Nats, nostàlgia astral

Eren els anys de les drogues, dels pantalons apegats a la pell, de les samarretes vaqueres, de l’efervescència als escenaris. El punk havia impregnat cada gaztetxe del País Basc. I a Catalunya les guitarres, cadascuna amb la seua intensitat particular, s’havien convertit en propietàries dels cartells de tot venut. Els Pets, Sangtraït, SAU o Sopa de Cabra foren les bandes mítiques que sorgiren d’aquella orgia de pentagrames, jaquetes de cuir i rebel·lia adolescent. Però no foren les úniques. També va destacar Nats. 

Amb només tres discs a l’esquena per una separació sobtada, la banda va reaparèixer l’any 2013. La causa de la tornada fou tràgica: la mort d’un dels seus components, Jordi Pallarès. Aquella trobada tenyida de llàgrimes i de records només vius a la memòria motivaren el trencament del seu llarg i excessiu silenci. Cinc anys més tard, tornen amb el treball No estem sols (2018), un viatge astral a cavall d’una guitarra graduable en la seua velocitat i tempo. 

L’essència de Nats, en efecte, és transgredir les etiquetes adjudicades per la intensitat dels acords de la guitarra i el baix, per una combinació eclèctica d’estils. Del pseudoreggae de “Cantarem” transiten al rock & roll de motlle clàssic de “Sóc com sóc”, que evoca melòdicament els temes més desinhibits de Platero y Tú. Encara més, a “L’oportunitat” es canvien de vestimenta musical. Transformen les samarretes de quadres i els vaquers descolorits pop per pintar-se els ulls, afegir cadenes a les butxaques i convertir el cuir en el teixit predilecte. És a dir, per uns ritmes metal que inciten en alguns passatges de les cançons a deixar-se els cabells llargs i remoure’ls a ritme de guitarra, bateria i baix. 

Nats tampoc s’oblida del seu vessant més íntim. Ara bé, no hi és predominant. S’hi erigeix en anècdota. Només en “Si no et tinc”, una balada marcada pel duel entre la guitarra clàssica i l’elèctrica, hi és present. 
Els ritmes pop-rock, en canvi, aprofiten cada nota per exhibir-se, per obtenir el seu objectiu de transportar l’oient per un viatge astral fet entre estels i galàxies. La complicitat d’una guitarra d’al·lucinacions còsmiques i uns teclats embogits per buscar vida més enllà del nostre planeta són els aliats idonis per recrear aquesta ruta musical que ens proposen Nats, i que té en “Per molts anys” el seu paradigma dintre del disc. 

Amb No estem sols, Nats retorna sense perdre el seu caràcter inicial, però més temptat de les barreges instrumentals de l’indie mainstream. Un acte de nostàlgia musical adobat d’unes sonoritats embadalides per l’èxtasi sideral.