Divendres a les 8 del matí els Comitès en Defensa de la República (CDR) havien convocat a la Plaça Sant Jaume de Barcelona una acció sorpresa. I a les 7:45, es descobria la maniobra de distracció: centenars de persones s’encadenaven a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del Passeig Lluís Companys de la capital catalana. Un agent dels Mossos d’Esquadra, visiblement sobrepassat, contemplava a primera hora, impotent, com un nodrit grup de persones s’abraonava a les portes del tribunal per impedir-ne l’accés. Un cop asseguts i amb els braços entrecreuats, els concentrats sostenien una pancarta on s’hi podia llegir “#23F - Aturem el cop d’Estat” en una clara al·lusió a la temptativa de cop militar al congrés espanyol que avui fa 37 anys.
En poques hores, agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra de la Brigada Mòbil i les Àrees Regionals de Recursos Operatius (ARRO) han tret una a una les persones concentrades. L’acció ha acabat amb una dotzena de detinguts.
Aquesta acció connecta amb una llarga tradició de desobediències i acció directa no violenta amb arrels profundes i una densa experiència acumulada al Principat. Si bé és cert que la revifalla l’última dècada de les lluites estudiantils a les universitats amb l’anomenat Pla Bolonya, el 15M o la PAH han implicat de forma extensa a tota una generació en aquest tipus de pràctiques, cal anar molt més enrere per trobar-ne els primers referents amb el canvi de règim a l’Estat espanyol.
Amb la mort del dictador, emergí el grup dels Objectors de Can Serra, l’any 1975. Diversos joves vinculats al cristianisme de base acabaren en un Consell de Guerra per negar-se a dur a terme el servei militar obligatori. La seva iniciativa no partia del no-res: quatre anys abans, l’objector Pepe Beunza ja havia posat la primera pedra d’un moviment que els 80, i fins que el 31 de desembre de 2001 es va eliminar la imposició estatal, va implicar milers de joves als Països Catalans.
Aquest moviment, arreu de l’Estat, va sostenir fórmules molt imaginatives d’acció directa no-violenta. Una imatge icònica és la de l’acció que es dugué a terme davant la caserna militar de Bilbao el 1994. Un grup de joves insubmisos va fer una pintada als murs de l’edifici, i quan la policia espanyola s’hi atansà es van llançar pintura groga a sobre. Els agents van mantenir la distància amb els manifestants en tot moment.
Entrada la dècada dels 2000, aquesta experiència es posaria en joc a l’arena europea. Així, les tradicions de desobediència catalanes entraven en contacte, en l’anomenat cicle de protesta antiglobalització econòmica, amb les riquíssimes tradicions antinuclears alemanyes i moviments homòlegs com el de les ocupacions del nord d’Itàlia. L’experiència corria arreu del continent i mutava, arrelant a lluites concretes dels diferents països.
La lluita del 2009 contra la implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior, popularment conegut com Pla Bolonya, va fer convergir moltes d’aquestes experiències acumulades, i com amb la insubmissió, faria que tota una generació perdés la por a l’hora de dur a terme accions d’aquest tipus. L’ocupació del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB) recordava poderosament a les contracimeres organitzades contra els organismes financers globals. Aquest batibull d’experiències connectava, també amb moments com els que es visqueren a la finca ocupada de Can Masdeu de Barcelona amb la seva temptativa de desallotjament de 2002.
O la sonada acció per aturar la construcció de la Molt Alta Tensió (MAT), en què un activista es va lligar dins d’un cotxe soterrat a Fellines (Gironès) a principis de 2014.
Són de sobres conegudes les accions dutes a terme per la PAH, i la llista es podria allargar molt més amb protestes dutes a terme per la pagesia, grups feministes o altres col·lectius. A la memòria recent, hi ha l’acció de desobediència i resistència pacífica més gran que mai ha viscut aquest país: el referèndum de l’1 d’octubre i les vagues que el seguiren.
Aquesta humil llista, recitada de memòria, és només un dels molts exemples de resistència civil activa no-violenta sostinguts al Principat. Així, el que hem viscut aquest matí és el fruit d’una tradició amb arrels molt i molt fondes. I les que segur ens tenen reservades els CDR pels propers mesos.