A les acaballes de gener, Angela Merkel va fer una visita breu a Davos, Suïssa. A simple vista, no era cap novetat que la cancellera fes una aparició al Fòrum Econòmic Mundial. L’audiència era receptiva als comentaris de Merkel sobre la situació del món –i inclús l’estrada, com sempre, era blanca. Després del seu parlament, però, hi hagué un breu torn de preguntes i respostes amb Klaus Schwab, l’inventor del fòrum. I no va passar molt de temps abans que Schwab dirigís la seva atenció al dificultós procés de formació de govern a Berlín, parlant amb expressió solemne dels "difícils mesos" que Merkel havia passat. "Estem molt pendents", va assegurar a la cancellera en la seva cloenda, i li va desitjar tota la sort en "la darrera etapa".
La darrera etapa? No quedava clar del tot si Schwab es referia a les darreres negociacions per la gran coalició o a la resta del mandat de Merkel. Merkel, de la seva banda, es va afanyar a assegurar que aquella solidaritat era completament innecessària. Com tot canceller abans que ella, Merkel ha desenvolupat una certa rutina quan es tracta de fer front a informacions referents a la pròxima fi dels seus dies en el càrrec. Però, des de les eleccions generals del setembre passat, un cert tuf de comiat ha planat pertot. En aquelles eleccions els conservadors de Merkel van patir els pitjors resultats des de 1949, i si els indicis no són del tot enganyosos, sembla com si Merkel estigués en procés de trobar un successor per dirigir els cristianodemòcrates (CDU) un cop ella se n’hagi anat.
Sorprenentment, les opinions dels alemanys estan molt dividides respecte a la dona que ha manat durant tant de temps que la generació més jove és incapaç de recordar un temps en què va ser un home el qui governà. Per una banda, hi ha un desig de canvi, un cansament de Merkel que es va fer evident en tot el rebombori a l’entorn de la presentació de la candidatura de Martin Schulz fa un any, però també en l’ascens del partit anti-Merkel, Alternativa per a Alemanya (AfD). Per l’altra, els alemanys sembla que tinguin por del canvi que tant anhelen, amb el 51 per cent dels votants a favor que Merkel continuï sent cancellera. Després del ministre d’Exteriors, Sigmar Gabriel, ella és la política més valorada d’Alemanya.
La cerca prolongada d’un nou Govern es fa, sens dubte, pesada. Aquell primer entusiasme sobre la possible creació d’una coalició de govern com el país no n’havia vist mai --la que hauria combinat conservadors amb Verds i un partit favorable a les empreses com l’FDP (Demòcrates Lliures)-- finalment va cedir davant l’ànsia d’ordre, tan alemanya. Però ho explica tot, això?
El mandat de Merkel ha canviat Alemanya més substancialment del que podria semblar a primera vista. Alguns dels canvis significants en la història de la postguerra alemanya d’alguna manera han anat aparellats a personalitats concretes en el càrrec de canceller. El patriarca Konrad Adenauer al final va deixar pas a Willy Brandt, que va insistir que el país apostés per més democràcia. El purità Helmut Kohl es va haver de fer a un costat, al cap de 16 anys, davant el carismàtic gamberro de Gerhard Schröder. La política alemanya es va cenyir a la lògica d’una raó fonamental: passar d’un canceller al següent sense fer trontollar els fonaments polítics del país.
Però no està gens clar què vindrà després de Merkel. Una de les característiques dels darrers anys de la cancellera ha sigut que tot impuls polític ha vingut d’ella, absolutament. Començant per Alternativa per a Alemanya (AfD) –i el nom mateix és una referència a la famosa declaració de Merkel en què deia que no hi havia més alternativa que salvar l’euro. Segons com es miri, l’AfD és el fill dolent de l’era Merkel, o bé l’expressió d’una democràcia sana. Però del que no hi ha dubte és que mai no hi hauria hagut una AfD sense Merkel. Per al populista partit dretà, ella és és, alhora, la figura materna i l’objecte d’odi. A ningú rebutja el partit amb tanta vehemència com rebutja a Merkel. De fet, l’emoció inherent en el repudi del partit de la cancellera recorda molt la d’una brega familiar.
Canvis fonamentals
Com tots els conservadors, Merkel, òbviament, recalca que el seu objectiu és de combatre l’AfD i fer-los fora del Parlament. Però, al mateix temps, és la persona que continua alimentant l’odi apassionat de l’AfD, i per això també és altament improbable que el partit desaparegui mentre Merkel acapari l’escena política.
Aquests dies una de les preguntes que sovint es fa la gent és què quedarà, exactament, de l’era Merkel un cop se n’hagi anat. Adenauer és conegut per haver assegurat el lloc del país dins de la comunitat de nacions occidental. El llegat de Kohl és la introducció de l’euro. Però es pot al·legar que, amb el seu estil polític, Merkel ha canviat el país d’una manera més pregona que cap dels seus predecessors.
La tendència dominant ara mateix és la dels moviments polítics. Amb un Macron donant l’esquena al Partit Socialista a França i entrant tot cofoi al palau de l’Elisi com a cap del moviment En Marche!, i amb un Sebastian Kurz a Àustria que ha subjugat el Partit Popular austríac (ÖVP) i ha ascendit fins a convertir-se en un nou tipus de canceller, els partits d’ampli espectre tradicionals fan una fila estranyament anacrònica, constrets com estan en una cotilla feta de rituals i limitacions ideològiques. Però segurament va ser Merkel mateixa la que primer es va adonar de com d’eficaç seria que la líder del partit s’emancipés de la doctrina del seu propi partit.
Merkel no ha tingut mai un carisma com el de Macron. I certament no va transformar la CDU en un vehicle per a la seva pròpia ambició amb la velocitat i l’energia que Sebastian Kurz va transformar l’ÖVP. Però la persistència amb què va alliberar el partit de tot el que en un moment el distingia de la concurrència política, amb el temps tingué un efecte similar: allò que al capdavall importava ja no eren les conviccions comunes defensades pel partit, sinó la determinació per part de la seva presidenta d’aferrar-se al poder. La CDU es va transformar en el partit polític propietat de Merkel.
Merkel, i la CDU, han tret profit d’aquesta evolució. De moltes maneres. Merkel va atreure nous grups de votants per al partit, va inaugurar la possibilitat de formar coalicions de govern amb els Verds i va furtar als socialdemòcrates (SPD) algunes de les seves qüestions polítiques més importants. En l’endemig, però, la competència entre les distintes concepcions polítiques --els conflictes polítics que són l’impuls vital de la democràcia i que donen directrius als votants– s’havia perdut. Igual com la CDU havia perdut la seva identitat.
L’oposicióa Merkel
El resultat de tot plegat és una batalla sobre la direcció del partit que no ha amainat durant tot aquest temps, però que té menys a veure amb la política que amb la pregunta: "Quina opinió et mereix Merkel?". Hi ha un grup certament nombrós --conduït per Jens Spahn, viceministre de finances-- de membres de la CDU a qui agradaria que Merkel fotés el camp. Aquesta facció, no obstant, és diferent d’una de similar que els anys 1990 va convergir per mirar de modernitzar la CDU en temes com ara la política exterior o els drets homosexuals un cop Helmut Kohl se n’havia anat. A Spahn, per contra, el que el defineix és quasi exclusivament la seva oposició a Merkel.
No sol ser un bon símptoma que una figura política esdevingui tan abassegadora com ho ha estat Merkel. La campanya de l’SPD en les darreres eleccions es va veure obstaculitzada per nombrosos errors, i segur que en la llista figura el fet que el candidat del partit a canceller, Martin Schulz, amb el temps, va anar obsessionant-se cada cop més amb Merkel. L’objectiu principal de la campanya del partit de centreesquerra no era el seu propi programa polític, ni cap idea aglutinadora en un esforç per guanyar-se l’electorat. Més aviat, el seu objectiu primordial era la crítica de l’estil polític de Merkel, que Schulz va qualificar d’atac a la democràcia.
Fent això, Schulz no es feia sinó eco d’una acusació llançada contra Merkel des d’infinitat d’editorials: amb la seva coneguda renuència a justificar les seves decisions polítiques, el que feia era privar el discurs democràtic de l’oxigen que necessitava per sobreviure. Aquest, no obstant, és un punt de vista més aviat elitista de la política. Als votants, però, no és que els molestés especialment la falta d’interès de Merkel en el discurs polític. En canvi, sí que hi va haver una decisió que la cancellera va tractar d’explicar més que cap altra, el rumb que va prendre durant la crisi dels refugiats. Va acudir a moltes tertúlies i va concedir llargues entrevistes per explicar per què havia pres la decisió que havia pres. Al final va proferir frases que es van quedar fixades en la memòria col·lectiva, com ara quan va dir "Podem fer-ho!" o "Aquest país no és el meu". Però va ser exactament en aquesta època quan la seva popularitat va començar a ensorrar-se.
Ara, alguns elements de dins de l’SPD han elevat a categoria de qüestió existencial el dubte sobre si el partit hauria de formar coalició sota el lideratge de Merkel. És clar que és difícil no reconèixer que l’SPD va patir les conseqüències de les seves dues coalicions amb Merkel, la primera de 2005 a 2009 i la segona de 2013 fins avui. En les eleccions de 2005, d’on va sortir per primera vegada cancellera, l’SPD va acaparar el 34,2 per cent dels vots. En les eleccions del setembre passat, amb prou feines va arribar al 20,5 per cent dels vots. Si fem cas de la poderosa ala jove de l’SPD, sembla quasi una llei de la naturalesa que el suport a l’SPD es desploma cada vegada que el partit entra en l’anomenada "gran coalició" amb la CDU.
Quan Merkel se’n vagi
Però la política no és una ciència exacta. Depèn sobre manera de les persones que hi estan implicades. En la primera gran coalició de l’Alemanya de postguerra, que començà el 1966, aquell Willy Brandt de l’SPD esdevingué ministre d’Exteriors, per acabar reemplaçant Kurt Georg Kiesinger com a canceller al cap de tres anys. Actualment, però, l’SPD sota el lideratge de Martin Schulz està tan capficat pels seus patiments que és incapaç de veure el grau d’erosió a què ha arribat el poder de Merkel. Al llarg de dècades, l’SPD es va veure a si mateix com un partit capaç de carregar amb la immensa responsabilitat de governar Alemanya. Ara, el partit se sent temorós d’entrar en una coalició amb una cancellera que clarament té les hores comptades. Això és lamentable.
Fa unes setmanes, la líder parlamentària de l’SPD Andrea Nahles va exigir al seu partit que deixés d’una vegada de culpar Merkel de les tribulacions del Partit Socialdemòcrata. "D’acord amb aquesta teoria, l’únic que hem de fer és esperar que Merkel se’n vagi i així les coses milloraran automàticament", va dir. Tanmateix, seria d’ingenus esperar això, va dir Nahles. "En els darrers anys, l’SPD no ha reeixit a elaborar un marc fiable per a una societat moderna i equitativa".
És una dinàmica que es dona en moltes famílies: uns pares dominants són oferts com a excusa per als propis fracassos i com a pretext per quedar-se enganxats a l’eterna pubertat. Inclús el cap de l’FDP, Christian Lindner –qui té al seu favor haver-se-les enginyat per tornar a dur el seu escalabrat partit per damunt del llindar del 5% necessari per a l’accés al Parlament– ha sucumbit a una regressió estranya. L’FDP ara sembla que es conformi criticant, ple de ressentiment, Merkel en lloc d’oferir una visió de més ampli abast.
Molts homes --tant dins com fora de la CDU-- tenen amb Merkel una relació neuròtica. Inclús el malnom Mutti, o Mama, que començà a circular en la CDU poc temps després d’estrenar mandat, conté una estranya barreja de burla i servilisme. En moltes entrevistes al llarg de la darrera campanya Martin Schulz s’ha queixat de com de difícil era per a un contrincant mascle passar a l’atac contra Merkel. Sentiment que encaixava a la perfecció amb el to ploramiques de la seva campanya.
Tres homes han volgut arrabassar-li la cancelleria a Merkel i tots tres han acabat fracassant per culpa de la seva incapacitat per explicar què és el que podrien fer més bé que ella. Tots tres semblen una mica com nois que encara viuen a casa i que estan encantats que la mama els tregui les faves de l’olla. L’SPD ara podria asseure’s i esperar que Merkel es fes a un costat. Però qui sap si el partit no hauria de provar un altre plantejament. Potser és hora que l’SPD aprengui a valer-se per si mateix i que comenci de pensar cap a on hauria d’anar el país un cop Merkel se’n vagi.
Traducció de l’anglès de Der Spiegel International de Francesc Sellés