El 16 de setembre passat l’univers taurí valencià es va omplir de joia. Aquella nit, centenars d’aficionats es van aproximar a Carpesa, una pedania de València, per viure en directe el primer bou embolat després de set anys de prohibició. El veto fou decretat l’any 2016 per l’anterior alcalde, Joan Ribó. L’espectacle, que consistia en l’embolada de tres bous, va celebrar-se amb total normalitat. Els rumors que parlaven d’un possible boicot per part dels moviments animalistes no es van fer realitat. Els taurins són, a hores d’ara, molt susceptibles a la presència de qualsevol persona aliena a “la festa”. Els antitaurins són conscients de l’animadversió, tant anímica com física, que generen en aquests espais.
El debat entre taurins i antitaurins és ben present en la societat actual. Segons una enquesta d’Electomania, feta a partir de 3.000 entrevistes a tot l’Estat, el 46,7% de la població és contrària a la celebració d’espectacles taurins i el 18,6% n’és partidària. El 34,7% dels enquestats asseguren que no en són partidaris, però que no els prohibirien. La bretxa entre els uns i els altres s’ha ampliat en les darreres dècades, a mesura que ha anat avançant la sensibilitat animalista i la societat en conjunt ha esdevingut més urbana.
Mentre els uns branden qüestions d’ètica, els altres esgrimeixen la tradició i el caràcter finisecular d’aquestes celebracions. Mentre els uns es presenten com els abanderats dels drets dels animals, els altres contraargumenten amb la importància econòmica i mediambiental de la cria dels animals. Mentre els uns arrepleguen signatures per instar al Congrés a la prohibició, els altres es manifesten al carrer, i viceversa. La festa taurina no és, en definitiva, aliena al procés de polarització creixent de la societat.
La controvèrsia podria semblar contemporània, però no ho és pas. Perquè el debat entre partidaris i detractors s’ha donat al llarg dels segles, amb diferents intensitats. “Les festes de bous, des dels seus orígens, han estat un espectacle polèmic que ha despertat grans passions a favor i en contra”, escriu la investigadora Beatriz Badorrey Martín, autora de Taurinismo / antitaurinismo: Un debate histórico (editorial Cátedra), on dissecciona com, al llarg de la història, rectors, bisbes, papes, ministres i reis han abominat dels espectacles taurins: des de les raons d’ordre moral i humanista al·legades en les butlles pontifiques del segle XVI fins als arguments utilitaristes, econòmics i laborals plantejats en l’Espanya de la Il·lustració o les denúncies socials, polítiques i animalistes de les darreres centúries.
En contra dels espectacles on intervenen bòvids s’han posicionat personatges tan diversos com l’arquebisbe de València Tomás de Villanueva (1486-1555), Francesc de Borja (1510-1572), el borbó Carles III (1716-1788), Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811) o Mariano José de Larra (1809-1837).
Paraula de Déu
L’Església fou la primera institució que, en època medieval, es va oposar frontalment als espectacles taurins. Com escriu Badorrey Martín, en el segle XVI les festes amb bòvids “s’havien consolidat com un dels espectacles favorits, per la qual cosa es van convertir en un fenomen lúdic pràcticament imprescindible en la celebració de les principals festivitats civils i religioses”. Als representants de l’Església catòlica els desagradava la violència de l’espectacle en si mateixa i la degradació moral que, a parer seu, representava. “Jo no arribo a saber quin plaer pot haver-hi a matar amb llances i a ganivetades una res de la qual cap mal s’espera, sinó molt profit (...). Déu s’ofèn d’això vigorosament”, escrivia el rector Gabriel Alonso de Herrera, en la seua Agricultura General (1513). Tomàs de Vilanova, arquebisbe de València, encara era més taxatiu: “Qui tolerarà aquesta bestial i diabòlica usança? Hi ha brutalitat més gran que provocar una fera perquè esbocine homes? O dur espectacle. O joc cruelíssim!”.
Piu V va establir que s'excomulgara els responsables públics que permeteren la celebració d'espectacles taurins.
S’ha de tenir en compte que, en aquells temps, els espectacles taurins es dividien en dues modalitats: d’una banda, les corregudes cavalleresques, protagonitzades per homes a cavall que, a mode d’entrenament militar, s’enfrontaven a un bou. D’altra banda, les festes taurines populars, en les quals participava una gernació heterogènia i desordenada de persones. Les mesures de seguretat eren pràcticament inexistents, amb la qual cosa se saldaven habitualment amb una esbudellada considerable. Cavalls, homes i també gossos anaven per terra, eviscerats per les banyes dels bous, tot generant un espectacle dantesc. A vegades, els malaguanyats eren rectors de parròquies imbuïts del fervor popular.
La preocupació va arribar a les més altes esferes eclesiàstiques. El Concili de Trento va deixar en mans dels bisbes que decidiren sobre la possibilitat d’establir la prohibició de la participació dels religiosos. A Toledo, Granada i Saragossa va quedar terminantment prohibit que hi prengueren part, per bé que molts van fer cas omís.
Una qüestió papal
La pressió antitaurina de l’Església pujà un grau el gener de 1566, quan Piu V va ser triat nou Papa. Religiós dominic d’origen humil, va decretar la condemna i supressió de les corregudes de bous. Un any després, en la butlla De Salute Gregis dominic, Piu V, influït en part per Francesc de Borja, establia l’excomunió automàtica contra tot príncep cristià i autoritats que permeteren la celebració de corregudes de bous. Als militars i als torejadors els prohibia la participació i, fins i tot, els negava la sepultura en cas de mort.
La prohibició, tanmateix, va servir de poc. Molts prelats van fer cas omís i es van negar a publicar la butlla. Els que sí que s’alinearen amb el Papa van haver de fer front a enormes tensions i desavinences amb el poble. Algunes veus dins l’Església, preocupades pel fet que s’estava enviant a l’infern milers d’ànimes, reclamaren a Piu V la promulgació d’una altra butlla, però el cap de l’Església catòlica s’hi negà.
Va haver d’arribar un altre Papa, Gregori XIII perquè, en 1575, s’alçara el veto a celebrar festejos taurins. Només s’hi mantingué l’interdicte a la participació dels religiosos. Això no va tancar, però, la discussió entre defensors i detractors. “Per a alguns teòlegs —explica Badorrey Martín— es tractava d’un espectacle il·lícit perquè es posava en perill la vida i la integritat física de molts homes, a més de fomentar altres vicis i provocar accidents que augmentaven el nombre de víctimes. Per a altres, el toreig en ell mateix no era roín, especialment el cavalleresc, ja que servia per fomentar la criança de cavalls i preparar els homes per a la guerra; allò que calia desterrar eren algunes pràctiques especialment perilloses i prendre totes les precaucions necessàries per evitar desgràcies”.
La prohibició que esquerdà Pepe Botella
El qüestionament dels bous a Catalunya també és un fenomen que ve de lluny. L’any 1881, la Societat Barcelonesa Protectora dels Animals i de les Plantes va obrir un concurs per rebre propostes sobre quins eren els mitjans més adients per fer desaparèixer les corregudes. El guanyador fou el valencià Antonio Guerola. Fill d’un dels fundadors de la Societat d’Amics del País, una entitat posicionada en contra dels esdeveniments taurins, Guerola va ser governador civil de diverses províncies, entre les quals, Barcelona. Per a Guerola, hi havia raons religioses, morals, jurídiques i econòmiques per a vetar aquests esdeveniments. Les corregudes, a més, a parer seu, eren “contràries a l’ordre públic, perquè explotaven fàcilment en altercats i, a més, atemptaven contra l’autoritat allí representada”.
Les corregudes de bous eren l'antònim de la modernització preconitzada pels il·lustrats.
Aquest valencià no era partidari de la prohibició, però sí de l’aprovació de mesures que desincentivaren la seua celebració. Algunes de les mesures proposades van ser limitar les autoritzacions per construir noves places; reforçar les formalitats per obtenir els permisos; reforçar la fiscalització; imposar als empresaris l’obligació d’assumir les despeses derivades de les desgràcies, o alienar les places pertanyents a les institucions públiques.
Les posicions de Guerola eren filles dels corrents antitaurins que, en el segle precedent, havien anat covant-se. Mentre les corregudes es consolidaven com a espectacle a finals del segle XVIII, també començaren a despuntar les idees il·lustrades. Les corregudes de bous, amb les seues evisceracions, la seua cridòria i la seua crueltat envers els animals eren l’antònim de la modernització que preconitzaven els il·lustrats. Per a ells, aquells espectacles eren l’antítesi d’una societat moderna. Els arguments contraris als bous, doncs, es transformen arribats al segle XVIII. “En un món cada volta més laic, el debat ètic i religiós perd vigència, mentre es destaquen altres raons de tipus econòmic i laboral”, explica Badorrey Martín.
Entre els arguments que els il·lustrats van posar a sobre de la taula per oposar-se als espectacles hi havia les pèrdues econòmiques generades per l’absentisme laboral provocat per la freqüent celebració de corregudes; la conveniència de destinar els pastos per a animals més productius —ja fora com a tiradors de carro o com a carn—, o el fet que no servia —com s’havia arguït a vegades— per a l’entrenament militar. “Creure que la intrepidesa i destresa d’una dotzena d’homes, criats des de la seua infantesa en aquest ofici, familiaritzats amb els seus riscos i que finalment moren o surten estropejats d’ell, es pot presentar a la mateixa Europa com un argument de valor i valentia espanyola, és un absurd”, escrivia Gaspar Melchor de Jovellanos el 1767.
Fet i fet, va provocar que l’any 1785 Carles III aprovara una pragmàtica reial que prohibia la celebració d’aquests
Carles III va aprovar una pragmàtica reial que prohibia la celebració de festejos taurins. El veto, tanmateix, no tingué efectes reals.
festejos. Els bous “acumulaven totes les característiques negatives respecte a l’ideal que s’intentava imposar: eren inútils, constituïen un balafiament i una desviació de l’energia productiva; resultaven racionalment incomprensibles perquè exaltaven allò instintiu, allò sensorial, quasi l’animalitat i vinculaven la felicitat al risc, la mort i l’aldarull. A més, s’erigien com un símbol d’allò incontrolat, és a dir, d’allò que no havia patit un procés d’ordenament cultural”, sintetitza l’autora de Taurinismo / antitaurinismo. E
n tot cas, la prohibició règia no va servir de res, perquè, a la pràctica, continuaren celebrant-se esdeveniments taurins a tort i dret. Fou Josep I Bonaparte qui, durant el seu curt regnat (1808-1813) i amb l’objectiu de guanyar-se la simpatia del poble, va donar, de nou, carta blanca als taurins.
Allò no impedí, tanmateix, que en els anys successius emergiren moltes veus crítiques amb aquestes pràctiques.