amb marge, diu, “s’hi podrien haver inclòs formes diferents, però hauria obert la porta a més preguntes i l’informe està molt ben estructurat, perquè, més que una proposta, és una guia de principis per preparar un acord de claredat”.
La politòloga posa el cas d’Escòcia com a exemple. Entre 2007 i 2009 s’hi va fer la Conversa Nacional, “un procés deliberatiu en què es preguntava a la comunitat quin havia de ser el procés a seguir”.
El mur de sempre
El gran escull amb què pot topar un acord de claredat, però, és la poca predisposició històrica que hi ha hagut a l’Estat espanyol per negociar un referèndum d’autodeterminació o res que s’hi assembli. “L’informe pateix una mica d’innocència. Està basat a entendre que això podrà ser un procés negociador en una taula de diàleg, quan, fins ara, no ho ha estat. Presidència assumeix que hi haurà un govern de Pedro Sánchez obert a això”, argumenta Clua. Recorda, però, que “hem vist que no ens enfrontem al Govern d’Espanya, ens enfrontem a l’Estat espanyol. I l’Estat, amb l’aparell judicial, policial, repressiu, no ho acceptarà”.
“El problema és el de sempre, ja s’ha topat amb el Tribunal Constitucional dient quins són els límits i ja els va marcar amb el referèndum d’autodeterminació”, lamenta Franco. Segons ella, “esperar una reforma és complicat”, la qual cosa no vol dir que sigui impossible, “perquè les jurisprudències canvien i es pot reformar”.
A l’informe, de fet, s’hi analitzen també, tot i no ser-ne part central, el paper de la jurisprudència del Constitucional i la Constitució espanyola. Marc Sanjaume, encarregar de coordinar l’equip impulsor del text, remarca que a la Sentència 42/2014 “el Constitucional es va referir al cas del Quebec i al fet que aquests conflictes depenen dels polítics i no tant de la justícia”. També recorda que “els tribunals han recomanat, en més d’una ocasió, que la solució hauria de venir per un acord polític”.
Sanjaume explica que, tot i que a l’Estat existeix una jurisprudència extensa sobre la via unilateral, no hi ha “estrictament una jurisprudència sobre un acord ampli” i reflexiona que “la viabilitat d’un acord depèn en gran mesura de la seva legitimitat. Un cop les parts han acceptat la via acordada i el marc legal, en l’imperi del dret això pot canviar, perquè el dret depèn de com sigui de legítima una via per a totes les parts”. Remarca que “a ningú se li escapa que la composició del TC ha canviat molt i que la jurisprudència ha canviat en molts aspectes”, i, per tant, “res ens hauria de fer pensar que no hauria de canviar davant un acord considerat legítim per les parts”.
Sigui com sigui, el filtre de l’Estat no es pot esquivar en un marc acordat. En gairebé tots els escenaris que recull l’informe, a més, en un moment o altre han de passar per una participació de la ciutadania de l’Estat espanyol per poder fer les reformes necessàries a l’ordenament legal o transferir competències. No per força a través d’un referèndum estatal que, segons Sanjaume, “pot bloquejar el conflicte” per la diferència de la resposta catalana i de la resta de l’Estat. Seria preferible, creu, “que la intervenció del demos estatal es fes a través del Govern o el Parlament. A Escòcia, la intervenció de David Cameron o el Parlament Britànic es fa en un moment determinat que és el de transferir la competència per fer el referèndum”.
Les vies acordades possibles, doncs, ja són sobre la taula. Ara cal veure si hi haurà força i habilitat política des de Catalunya per fer passar la política espanyola per un camí que sempre ha negat d’arrel.