CRÒNIQUES VALENCIANES

Puig li marca el terreny a Ábalos

La victòria de Sandra Gómez sobre Maite Girau a les primàries de la ciutat de València aferma el poder de Ximo Puig al socialisme valencià. Els intents del ‘sanchisme’ –que lidera José Luis Ábalos– per rellevar-lo a la secretaria general del PSPV i per fer-se amb el control de la ciutat de València han fracassat. No obstant això, entre els sectors propers a Puig es respira un nerviosisme creixent: tothom mira cap al futur.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al PSPV-PSOE, la calma no passa de ser un miratge. Un efecte òptic. O, en alguns casos, un estat d’al·lucinació transitòria. La tradició dicta que qualsevol candidat que es presente contra la direcció de torn, siga quina siga, està en condicions d’obtenir un percentatge de suports no inferior al 40%. Ni la recuperació de la presidència de la Generalitat Valenciana, després de 20 anys a l’oposició siberiana, no li ha garantit a Ximo Puig un mandat plàcid. Hi té a veure, sens dubte, la guerra freda que el secretari general dels socialistes valencians va mantenir amb Pedro Sánchez durant la seua primera etapa al capdavant del PSOE, però sobretot pesa el caïnisme innat, latent, que subjau a les plaques tectòniques del PSPV.

Unes plaques van experimentar un sotrac important el 19 de juny de l’any passat, quan l’alcalde de Burjassot (Horta), Rafa García, va comunicar públicament que aspirava a substituir Ximo Puig com a secretari general del PSPV. És a dir, que el president del Consell tindria un rival a les primàries que havien de confirmar-lo com a líder del socialisme autòcton. La notícia va trasbalsar una federació encara sota els efectes de la victòria incontestable de Pedro Sánchez davant Susana Díaz (64% a 27%) a les primàries federals, un resultat espectacular tenint en compte que l’andalusa comptava amb el suport explícit no sols de Puig i la direcció nacional, sinó també de la pràctica totalitat de diputats a les Corts, del president de la Diputació de València i de desenes i desenes d’alcaldes.

Ximo Puig, acompanyat de Carlos Fernández Bielsa, Jorge Rodríguez, Manolo Mata i Carmen Montón, saluda els militants concentrats a la porta de la seu socialista després de la seua victòria davant Rafa García a les primàries de juliol de l'any passat. / EFE

Puig va ser capaç de retenir el càrrec de manera relativament còmoda (56% a 42%), però Ábalos va consolidar una posició de contrapès intern encarnada en la persona de Rafa García, que aguarda criogenitzat la següent pugna per la secretaria general del partit, que teòricament no s’esdevindrà fins 2021. Per això García no va aspirar al premi de consolació que hauria significat la secretaria provincial de València, la baronia que ocupava Ábalos i que des de fa un parell de mesos és propietat de Mercedes Caballero, la seua mà dreta al grup socialista quan tots dos van coincidir com a regidors al cap i casal.

A Caballero, de fet, el sector de Puig no va plantar-li cap alternativa. Abans de l’estiu semblava que Jorge Rodríguez, alcalde d’Ontinyent i president de la Diputació de València, optaria a dirigir el partit a la província, però finalment l’entorn de Puig va demanar-li que ho deixara estar. La incertesa sobre el resultat final –la força d’Ábalos es concentra, primordialment, en aquestes comarques– recomanava de deixar-li el camí expedit a Caballero. En definitiva, es pretenia evitar una guerra de guerrilles a la província més important i que més aviat va significar-se en favor de la resurrecció de Sánchez. En reconeixement als serveis prestats, Ábalos va ser designat secretari d’organització federal, una medalla que pesa tant com la de veterà de la Segona Guerra Mundial.

José Luis Ábalos i Mercedes Caballero saluden els delegats presents al congrés provincial celebrat desembre passat en què ella va rellevar-lo com a secretari provincial. Els afins a Puig van declinar de plantejar una alternativa. / EFE

Tot d’una, Puig va passar a tenir com a company de federació el nou número 2 del PSOE, una persona amb la qual no ha sintonitzat gaire al llarg dels molts anys que fa que hi conviuen, potser perquè s’emmarquen en cultures politicoculturals antagòniques. Mentre que Ábalos sempre admet que és “més del PSOE que no del PSPV”, Puig va accedir a la presidència de la Generalitat amb l’objectiu de “revalencianitzar” el país. Abans que Ábalos defensara amb entusiasme l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya i estripara el discurs plurinacional abanderat per Sánchez durant la pugna amb Díaz, Puig li havia obert de bat a bat les portes del Palau a Carles Puigdemont, a qui també va visitar a Barcelona.

El ben cert és que Ábalos s’ha fet un nom en Madrid, cosa que mai no va aconseguir a València. El seu pas breu pel càrrec de portaveu socialista al Congrés li va servir per rebre el premi a diputat revelació dins dels guardons que atorga anualment l'associació de periodistes parlamentaris. Ábalos té bona entrada a mitjans de signe divers, alterna amb empresaris de l’Íbex 35 i fins i tot amb el monarca. És, ras i curt, l’home de confiança de Sánchez, qui li resol els problemes i parla per boca seua quan ell no pot o no vol fer-ho.

La batalla de València

L’empat a un entre Puig i Ábalos pel control del PSPV i de la província de València tenia un partit de desempat al cap i casal. Per la seua importància i pel fet que és on milita Ábalos, es tractava d’una pugna interesantíssima. Després que Puig haguera renunciat a mesurar les forces en la cursa per la secretaria provincial, la de la ciutat de València cobrava un interès especial. Una victòria de la regidora Maite Girau hauria permès que el sanchisme es rearmara i tinguera molt a dir, per exemple, sobre l’actual pacte de governabilitat amb Compromís i València en Comú. També hauria possibilitat la confecció d’unes llistes amb persones afins que ara ho tindran molt més complicat per fer-se’n lloc. Els tres únics regidors socialistes que acompanyen Gómez i Girau a l'esquifit grup municipal actual (Vicent Sarrià, Ramón VilarAnaïs Menguzzato) s'han alineat al costat de la primera.

Sandra Gómez, escortada per Manolo Mata, quan va presentar la candidatura La Força per a Guanyar, amb què s'ha convertit en la nova secretària general del PSPV-PSOE del cap i casal. / EFE

En la disputa ha jugat un paper clau l’actual síndic socialista a les Corts, Manolo Mata, que al seu dia ja va dissuadir Jorge Rodríguez de presentar-se a les primàries provincials contra Mercedes Caballero. Mata va recomanar-li a Sandra Gómez, primera tinent d’alcalde i candidata predilecta de Puig, que no es tancara en el lermisme clàssic i en el suport que aquest corrent rep sistemàticament de part de la Federació de Serveis Públics (FSP) de la UGT. Va posar-la en contacte amb alguna gent activa que no s’inscriu en aquestes coordenades i que, precisament per això, li podien ajudar a llaurar-se una imatge més transversal.

La victòria de Gómez davant Girau per 640 vots a 485 ha permès que Puig respire tranquil, però encara caldrà cosir algunes ferides. Per exemple, la que hi ha oberta entre Mercedes Caballero i la pròpia Sandra Gómez, que no li va telefonar per informar-la de la seua intenció de presentar-se a les primàries, sinó que va trucar directament Ábalos. La resta de candidats comarcals sí que van contactar amb la secretària provincial per fer-li saber el pas que pensaven donar. Aquest diumenge, poc després que es conegueren els resultats de les primàries de la ciutat de València, Caballero va sumar-se a la foto de la candidatura guanyadora tractant de treure ferro i de començar la relació des de zero. Pel caràcter de totes dues, però, no serà cosa fàcil.

A la seu de Blanqueries, en saber-se el recompte, Puig no va amagar la seua alegria per la victòria de Gómez, així com per l’èxit de l’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà, que s’enfrontava a la sanchista Pilar Sarrión a la comarca de la Costera. Ábalos ha pogut retenir l’Horta Nord, on és molt fort, i probablement aconseguirà també l’Horta Sud, on s'ha de celebrar una segona volta en què Eva Sanz, l’alcaldessa de Benetússer, ho té bastant bé per imposar-se al torrentí Andrés Campos.

Pugnes soterrades

Més enllà d’això, els moviments per estar ben posicionat amb vista al relleu futur de Puig no s’aturen. Jorge Rodríguez, Carlos Fernández Bielsa i Juan Antonio Sagredo, alcaldes respectius d’Ontinyent, Mislata i Paterna, han format una mena d’UTE. Els dos primers ocupen llocs rellevants dins de la direcció nacional –Rodríguez n’és el portaveu i Bielsa, el secretari de relacions institucionals i acció territorial– i ja acumulen sis anys d’experiència a les seues alcaldies, però Puig no se significa obertament en favor de cap d’ells.

“Fa com Rita Barberà en el seu dia: els dona joc a tots sense assenyalar un successor clar, cosa que els posa molt i molt nerviosos”, explica una font propera. Tant Rodríguez com Bielsa van col·laborar intensament amb Puig en les primàries contra Rafa García, però cap dels dos no s’ha guanyat, encara, la confiança plena del president de la Generalitat.

Tant Bielsa com Sagredo tracten, alhora, de bastir ponts amb Pedro Sánchez, una feina que Puig considera clau per recomposar la confiança que ha de guiar la relació entre el secretari general federal i el del PSPV. En la recàmera, com una opció a tenir en compte, espera l’alcalde d’Elda i president de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, Rubén Alfaro. Una altra persona molt ben considerada per Puig que podria rebre la seua simpatia quan, d’ací a un temps, arribe el moment decisiu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.