Amb 18 anys, Jaume Collet-Serra, un jove de Sant Iscle de Vallalta, decideix fer el salt atlàntic —no exempt de risc— i establir-se a Hollywood. Així, pim-pam, reescrivint de nou aquelles línies memorables on el guió et porta a viure el somni americà... i a triomfar. Format a Los Angeles, bregat en sales de muntatge i en el ritme dels videoclips, aviat confirma el seu talent i una vocació, tan ferma com precoç, amb l’èxit de films com La casa de cera (2005) o L’òrfena (2009), que el situen al firmament del blockbuster com un autor solvent, d’ofici pulcre i resultats indiscutibles.
Pel·lícula a pel·lícula, pla a pla i projecte a projecte, Collet-Serra ha demostrat des d’aleshores —especialment des de Sense identitat (Unknown, 2011), la primera col·laboració amb Liam Neeson, de tall magistralment hitchcockià— una destresa contrastada per crear un discurs propi, el del thriller frenètic amb antiheroi que desperta unes qualitats resolutives que creia soterrades, sense oblidar un tint de dilema moral. Una manera de fer i d’entendre l’entreteniment que l’ha convertit en punta de llança del talent català que triomfa arreu, capaç de consolidar una trajectòria a la meca del cinema internacional, malgrat que el seu nom pugui passar desapercebut entre el gran públic —el d’allà, però especialment, el d’aquí—. Unes quantes pel·lícules més tard, el cineasta estrena la seva quarta col·laboració amb Neeson, El pasajero (The Commuter), convertits ja en parella de fet, i consolidant la seva relació professional com el que és: un segell autoral propi dins de les coordenades d’allò que més agrada al públic.
Neeson és un home atrapat en la rutina del dia a dia, feliçment casat, amb una feina estable, una vida assentada, i el mateix trajecte cada dia: de casa a la feina i viceversa, agafant el mateix tren de rodalia, a la mateixa hora, amb els passatgers habituals. Fins que tot s’esquerda, del petit conflicte individual, a la gran conspiració que l’atraparà al tren i l’obligarà a prendre unes decisions que poden afectar la seva vida i la de la seva família. Fins aquí, tot correcte. Una descripció de manual d’un thriller com n’hi ha tants. Però Collet-Serra sempre dota d’alguna cosa més el que sembla un passatge ja vist i ens ofereix un extraordinari entreteniment de línia senzilla, però rotund en la seva solidesa.
The Commuter
Direcció: Jaume Collet-Serra
Estats Units, 2018
Durada: 105 minuts
Guió: Byron Willinger, Philip de Blasi
Música: Roque Baños
Repartiment: Liam Neeson, Vera Farmiga, Sam Neill, Patrick Wilson, Elisabeth McGovern
Thriller
Des del pròleg, magistral en la simplicitat de saber com presentar els personatges de manera imaginativa i sense caure en l’evidència infantil, a la resolució, on potser no hi ha res de nou, però sí un respecte màxim a les nocions del gènere on el director se sent còmode, sempre amb la solvència de dominar l’eina i dur a bon port els espectadors que hem gaudit —i patit— durant l’estona que dura la funció. Sense oblidar tot el que hi ha entremig: un viatge frenètic i opressiu (viscut falsament com si fos en temps real) que es desenvolupa en un espai tancat, però que es mou a una velocitat de mil dimonis —com a Non-Stop (2014), però canviant el vol de l’avió pel sotragueig de les vies—; un regust pel clàssic que enganxa, de Hitchcock a l’ineludible Frenètic de Polanski; un pas per llocs comuns que l’autor sap fer sonar frescos; i, és clar, l’habilitat de fer creïbles en la seva incredibilitat tots els personatges, en especial Neeson i, pel que fa al cas, una Vera Farmiga espectral, però encantadora. Motius d’un cineasta català de talla internacional que acostuma a passar desapercebut, i això és la mesura de la seva grandesa. Lluny de l’afalac elitista i artesà de l’entreteniment en estat pur. Al capdavall, allò que ens fa anar al cinema i no defallir en l’intent.