A Lleida, el Pirineu té molt per explicar. Tot i que les seues valls i muntanyes s’han tornat una destinació turística, sota aquesta identitat contemporània batega una realitat mil·lenària complexa. La Xarxa de Museus del Pirineu, que abraça les comarques lleidatanes de l’Alt Urgell, els Pallars —Jussà i Sobrià— i l’Alta Ribagorça, a més de la comarca gironina de la Cerdanya, recull aquesta realitat forjada per la superposició de capes successives, d’usos i funcions diversos, o de fets i equilibris polítics i, com no, d’un innegable poder religiós. Ha estat —i és— terra de frontera, modelada per les fomes de vida i subsistència tradicionals, però també per un element que havia de capgirar el rumb de la indústria i l’economia catalanes: l’aprofitament dels recursos hídrics d’aquestes muntanyes per a la generació d’energia elèctrica.
ECOMUSEU DE LES VALLS D'ÀNEU
Carrer del Camp, 22-24
Esterri d’Àneu
Tel. 973 626 436
www.ecomuseu.com
Email: ecomuseu@ecomuseu.com
De dimarts a dissabte: d’11:00 h a 14:00 h i de 17:00 h a 20:00 h
Diumenge: de 12:00 h a 14:00 h
Ara fa gairebé quatre dècades —el 1994— obria les seues portes un dels projectes amb més sentit de les comarques pirinenques: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Impulsat des del Consell Cultural de les Valls d’Àneu, la seua missió, essencialment etnogràfica, pretén recuperar les formes de vida tradicionals de la muntanya pallaresa i difondre-les, a partir d’un projecte museístic descentralitzat, on el territori esdevé l’espai expositiu pròpiament dit. Aquesta manera que supera el concepte de la museologia tradicional permet situar els elements naturals i etnogràfics en el seu context. L’Ecomuseu recupera així formes de vida local de finals del segle XIX i en ressitua els objectes en el seu lloc d’origen. D’aquesta manera, permet el visitant copsar amb més concreció la vida en aquest territori.
Dèiem línies amunta que l’Ecomuseu s’estén pel territori, amb diverses seus. Tot i això, l’espai central és la Casa Gassia, a Esterri d’Àneu, que concentra a més els serveis administratius de la institució. Es tracta d’una casa típicament pallaresa que planteja un retorn al passat: passejant per les diverses estances, podreu aproximar-vos a les formes de vida tradicional i als espais domèstics dels segle passat. El recorregut per la Casa Gassia mostra, a més, les relacions que s’establien entre els diferents membres d’una llar i la repartició de tasques i de responsabilitats.
El territori com a museu
La immersió en les formes de vida i fets històrics al Pallars Sobirà ha portat l’Ecomuseu a explicar-los per mitjà dels espais i escenaris on s’han produït. Abans d’abandonar el poble, un recorregut urbà per Esterri d’Àneu porta a explorar un barri format per cases, quadres, pallers, patis, batedors, horts i camps. L’anomenada Ruta del Camp presenta, per mitjà de plafons informatius, alguns espais emblemàtics, com la casa Vigatà, els porxos del carrer Major, el pont, per on transcorria el camí Reial a França, o l’antiga séquia.
Fora d’Esterri d’Àneu, un microviatge per la contornada us submergirà en el context local. Alós d’Isil posseeix una de les primeres instal·lacions industrials de la zona: la serradora hidràulica, responsable de tallar els troncs d’arbres dels boscos de la capçalera del riu Noguera Pallaresa.
A un parell de quilòmetres d’Isil aigües vall de la Noguera Pallaresa, hi ha Sant Joan d’Isil. L’església romànica, del segle XII, té adossat el petit cementiri del poble. El conjunt monumental, contemplat des del voral de la carretera és d’un equilibri impecable.
Un salt temporal ens porta a mitjan anys cinquanta del segle passat. Durant la els postguerra, Franco va construir l’anomenada Línia P, que havia de blindar el Pirineu amb la construcció de 10.000 centres de resistència formats principalment per búnquers. Sobre el marge esquerre de la Noguera Pallaresa, al pantà de la Torrassa, es troben un conjunt de búnquers visitables. Avui dia, la visió des del seu interior emmarca artísticament el paisatge.
Ascendim a Son. El poble, situat a gairebé 1.400 metres d’altitud, posseeix un conjunt monumental romànic ineludible: el campanar d’estil llombard presideix l’església dedicada als sants Just i Pastor, que posseeix un retaule del segle XV, signat per Pere Espallargues, una de les obres del gòtic religiós més destacades de les terres de Lleida. El conjunt es completa amb la torre del rellotge i un cementiri de petites dimensions.
L’antic monestir de Sant Pere del Burgal perviu arrapat al vessant arriscat del marge esquerre de la Noguera Pallaresa, al sud del poble d’Escaló. Per arribar-hi, cal caminar poc menys de mitja hora. Fou un antic monestir carolingi documentat ja el 859, que esdevingué un segle més tard abadia benedictina de monges i en poc temps convertida en cenobi masculí.
L’església del monestir, parcialment enrunada, és una construcció romànica de tres naus. A l’absis central de la capçalera s’hi han reproduït les pintures murals originals, que actualment es troben al MNAC, atribuïdes al Mestre de Pedret. Destaca la mítica figura femenina, la comtessa Llúcia de Pallars. D’altra banda, a l’interior es troba, també, la reproducció d’una talla romànica policromada de Crist Crucificat i alguns fragments de pintures murals originals.
Altres espais emblemàtics de les Valls d’Àneu completen la visita: el castell de València d’Àneu, la torre de guaita d’Espot, l’església de Santa Maria d’Àneu o la de Sant Pere de Sorpe, són alguns dels monuments històrics ineludibles. Per a un tast del present viu, us remetem al formatge la “Roseta de Gavàs”, elaborat amb llet crua de cabra.
MUSEU HIDROELÈCTRIC DE CAPDELLA
Plaça de l’Ajuntament, 1
La Torre de Capdella
Tel. 973 663 001
www.museuhidroelectricdecapdella.cat
Email: info@museuhidroelectricdecapdella.cat
De dimarts a dissabte: d’11:00 h a 14:00 h i de 17:00 h a 20:00 h
Diumenge: d’11:00 h a 14:00 h
Del 27 de setembre a l’1 d’abril: visita guiada dissabte, a les 12:00 h
L’escriptor pallarès Pep Coll reconstrueix a El segle de la llum la transformació que va patir una vall i la seua economia —probablement, la Vall Fosca— amb la construcció d’una presa i una central hidroelèctrica per part de capital estranger. Aquesta central podria ben bé tractar-se de la de Capdella, una important central hidroelèctrica situada al municipi de la Torre de Capdella.
La gran reserva d’aigua de la Vall Fosca, que supera els 50 milions de metres cúbics, va permetre que a finals de segle XIX Emili Riu, periodista i polític de Sort, projectara la utilització d’aquest recurs per a la generació d’energia elèctrica i es construira la central hidroelèctrica de Capdella. Les obres varen realitzar-se en un temps rècord. Tan sols calgueren dos anys per a tirar endavant aquest projecte faraònic i les infraestructures necessàries: carreteres d’accés, funiculars, carrilets, canalitzacions d’estanys, campaments per a treballadors... Així, el 1914 entrava en funcionament la primera central hidroelèctrica de Catalunya, construïda per la societat Energía Eléctrica de Cataluña. Posteriorment, passà a mans de la Barcelona Traction Light & Power, coneguda popularment com la Canadenca i fundada el 1911 pel nord-americà Fred Stark Pearson. D’aquesta manera La Canadenca, transformada més endavant en Forces Elèctriques de Catalunya S. A. (FECSA), unificava les explotacions de la Vall Fosca amb les de l’embassament de Sant Antoni, que construïa en aquella mateixa època.
El Museu Hidroelèctric de Capdella conserva el patrimoni industrial d’aquell temps. Aquest centre forma part del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), de la Xarxa Territorial dels Museus de les Terres de Lleida i Aran i de la Xarxa de Museus i dels Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran.
La visita a l’espai permet fer un recorregut des que va sorgir la idea del senyor Riu de la construcció de la central hidroelèctrica fins que es va posar en funcionament, el 1914, analitzant els canvis econòmics, socials i d’infraestructures que va suposar. Un darrer espai aprofita la temàtica energètica per a reflexionar sobre escenaris de futur en aquest àmbit relacionats amb el concepte de la sostenibilitat.
El museu està situat al complex hidroelèctric de la Central de Capdella, del qual ocupa dues plantes. La visita al museu es complementa amb un recorregut pel recinte exterior.
CENTRE DEL ROMÀNIC DE LA VALL DE BOÍ
Carrer del Batalló, 5
Erill la Vall
Tel. 973 696 715
www.centreromanic.com
Email: info@centreromanic.com
Horari de l’espai d’interpretació:
De dilluns a diumenge: de 9:00 h a 14:00 h i de 17:00 h a 19:00 h
Quan el 30 de novembre de l’any 2000 la UNESCO incloïa les esglésies de la Vall de Boí dins la Llista del Patrimoni Mundial, aquest microcosmos de l’Alta Ribagorça captava l’atenció de totes les mirades. Amb anterioritat el valor patrimonial del romànic local s’havia cobrat diversos reconeixements, com la declaració el 1931 de Monumento Histórico Artístico de les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll; declaració que es va fer extensiva el 1962 a Sant Joan de Boí i Santa Eulàlia d’Erill la Vall. Finalment el 1992, la Generalitat de Catalunya declarava Bé d’Interès Cultural el conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí.
Si ens atenem al concepte tradicional de museu, el Centre del Romànic de la Vall de Boí no es correspondria amb aquest: l’art, en aquest cas, es troba en forma de patrimoni arquitectònic distribuït pels diferents pobles de Boí. No obstant, l’espai d’interpretació ubicat a Erill la Vall es presenta no només com un centre de recepció de visitants, sinó també, a través d’una exposició permanent, com el lloc on obtenir les claus per entendre el romànic local i alguns dels seus aspectes destacables, com ara la iconografia, la decoració de les esglésies, les tècniques constructives, i de manera més general el context històric medieval.
D’altra banda, a l’exposició permanent es dedica un apartat al redescobriment del patrimoni romànic iniciat al segle XIX amb el moviment cultural de la Renaixença, que combregava amb el Romanticisme europeu. Va ser a finals del XIX quan s’organitzaren les primeres exposicions d’art romànic i gòtic i es crearen museus i col·leccions primerencs. Va ser, però, l’arquitecte i historiador Lluís Domènech i Montaner qui va realitzar entre 1904 i 1905 diverses expedicions pel Pirineu, amb la finalitat d’estudiar l’arquitectura romànica. D’ell són les primeres descripcions, plànols, dibuixos i fotografies del conjunt romànic de la Vall de Boí.
El 1907, l’Institut d’Estudis Catalans, per iniciativa de Puig i Cadafalch, va organitzar la “Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó” que incloïa la Vall de Boí.
El pitjor, però, estava per arribar, i va fer-ho el 1919, amb el descobriment per part de la Junta de Museus de Barcelona de l’arrencament dels dels frescos de la col·legiata de Santa Maria de Mur, ubicada a Guàrdia de Noguera (Pallars Jussà) i la posterior venda al Museum of Fine Arts de Boston. Per tal d’evitar nous espolis, es durà a terme una campanya d’arrencaments de les pintures romàniques del Pirineu català per traslladar-les al Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona. Els primers arrencaments s’iniciaren a la Vall de Boí el desembre de 1919. Actualment, les pintures es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya, mentre que in situ s’ha arribat a restituir digitalment i virtualment les pintures originals de Sant Climent de Taüll en el seu lloc d’origen. D’aquest manera se n’ha reproduït el conjunt pictòric complet tal com era l’any 1123.
MUSEU DIOCESÀ D’URGELL
Plaça del Deganat
La Seu d’Urgell
Tel. 973 353 242
www.museudiocesaurgell.org
Email: info@centreromanic.com
De dimarts a dissabte: de 10:00 h a 13:30 h i de 15:30 h a 17:30 h
Diumenge: tancat
Festius: de 10:00 h a 13:00 h
Santa Maria d’Urgell, seu del Bisbat d’Urgell, és l’única catedral íntegrament romànica de Catalunya. I és en ella mateixa, concretament a un annex als claustres, on s’ubica el Museu Diocesà. Ocupa, de fet, els espais de l’antiga església de la Pietat i de la Casa del Deganat.
Aquesta institució nasqué a mitjan segle XX arran de l’èxit d’una exposició d’art sacre creada a partir dels objectes litúrgics i religiosos que contenia a la sala capitular de la catedral. La mostra tingué una extraordinària acollida, fet que va empènyer el bisbe Ramon Iglesias a decretar la creació del museu el 7 d’agost de 1957, amb fons del Bisbat d’Urgell i del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Finalment, el 29 de juny de 1975 el Museu obria les portes als visitants.
La col·lecció està formada principalment per objectes de l’àmbit litúrgic i religiós d’un ventall temporal que abraça vuit-cents anys, des del segle X fins al XVIII. S’hi troben pintures murals majoritàriament d’època romànica provinents d’esglésies de les comarques pirinenques; pintures sobre taula, entre les quals destaca el retaule d’Abella de la Conca (segle XIV); pintures sobre tela, representades per un conjunt de setze peces del segle XVI provinents de la mateixa catedral de la Seu d’Urgell. També s’hi troben, dins l’àmbit escultòric, capitells romànics procedents de la col·legiata de Santa Maria de Tremp, un parell de sarcòfags de pedra de la segona meitat del segle XII i l’Ara de marbre romànica de la Catedral.
El recorregut museístic segueix per les col·leccions dedicades a l’orfebreria —de la qual es mostra un important conjunt de peces del Tresor de la Catedral—, als reliquiaris, còdexs i documents —com la butlla, en papir, del papa Silvestre II escrita l’any 1001, el Beat d’Urgell, que data de finals del segle X, o el missal del segle XIV donat pel Bisbe Galceran de Vilanova a la Catedral de la Seu d’Urgell—. S’hi exposen, igualment, casulles —en destaca la casulla de Sant Ermengol datada entre els segles VIII i X—, dalmàtiques, capes, estoles i maniples, pel que fa a indumentària. Quant a teixits, se’n mostren un total de 37. Aquests varen ser trobats durant les obres de restauració de l’altar major de la Catedral l’any 1960, la restauració dels quals va córrer a càrrec del Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona.
La visita al Museu de Diocesà s’haurà de completar amb un recorregut per la Catedral, així com una passejada pel casc antic de la població, amb el carrer Major, d’animada vidal, o el carrer dels Canonges, amb les seues fileres de porxos. Baixeu al Parc del Segre per a una caminada relaxant vora aquesta artèria fluvial que ha nascut mig centenar de quilòmetres enllà a la Cerdanya nordcatalana i a l’ombra del vessant nord del Puigmal.