Com comencen a crear continguts digitals?
AP: És un procés. Ho comences a fer pels amics. Edites vídeos per fer la gràcia. Arriba un punt que en comparteixes un per les xarxes i es va viralitzant. A partir d’aquí, la gent te’n demana més, tu t’exigeixes més i vas fent. Jo vaig començar el 2017 a fer aquesta mena de coses. Fins al 2020 no vaig fer la pujada més forta. Llavors és quan faig aparèixer la meva cara per primera vegada i obtinc seguidors. En aquella època, funcionava així.
CE: Jo no vaig començar pels amics. Vaig començar bastant seriosament. M’ho vaig prendre com una feina. Jo treballava en una productora i volia seguir aprenent. Vaig pensar a fer-me youtuber perquè fas vídeos llargs que han d’estar ben treballats i editats, cal ideació. Era una cosa que sempre m’havia cridat l’atenció perquè hem crescut amb els youtubers. Però, perquè la gent miri els teus vídeos per YouTube has de tenir seguidors. Llavors, vaig promocionar-me per TikTok perquè sabia que allà et podies fer viral molt ràpid. Vaig veure que a TikTok em funcionava tot molt bé i m’hi vaig quedar i d’allà també vaig passar a Instagram.
També té aquesta perspectiva en algun moment, Berti?
AP: No. Em va costar admetre-ho. Si vaig començar a penjar els vídeos va ser perquè volia ser actor i tenir un lloc on la gent veiés el que feia. Una espècie de videobook. Era una eina de promoció. Em va costar admetre-ho. Primer, admetre que feia contingut en català. Perquè, en fer-ho en un altre dialecte que no era l’estàndard i no tenia cap referent, al principi pensava que el que estava fent era només broma. M’ho prenia com una conya quan la gent em parava per demanar-me fotos. Pensava que se’n fotien de mi. No admetia que estava creant una influència que tenia uns seguidors. Al final, en una mica de ràbia, a la pandèmia vaig veure gent que tenia menys seguidors que jo que es feien dir influencers i ja estaven a la ràdio i així. Per què, si aquesta gent es fa dir contingut de creadors i fan pinya entre ells, jo m’he de quedar exclòs? La ràbia aquesta em va portar a dir que també volia jugar.
A banda de la voluntat de crear, els mou la necessitat de dir algunes coses?
AP: Sí. Jo volia fer humor. Hi havia temes que em generaven més ràbia, com el tema dels influencers que es passen l’any viatjant, els paguen els viatges, operacions estètiques… tota una sèrie d’hàbits que no comparteixo. Que no he compartit mai. Més que res, perquè pertanyo a una classe social que no s’ho pot permetre. En veure que la gent estava tan d’acord amb mi, se’m va calmar una necessitat forta d’explicar això i vaig intentar indagar en explicar altres coses. Arriba un punt que intentes explicar tot el que et passa a la vida a la teva manera.
CE: Jo vaig començar parlant molt d’autoajuda d’anar per casa. Jo, de molt petita he anat al psicòleg. He tingut una relació de maltractament, de violència de gènere. A casa no he estat bé, vaig tenir un trastorn alimentari… Des dels 14 anys he estat en psicòlegs. En volia parlar i ajudar la gent. Quan ja he estat bé i he estat en una època en què no m’apeteix parlar de coses dolentes, ara estic parlant més de l’amor. La gent em veia molt exòtica pel dialecte. No es fixava del que parlava sinó en com parlava. Vaig decidir fer pedagogia d’això. Tinc la sort que ma mare és filòloga catalana i em pot ajudar moltíssim. Quan faig vídeos d’això em sento bé perquè sento que estic fent pedagogia. Als mitjans catalans només se sent el central, gairebé.
Moltes vegades s’ha parlat de la pressió psicològica que exerceixen les xarxes sobre els creadors. En el seu cas, pel que diu, podria ser, fins i tot, en cert punt, al revés?
CE: M’ha anat bé, sí. He pogut expressar i explorar què pensava la gent. Explicar com em sentia jo i les coses que m’havien anat bé a mi. També, trobar una xarxa de suport de gent que havia passat pel mateix.
Berti va ser un dels primers creadors de contingut de Canal Malaia el 2020. Tres anys després, com valora l’impacte d’aquesta iniciativa?
AP: Va tenir molt bona rebuda. Cal tenir en compte que les plataformes, en molt poc temps, han canviat moltíssim l’algoritme i la manera de promocionar-se. Canal Malaia va néixer pensat en YouTube. Ens trobàvem un mercat molt saturat on fer-se viral era molt complicat. Ara és diferent. Ha nascut el Reels, TikTok. La gent pot no compartir-te i que el vídeo es faci viral. Canal Malaia neix per això. Al final dels vídeos, posàvem enllaços a altres vídeos per promocionar-nos entre nosaltres. Just quan s’estrena, que feia mesos que es preparava, creix el fenomen de TikTok. Els darrers anys de Youtube els agafa bé Canal Malaia, però no se sap adaptar a TikTok. No ens paguen per fer vídeos, és una associació on ens ajudem entre nosaltres. Sí que ha ajudat a obrir altres portes i ara intenta obrir-se a altres mercats. Sí que ha faltat l’estímul econòmic.
CE: Jo no fa ni un any que estic a xarxes. He entrat al món quan ja he entès molt com funciona l’algoritme i el tinc molt per mà.
Amb la voluntat de buscar fonts d’ingressos, va néixer el projecte de La Fera que impulsava Òmnium. A vosaltres us ha repercutit positivament?
AP: Amb La Fera hi he fet alguna col·laboració perquè van contactar amb mi. Però, no ha estat cap cosa fora del normal. Hi ha bona relació i el que vingui endavant.
CE: Jo mai hi he treballat.
Cèlia és part de Som EVA, que és un projecte de creació de continguts digitals impulsat per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual. Creu que hi ha un cert aprenentatge després d’iniciatives amb un recorregut més frustrat com Mood Z?
CE: Jo no tinc ni idea de què era Mood Z. Crec que la Corpo s’està adonant que estan una mica desactualitzats i que també han de tenir presència a xarxes. Ho estan fent de la millor manera que poden, jo crec que molt bé, i estan ficant molt focus, molt èmfasi, a les xarxes socials. TikTok i Instagram, sobretot. No sé d’on neix, però sé que tenen la visió que ells estan molt ben posicionats als mitjans tradicionals, però que hi ha una evolució i volen estar molt top a les xarxes socials. Hi estan invertint molts diners.
AP: Jo sí que ho he seguit els darrers anys i Som EVA és una cosa similar al que reclamàvem. Si els hàbits de consum canvien i la CCMA naix per normalitzar el català, si actualment els hàbits de consum han canviat, la CCMA ha de cobrir la necessitat i ha d’invertir en xarxes socials. Ho reclamàvem diverses persones del sector. Molts creadors reclamaven un espai juvenil per a xarxes. Van deixar-ho una mica perquè els va fitxar la TV i van desaparèixer una mica del mapa. A mi, com que no m’han fitxat, ho he seguit reclamant i plorant. I seguiré plorant perquè, vist l’èxit, no crec que em fitxi ningú. Som Eva sembla un projecte seriós. Mood Z va ser un projecte de la Bombilla Media, que eren molt joves, i els van colar un projecte de vuit mesos en un pressupost mínim. No van tenir ni el suport de dins la cadena ni el suport de la gent. Era una cosa de joves, però estava molt controlada per gent boomer i no colava. Ja es venia com un espai per joves. No tot allò que es diu que és per joves, necessàriament és per joves. Els joves volen veure coses espontànies, no que un tipus de 30 anys els digui que és un referent per a joves i els demani seguir-lo. Fa un any i mig que sentim rumors que es cou una cosa a gran escala. Ha nascut Som Eva i esperem que vagi bé.
Una de les estratègies que estan fent servir és agafar creadors de contingut catalans que fan contingut en català i posar-los a fer contingut en català. Vosaltres, com a creadors de contingut en català, creieu que és una iniciativa positiva?
CE: Jo entenc que fa rabieta. Tu t’estàs treballant el contingut en català i vols tenir repercussió, però truquen primer el que ho fa en castellà i ho té tot més fàcil. Però, és veritat que volen aconseguir que el català arribi a com més gent millor. Com ho poden aconseguir? Agafant-me a mi que sempre parlo català i em veurà la gent de sempre o agafant algú que parla castellà que arribarà a més gent? Òbviament. Crec que l’estratègia és clara i està ben feta. Ara, fa ràbia. No passa res.
AP: No és només un cas de ràbia. Me’n fa, no m’importa despullar-me. Jo soc algú que fa molts anys que pico pedra en català i veig que un mercat que veia per a mi està truncat. D’altra banda, també penso que no és una bona idea. Agafes gent que té el públic en castellà i la passes al català, però, després, a les seves xarxes, tot està en castellà. Veus la seva vida, com l’expliquen, i està tota en castellà. El missatge que llances és que per triomfar a la vida cal fer-ho en castellà. Només en català si estàs a l’escola o si et paguen des d’una plataforma pública. Penso així. Una vegada vaig fer una xerrada a xiquets de primària que no em coneixien, clar, eren molt joves. Em vaig presentar com a youtuber. Un em va preguntar si havia après català per fer-los la xerrada a ells o si ja el sabia d’abans. Quina visió tenen, oi? Molta gent jove pensa que això del català només és per parlar quan cal reivindicar alguna cosa, per l’escola… que les coses normals, guais, es fan en castellà. Si agafes algú que fa contingut en castellà, pensen que com que és una cosa didàctica, de la generalitat, de l’escola, és normal que li toqui parlar en català. Senyal que ha estudiat molt. Per això no ho veig clar. I no crec que agafi més públic. Si l’algoritme t’ajuda a arribar a més gent, hi ha molta gent que s’ha fet viral a través de l’algoritme perquè és original. Al final, és un projecte a llarga durada.
CE: No trobo malament el que fan. Trobo que apropa el català a gent a qui no l’importa. Tu segueixes la Paula Gonu, per exemple, que sempre parla en castellà i ets una seguidora des de Madrid i veus que comença a parlar en català, t’interesses pel català. Perquè, la persona que tant admires parla l’idioma. I no tens la ràbia que envolta el català, que està superpolititzat i el mires d’una altra perspectiva.
AP: Potser, de fora Catalunya està bé. Però, dins de Catalunya, que és on s’ha de parlar català, no és una bona idea. Hi ha molt adolescents castellanoparlants que veuen el català com una imposició perquè només l’ensenyen a l’institut. Ara, tu els ensenyes uns creadors de contingut parlant català íntegrament i li explota el cap. És quan desperta interès.
Se senten part, d’alguna manera, d’una comunitat o cercle de creadors de contingut en català?
CE: Sí. Molt fort. Em sento superacollida. Si parlés en castellà no ho tindria, allò és la selva. En català és com que “tots som súpers, tot som grans”. Em sento molt abraçada.
AP: Sí, hi ha aquest sentiment de comunitat. Hi ha de tot. Hi ha caràcters diferents, cada persona és un món i té les seves motivacions. Això ens fa humans i ens desidealitza una mica. Però, això, una comunitat.
Sent de l’Ebre, per proximitat, tenen relació amb creadors del País Valencià o tot estira molt cap a Barcelona?
CE: Tot tira cap a Barcelona. Com a mínim en el meu cas.
AP: Jo, com que he viscut més al sud, ara ja fa temps que no, però jo he fet col·laboracions amb creadors de contingut valencians més xules que amb catalans. Durant una temporada vaig estar fent molta pinya amb creadors de contingut en valencià. Ara és indiferent. Es trenca una línia. No hi ha frontera, realment. Jo, amb el meu dialecte, per una banda, reivindico el meu català pel que fa a Barcelona dient que soc igual o més català que ells. De l’altra, em sento més a prop dels valencians que dels mateixos barcelonins. Em queda més a prop, parlem el mateix dialecte…
Ara han començat el projecte de pòdcast Via Verda amb un altre creador ebrenc, Emepé. És amb voluntat de fer xarxa?
CE: La intenció era aquesta, però jo me n’he desvinculat. Amb en Berti pensem diferent en moltes coses i jo també estic molt a Barcelona i costa molt trobar el moment per venir. Això és un projecte recurrent, que hauríem de quedar cada setmana. Però, jo feia el pòdcast per fer territori.
AP: Sí, és amb voluntat de fer territori. És agafar la gent que queda més a prop. Si no vius a Barcelona, estàs desconnectat de tot. Amb la poca gent que hi ha aquí baix, intentem fer territori. I, a la gent, també li agrada i t’ho comenta.
Ara la Cèlia ha impulsat la marca Busco catalanet. Com se li acut monetitzar el fet de buscar parella?
CE: Tot va començar perquè vaig anar a First Dates i vaig dir que buscava un catalanet. De la mateixa manera que vaig dir que buscava una persona neta, ordenada, disciplinada… Vaig demanar moltes coses. Però van agafar això. A l’ABC van dir que rebutjava la meva cita perquè no parlava català, quan mai va ser així. Tothom em va començar a dir “catalufa”, “endogàmica”... em van insultar molt. Jo, amb els ovaris inflats, vaig dir “mira, aquí la més xula soc jo”. Per casualitat, jo treballava per a una marca a la Vall d’Aran i allà hi havia un servei d’estampació. Jo em vaig fer molt amiga del noi i li vaig demanar que m’estampés la frase “busco un catalanet”. Vaig fer un vídeo explicant-ho. La gent catalana em va aplaudir molt i els altres es van enfadar encara més. Era el que buscava. La gent em demanava la gorra. Jo no els vaig fer cas, però el noi que em va estampar la gorra em va dir de provar-ho, que no hi perdíem res i un amic podia fer la web. Jo vaig fer el màrqueting. Va ser molt fort. No ho esperava. Me n’han demanat de tot arreu, de Catalunya, Mallorca…
Ara Berti viu a l’Ebre i Cèlia a Barcelona. Des dels dos costats, com viuen aquesta realitat territorial que és la diàspora de joves ebrencs?
AP: Sempre havia sentit que per buscar feina i tot te n’has d’anar fora. Crec que som d’una generació que diu prou, que no volem anar fora, sinó potser quedar-nos aquí. Patir una mica més i reivindicar el que necessitem i obtenir drets. Descentralitzar els serveis i la mentalitat i guanyar-nos el dret a poder fer vida al nostre territori.
CE: Jo estic allà. Jo també dic que la cap de continguts de la CCMA pensava que en tot moment jo havia estat a l’Ebre. És a dir, jo podria haver estat a l’Ebre i tenir les mateixes oportunitats que he tingut. Suposo, espero. També, aquí no hi ha el mateix moviment cultural que hi ha allà. Però, és normal, tampoc hi ha tanta població ni diners per invertir.