Els crítics

Explicar la política des de la profunditat

Un seguit de conferències i articles de l’intel·lectual francès Pierre Bourdieu (1930-2002) han estat traduïts al català per fer arribar una reflexió sociològica precisa sobre el funcionament de la política. Les comparatives amb altres sectors i l’anàlisi de les forces de poder i d’influència dimensionen l’assaig.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al llarg de la seua intensa carrera intel·lectual, Pierre Bourdieu va aportar conceptes que el món acadèmic li ha reconegut. El sociòleg va interpretar el constructivisme com el resultat històric d’unes relacions quotidianes que tendeixen a aquesta realitat en què són determinants les jerarquies socials i també, evidentment, els factors econòmics. La influència marxista sempre el va acompanyar. Aquest constructivisme es veuria reflectit en els denominats camps, on es desenvolupen les accions que els construeixen, que els condicionen, que els donen forma. Els camps estan dins de la societat i alhora en són independents: funcionen amb una autonomia clara i són regulats pels seus líders des de l’estructura jeràrquica. És això el que passa en el camp polític, nucli central d’aquest llibre.

Com tots els pensadors que deixen empremta, la de Pierre Bordieu ha animat a escriure un volum considerable d’assaigs que rescaten les seues teories, que les tracten de millorar o que les debaten des del respecte, des de la voluntat de sumar coneixement. La quantitat de títols no es reduirà, perquè el francès va aportar teories de vigència infinita reflectides en desenes d’assaigs. Ara, l’editorial Gedisa ha traduït El camp polític, que analitza el joc de relacions en aquest àmbit, esmentant tots els condicionants.

Montserrat Treserra, qui introdueix l’assaig, aprofita una cita per definir el concepte esmentat com “el lloc d’una lluita pel poder que té lloc per mitjà d’un combat pels profans o, més ben dit, pel monopoli del dret a parlar i a actuar en nom d’una part o de la totalitat dels profans”. Un camp polític, per tant, que es redueix als seus protagonistes més estrictes i que prescindeix de la participació directa de la ciutadania, beneficiada o perjudicada per les accions polítiques.

Però no exclou del tot l’element profà, atès que el poder “simbòlic” exercit pels alts càrrecs polítics necessita el “desconeixement” o, tal com precisa Treserra, el “consentiment” d’aquells sobre els quals s’exerceix. La política, per tant, sempre va condicionada a un vistiplau, actiu o passiu, que n’ha de permetre el desenvolupament.

Hi ha dues maneres perquè els profans permeten que es desenvolupe el joc de la política des de les altes esferes que determinen el seu camp. Una seria la de la ignorància envers tot allò que, malgrat afectar-los de manera directa, no els desperta l’atenció. Aquest és el precedent d’una abstenció electoral en molts casos generalitzada i que normalment és el resultat de la desinformació. La instrucció dels profans, en canvi, és l’actitud contrària que donaria com a resultat l’exigència a uns polítics que haurien de retre comptes de manera més rigorosa. El camp polític romandria, però les relacions amb l’exterior serien distintes. És la conclusió d’una de les respostes que Bourdieu fa a una pregunta en una entrevista inserida en un dels capítols del llibre.

 Més endavant, en l’apartat que reflecteix la conferència de l’intel·lectual, que és el nucli central de l’assaig, Bourdieu aprofundeix sobre aquest aspecte nociu. “Quan hi ha més del 50% dels ciutadans que no voten, aquest fet planteja problemes a la democràcia, sobretot quan aquest 50% no es distribueix aleatòriament sinó que prové de forma privilegiada d’entre els menys proveïts econòmicament i cultural”.

Evidentment, el camp polític troba el seu espai de comoditat quan aquesta estructura favorable de desigualtat és consolidada amb intenció. I és llavors quan “a mesura que el camp polític es constitueix, esdevé més autònom, es professionalitza més, i els professionals tenen una major tendència a contemplar els profans a través d’una mena de sentiment de commiseració”. I quan els profans volen interferir, els professionals els criden a l’ordre. Establint un símil religiós que es repeteix encertadament al llarg de l’escrit, “en moments de la Reforma, un dels problemes procedia del fet que les dones volien celebrar la missa o donar l’extremunció”. Era el que, el sociòleg Max Weber —citat per Bourdieu— anomenava “monopoli de l’administració” o “negació dels béns de salvació”. El que en política seria acusar el profà de voler interferir en un terreny aliè.

En aquestes relacions entre el camp polític i l’exterior que el sosté, els periodistes tenen un paper elemental. El caire insuls dels temes difosos pels mitjans entre la ciutadania és directament proporcional al nivell de formació dels receptors. I és aquí on els periodistes saben bé quins afers posar al centre de la discussió per establir debats interessats, artificialment interessants i, sobretot, banals. “La majoria dels periodistes coneixen molt millor les relacions” entre els polítics “que el tema de la Seguretat Social o dels pressupostos europeus. Com a resultat, els periodistes són propensos a reforçar aquesta tendència del camp a tancar-se sobre si mateix, plantejant preguntes banals sobre el petit món de la política”.

Un joc que també afecta dins del mateix camp polític, on els vells instrueixen els joves perquè actuen com ells i així mantenir l’exclusivitat generació rere generació. Seguint la comparació religiosa, les relacions internes sempre dependran de l’aprovació externa. “El sacerdot excomunica el profeta, el profeta desrutinitza el missatge de la cúria sacerdotal... Succeeixen un munt de coses entre ells, però sota l’arbitratge dels laics, que poden o no seguir les ensenyances d’un profeta, abandonar les esglésies o seguir freqüentant-les”. Sovint costa pensar per què els laics de la política són fidels seguidors d’aquest camp.

El camp polític: nous desafiaments a la democràcia del segle XXI
Pierre Bourdieu

Pròleg de Montserrat Treserra
Gedisa
Barcelona, 2017
Assaig, 174 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.