John le Carré i Philip Kerr contra els agents dobles de l'MI6

Les últimes novel·les de John le Carré (‘El llegat dels espies’) i Philip Kerr (‘El otro lado del silencio’) recorden les filtracions als soviètics de sis agents dels serveis secrets britànics, l’MI6 i l’MI5, durant bona part de la Guerra Freda. Els “cinc de Cambridge” (Kim Philby —que va ser corresponsal de ‘The Times’ a la Guerra Civil espanyola—, Gay Burgess, Donald Maclean, Anthony Blunt i John Cairncross) i Roger Hollis.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La més llarga de les nissagues d’espies i la més documentada de les sèries de detectius en l’Alemanya nazi fan, en els seus últims episodis, la mateixa denúncia: el desgavell durant la Guerra Freda del Servei d’Intel·ligència Secret britànic (SIS), també conegut com MI6 (Military Intelligence secció 6) quan investiga amenaces exteriors i MI5 quan tracta les de l’interior del Regne Unit.

Les últimes novel·les del Circus —que és com George Smiley i els seus col·legues anomenen l’MI6— i de la sèrie del detectiu Bernie Gunther tracten sobre fets ocorreguts entre 1956 i 1962, després que ja s’hagueren produït les primeres desercions d’agents dobles al servei dels soviètics, concretament les de Donald Maclean i Gay Burgess. En un moment d’El otro lado del silencio (RBA, 2017) un dels personatges identifica aquests dos traïdors com “els dos de Cambridge”, perquè tots dos havien estudiat a la prestigiosa universitat. D’ençà de 1990, en canvi, es parla obertament d’“els cinc de Cambridge”perquè van ser cinc els agents dobles reclutats en aquell campus britànic per l’NKVD, el precedent del KGB.

Donald Maclean i la seva esposa, al Caire (Egipte), el 1949

Per què Cambridge?

Molt hàbilment, Philip Kerr inclou, en la seua novel·la, una inventada confessió d’un dels Dos de Cambridge, concretament de Gay Burgess, de l’MI5. D’aquesta manera s’explica per boca seva l’ambient que es vivia a la prestigiosa universitat en l’època d’entreguerres: “Quan vaig arribar a Cambridge l’estiu de 1929, em vaig trobar que la majoria dels meus amics o bé s’havien unit al Partit Comunista o bé li eren molt propers políticament. De fet, cap a 1932 l’atmosfera a Cambridge era tan febril i l’assumpte del feixisme tan terriblement preocupant que jo també em vaig unir al partit. Em semblava indiscutible que les democràcies occidentals havien adoptat una actitud tímida i acomodatícia respecte a l’Alemanya nazi, i que la Unió Soviètica constituïa l’únic baluard real contra la tirania europea”.

I continua el Burgess de la ficció: “Potser si m’hagués llicenciat a Cambridge l’estiu de 1937 me n’hauria anat a Espanya a combatre en la Guerra Civil, però l’estiu de 1933 em vaig sentir obligat a buscar en una altra banda la manera com les meves noves conviccions tinguessin certa rellevància. Llavors, el desembre de 1934, vaig conèixer un rus anomenat Alexander Orlov, que em va reclutar per a entrar a formar part del Comissariat del Poble per Assumptes Interns, l’NKVD: el precursor del KGB, el comitè per a la seguretat de l’Estat rus”.

L’esment a la Guerra Civil Espanyola no és gratuït. Molts dels que volien lluitar activament contra el feixisme es van apuntar a les Brigades Internacionals. O hi van anar de corresponsals de guerra. Però això tampoc no va impedir que després fessin de doble agent dins de l’MI6. Va ser el cas de “l’agent doble” que denuncia Le Carré en molts dels seus llibres, i, una altra vegada a El llegat dels espies: Kim Philby.

Kim Philby

 

Un espia britànic a la batalla de Terol

Al contrari que Kerr, Le Carré fa servir noms de ficció per als seus personatges —possiblement perquè ell mateix va ser espia i ho era encara quan va començar a escriure, també amb pseudònim. El protagonista d’El talp: calderer, sastre, soldat, espia (1974) de Le Carré, Bill Haydon, ha estat sempre identificat com un personatge basat en Kim Philby, un altre estudiant de Cambridge que va incorporar-se al servei de l’espionatge rus el 1933, després va ser corresponsal de The Times a la Guerra Civil espanyola i posteriorment ocuparia càrrecs rellevants a l’MI6, com el d’oficial d’enllaç amb la CIA. En total 22 anys al Servei d’Intel·ligència britànic i 29 al KGB rus.

En El llegat dels espies (Edicions 62, 2018) el narrador (Peter Guillam) el presenta així: “En Haydon? En Bill Haydon. Afigureu-vos el paio: agent doble dels soviètics que, com a cap de l’omnipotent Comitè de Direcció Conjunta del Circus, conegut habitualment com a Direcció Conjunta, revelà amb diligència el seus secrets al Centre de Moscou durant tres dècades”.

La història de Philby és novel·lesca des de la infantesa. El seu pare ja era un espia mític al Regne Unit. Un antic col·laborador de Lawrence d’Aràbia —tots dos van coincidir al Mandat Britànic de Palestina— que després seria enviat a Aràbia a tractar amb la família Saud i acabaria convertint-se a la religió musulmana per esdevenir conseller de la família reial.

El seu fill, Kim Philby, es deia, en realitat, Harold Adrian Russell Philby, però com va nàixer al Punjab (Índia), la gent el va anomenar com el personatge de Rudyard Kipling que viu també en aquella regió i que dóna títol a la novel·la Kim.

De l’etapa de Philby a la Guerra Civil espanyola se’n sabia més aviat poc fins que l’any passat Tusquets va editar Un espía en la trinchera d’Enrique Bocanegra, obra guanyadora del XXIX Premio Comillas de biografies i memòries que porta per subtítol Kim Philby en la Guerra Civil española. El llibre confirma diversos punts assenyalats per les novel·les de Le Carré i Kerr. Sobre la conversió de Philby al comunisme, Bocanegra fa una explicació semblant a la que donava el personatge de Gay Burguess en la gravació de l’esmentat xantatge. Segons Bocanegra, “per a Philby, i per a molts membres de la seva generació, les mesures de compromís del Partit Laborista són inútils. S’ha de renovar el sistema d’arrel. De la mateixa manera que molts joves inquiets, Philby gira la mirada cap a la Unió Soviètica, l’única nació que sembla, segons la propaganda oficial, immune als efectes de la crisi(...) Totes aquestes idees omplen la ment de Philby la tarda d’octubre de 1933 quan pren la decisió, al seu dormitori del Trinity [College de Cambridge], de convertir-se al comunisme”.

Philby serà reclutat per Orlov —tal com explicava Burgess a la gravació—, després d’un contacte inicial amb un tal Arnold Deutsch. Però, segons Bocanegra, serà el mateix Philby qui reclutarà directament dos espies més de Cambridge —Maclean i Burgess—, que després passaran a tenir Orlov com a contacte amb l’NKVD.

Bocanegra també explica per què Philby optarà pel periodisme com a tapadora de la seva activitat d’espionatge. “La carrera diplomàtica —explica en el llibre— també queda ràpidament descartada. Primer perquè la competència per al Foreign Office és descarnada i Kim està mancat de contactes socials, d’un expedient suficientment brillant i dels recursos propis que es dona per fet que han de posseir els responsables de la diplomàcia per fer front als compromisos que implica aquesta carrera. Les opcions es redueixen a l’exercici del periodisme”.

Un espía en la trinchera situa Philby a la batalla de Terol amb tres periodistes més, el gener del 1938: Ed Neil, d’Associated Press; Dick Sheepshanks, de Reuters, i Bradish Johnson, de la revista Newsweek. L’oficina de Premsa i Propaganda del bàndol nacional vol que siguin testimonis de la recuperació de Terol i els deixa acostar-se “el màxim possible al front”, fins al poble de Caudé. És el 31 de gener de 1938 i, en contra del que pugui semblar, la batalla encara no ha acabat. Un projectil d’un tanc republicà (de fabricació soviètica) esclata prop dels periodistes. Johnson mor en el moment de l’explosió. Sheepshanks i Neil, dies més tard a l’hospital. Philby serà l’únic supervivent i això el convertirà en el centre dels desitjos de Premsa i Propaganda, que volen treure profit dels periodistes que “han mort lluitant per difondre la veritat i lluitant contra les mentides del bolxevisme”.

El 2 de març el mateix Franco imposarà la medalla del mèrit militar a Kim Philby sense sospitar que és ja un espia soviètic. “I el que tampoc sap Franco —escriu Bocanegra— és que en imposar-li la condecoració i encaixar-li la mà li està obrint la porta al món i a les institucions burgeses que Philby s’ha proposat destruir; l’està dotant d’una identitat i d’una personalitat que fins llavors no posseïa. D’ara endavant, Philby serà “aquell periodista anglès que ha estat condecorat en persona pel Generalísimo”, i cada cop que visiti posicions avançades i trinxeres serà tractat amb tota mena de deferències per militars i funcionaris espanyols al servei del règim”. I afegeix Bocanegra que “aquesta condecoració i reconeixement de Franco seran els pilars sobre els quals Kim Philby construirà meticulosament una carrera que li permetrà penetrar i dinamitar per dins, anys després, en plena Guerra Freda i al servei de la Unió Soviètica, els principals serveis d’intel·ligència d’Occident: l’MI6 britànic, considerat fins aquell moment el millor servei secret del món, l’FBI nord-americà o la incipient CIA”.

Anthony Blunt

El xantatge

Per bastir l’argument d’El otro lado del silencio, Philip Kerr aprofita un fet real per introduir el seu personatge principal (el detectiu alemany Bernie Gunther) en aquesta trama d’espionatge pròpia de la Guerra Freda: que dos dels membres dels Cinc de Cambridge (Gay Burgess i Anthony Blunt) van visitar Villa Mauresque, la residència de l’escriptor William Somerset Maugham a la Costa Blava.

Somerset Maugham convenç Gunther perquè l’ajudi a tractar amb un alemany que li fa xantatge. Al començament es tracta simplement d’una fotografia compromesa (Somerset Maugham era homosexual i la seva vil·la d’estiueig va esdevenir un oasi permissiu per a molts gais de l’època).

El Somerset Maugham de ficció ho expressa així: “El 1937, no molt després que comprés aquest lloc, em van visitar una sèrie d’amistats, inclosos dos nois de la Universitat de Cambridge, que van venir en el Bugatti de Victor Rothschild: Anthony Blunt i Guy Burgess. Posteriorment, van entrar a treballar a l’MI5, el Servei de Seguretat i Contraintel·ligència del Regne Unit. Blunt no és tan conegut, almenys per a qui no pertany al món de les belles arts. Però Guy Burgess és ara tristament cèlebre després d’una roda de premsa celebrada a Moscou fa encara pocs mesos, en la qual va revelar que ell i un altre home, Donald Maclean, espiaven des de feia temps per a la Unió Soviètica, on ara viuen tots dos. Potser ho ha llegit a la premsa. Sigui com sigui, Guy és, i sempre va ser, obertament homosexual. També ho és Anthony, ja que hi som. I hi ha una fotografia en la qual apareixem nosaltres i alguns homes més despullats al costat de la meva piscina”.

Però, com passa en tots els xantatges, després d’aconseguir la fotografia, l’extorsió es complica: apareix la confessió enregistrada pel Gay Burgess —després de desertar de l’MI6 i marxar a Moscú— que implica en el contraespionatge rus altres membres del servei britànic d’intel·ligència. Els xantatgistes utilitzen Somerset Maugham per treure diners al mateix MI6, que enviarà agents a la Costa Blava per tal de verificar la veu dels enregistraments i valorar si val la pena efectuar el pagament.

 

Roger Hollis

El sisè home

A El otro lado del silencio, Philip Kerr fa una hàbil maniobra perquè no quedi del tot resolta la implicació en les trames soviètiques d’un sisè doble agent, aquest format a Oxford: Sir Roger Hollis, el cap de l’MI5 (1956-1965), sobre el qual la història tampoc no ha dictat sentència —tot i que molts dits l’assenyalen. A la confessió enregistrada de Gay Burgess, aquest posa les pistes per identificar un altre talp dins dels serveis secrets britànics, unes pistes que de seguida porten a Hollis. Però no queda clar si tot plegat és una tàctica de Burgess per embrutar el nom d’en Hollis o si veritablement el cap de l’MI5 era doble agent.

La història ens diu que el 1981, davant la cambra dels Comuns, la primera ministra Margaret Thatcher va declarar solemnement que Hollis no havia estat un espia. Malgrat això, posteriorment, hi ha hagut tres declaracions d’experts, i un llibre sobre el tema, que assenyalen Hollis com un clar agent doble al servei de l’URSS. El mateix Kerr els especifica en una nota al final de la novel·la. Un subdirector de la CIA, Ray Cline, va dir que hi havia “un elevat percentatge de possibilitats que s’haguessin infiltrat en l’MI5 al més alt nivell i que, entre els possibles candidats a ser un agent soviètic en aquella categoria, Roger Hollis era qui millor encaixava”. També un agent mític de l’FBI, el que va desemmascarar els agents soviètics infiltrats en el programa nuclear dels EUA, de nom Robert Lamphere, va declarar que “tenia molt pocs dubtes que havia estat Hollis qui va facilitar les primeres informacions al KGB que l’FBI estava accedint als seus cables el 1944-45”. I també William Case (cap de la CIA de 1981 a 1986) n’estava convençut, segons col·laboradors pròxims. Un llibre de 2011 del periodista especialitzat en espionatge Chapman Pincher (Treachery: The True Story of MI5) també apostava per culpar Hollis: “L’extraordinària concatenació de dates i circumstàncies encaixen totalment. La repetida presència de Hollis en desastres de seguretat dels quals va ser responsable, ja fos degut a la traïció o a la pura incompetència, no es pot qüestionar. (...) gairebé totes les recomanacions que va fer i totes les decisions que va prendre van beneficiar la intel·ligència soviètica”.

La condició d'espia de John Cairncross va ser descoberta pel Govern britànic el 1979 i es va mantenir oculta fins el 1990 

A pesar de tot, si veritablement era espia, en Hollis és l’únic que va amagar el secret fins al final. Maclean i Burgess, com s’ha vist, van desertar el 1951. Philby va ser descobert el 1962 i va fugir a Moscou. Sir Anthony Blunt va ser descobert el 1964, però el seu paper d’espia es va amagar fins a 1979, data en què encara era conservador de les pintures de la Casa Reial britànica. I l’escocès John Cairncross, que va ser descobert el 1979, va poder ocultar la seva doble vida fins a 1990, cinc anys abans de la seva mort, quan un espia rus va exposar públicament les seves activitats.

Tenia raó un dels agents que l’MI6 envia a Villa Mauresque, en Patrick Reilly —que realment va ser secretari del director de l’MI6 Stewart Menzies—, quan diu que els Estats Units no es podien refiar dels britànics: “Ara mateix, J. Edgar Hoover ens veu com un vaixell amb un munt de vies d’aigua. Mira Burgess, Maclean i l’estat en què es troba l’MI6, i es pregunta quin sentit té compartir més secrets amb els anglesos”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.