Els crítics

L'exposició Puig i Cadafalch

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb motiu de l’any Puig i Cadafalch, que els esdeveniments polítics recents, en lloc de potenciar-lo, malauradament han eclipsat força, s’ha organitzat una exposició important, al Museu d’Història de Catalunya, dedicada a aquella figura tan complexa i completa que fou Josep Puig i Cadafalch (Mataró 1867 - Barcelona 1957), arquitecte, polític i historiador de l’art.

A Puig, segon president de la Mancomunitat de Catalunya, a la mort d’Enric Prat de la Riba, el 1917, ara fa cent anys doncs, i que cessà amb el cop d’Estat de Primo de Rivera, no se l’entén en cap de les seves facetes si no el posem en el context catalanista. Puig deia que els seus estimaven Catalunya no com un ideal romàntic, ja que aclaria que “no som una nota esgarriada, som una veu del concert de pobles que ressusciten”, després de mencionar Polònia, Irlanda, Hongria i Grècia. I el text era d’un discurs que va fer molt aviat, el 1889, quan d’aquests països només Grècia era independent.

L’exposició recull molts materials — plànols, dibuixos, cartes, documents personals, manuscrits, escultures, mobiliari, filmacions, etc.— de Puig o directament relacionats amb ell, la major part dels quals provenen de l’arxiu personal seu, que des de fa uns quants anys —després de ser trobats emparedats a casa seva per salvar-los de possibles requises franquis- tes— forma part dels fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Hi ha, però, diversos prestadors més, públics i privats. S’hi exposen fins i tot documents tan sorprenents com les amenaces de mort que va rebre reiteradament del Sindicat Únic a començament dels anys vint, o la pàgina del BOE on se’l privava de l’exercici de l’arquitectura, a la postguerra, al ma- teix temps que altres arquitectes, entre els quals Josep Lluís Sert, o Josep Gudiol, que ja havia salvat aleshores els murals
de Sixena. Puig, home de la Lliga, però als antípodes de col·laboracionistes com Bertran i Musitu, va ser, doncs, d’aquell tipus de catalans que rebien garrotades tant des de la dreta com des de l’esquerra.

Aquesta és una exposició d’interès històric, arquitectònic —Puig va ser un dels grans artífexs del Modernisme— i erudit. Bé que tingué un caràcter, i una manca de cintura, que li varen fer perdre forces entre els seus mateixos correligionaris, va ser una figura política de gran voltatge, i una exposició com aquesta hauria de servir perquè els catalans d’ara el tinguessin ben present en avaluar el panorama del seu temps. També hauria de servir perquè la seva altra personalitat, la d’historiador de l’art, medievalista eminent —era doctor honoris causa per la Sorbona—, fos també recordada com es mereix. Això ja sabem que és més difícil, per tal com a casa nostra els que ens dediquem a aquesta especialitat gaudim d’una transparència cultural i social ben consolidada.

La mostra ha estat preparada per Mireia Freixa i Eduard Riu-Barrera, amb tota competència. Però és preocupant consta- tar que, malgrat que estem vivint en una època de gran sensibilització política de la catalanitat, aquesta exposició d’alt nivell d’interès i fins i tot d’un considerable grau de bellesa artística, com pertoca a algú que a fi de comptes era un artista important, el dia que hi vaig anar, un matí en plenes vacances de Nadal, al llarg de l’hora que li vaig dedicar només vaig arribara veure-hi dues persones més visitant-la. I em pregunto: entre els milions de gent que es manifesten tan sovint pels nostres carrers, i voten a les urnes, en favor de la millor salut del país, no n’hi ha un mínim contingent que sàpiga valorar, degustar i enriquir-se amb iniciatives com aquesta, plenament sintonitzades amb els mateixos ideals i les seves arrels?

Aquí hi ha alguna cosa que no lliga. Si al poble català l’adoctrinessin els seus governants, com diuen, segur que els incitarien a anar a veure una exposició sobre un president de la Mancomunitat que alhora va ser un dels principals arquitectes del Modernisme i un erudit de dimensió internacional. Si en aquest país els catalanistes adoctrinen, és clar que ho fan molt, molt malament.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.