Nostàlgia de SAU

Viatgem als escenaris de la nostra música fa 20 anys. SAU, un duet d’ànima rock i cervell pop nascut a Vilanova de Sau (Osona) s’ha convertit en una referència a l’escena catalana. Les entrades dels seus concerts s’esgoten tot just sortir a la venda, els seus discs sempre competeixen en la categoria dels més demandats i el públic vibra a cada actuació com si fos la de la seua retirada. L’any 1995, en ple èxtasi del grup, realitzen la gira “Una nit al teatre”. La ronda per diferents poblacions de l’Estat espanyol queda enregistrada, però la cinta restarà guardada en un calaix acumulant pols durant dècades. 

Pep Sala, ànima indiscutible de SAU, va trobar-la de casualitat fa uns mesos. Just l’any que els integrants de la banda osonenca han bufat les espelmes del seu 30 aniversari, encara que el calendari ha arrancat pàgines i pàgines d’ençà que van plegar les guitarres sobtadament per la mort de Carles Sabater, l’altre component. 

La cinta, amb una qualitat de so envejable, era d’un concert apassionant, ple de rareses i de sorpreses. I aprofitant l’avinentesa, van decidir llançar aquesta gravació inèdita sense retocar res. Deixant, fins i tot, les errades detectades. La intenció era distribuir-ho com un material històric. I els fans, nostàlgics d’aquells temps de guitarra, diversió, alcohol, sexe i drogues, han trencat, de nou, els registres de vendes. 

Una nit al teatre (2017) és la gravació d’una funció musical, la posada en escena de la doble cara de SAU. Tot i que la intenció és realitzar un concert acústic, on la balada mana per damunt de totes les coses, les guitarres elèctriques vestides amb cuirs també demanen protagonisme. És a dir, hi ha la versió de melodies que sospiren pels desencants amorosos, que imploren uns ritmes suaus, delicats i, fins i tot, tristos per l’enyorança dels besos, les arrapades i els malucs descontrolats. Però també contempla la cara salvatge, d’imperi dels acords amb cadenes i ulls pintats, de desaparició de la guitarra espanyola i de caiguda del regnat del piano. 

La part suau, però, s’inicia amb trampa. Tot i ser un crescendo soterrat aquest concert realitzat per SAU, una versió accelerada, instrumentalment més plural i més curta de “Cap on vas” obri una actuació que es rendeix ben prompte als ritmes monotemàtics de la balada. Només temes clàssics com ara “No he nascut per militar” compten una lleugera pinzellada de melodia més rockera, d’acords més alliberats de les influències pop. 

“Percentatges” és una de les dues excepcions que confirmen la regla. Si la resta de peces del primer tram són calcades a les originals de SAU, aquesta cançó sofreix una petita distorsió al concert. La melodia guanya en duresa —encara que sense exagerar— i les guitarres experimenten una transformació més rock. “Amb la meva ombra” compta amb les mateixes sonoritats més de vaquers estrets, samarreta blanca i jupa de cuir que no de vestimentes més pijes. Però les seues insinuacions rockeres, de desgavell gloriós amb un solo final força llarg, són marca de la casa. Només canvia la durada de l’exhibició d’acords de rock clàssic, fets per moure cabells amunt i avall a tempo moderat. “Cercles” també tindrà aquest punt de solo més llarg, però es mantindrà, si fa no fa, més fidel a l’original.

La segona part és una exaltació del gènere musical més venerat durant aquests anys. L’inici amb el tema “Southern Cross” i amb “Life Been Good”, una versió del clàssic del nord-americà Joe Walsh, és tota una declaració d’intencions. Després de dues cançons cantades en anglès, SAU interpreta els seus temes més canyers: “Poemes i promeses”, “Per sortir d’aquí”, etc. I, fins i tot, s’atreveix amb un final apoteòsicament rocker a “Pertànyer a algun lloc”, considerada una balada de pinzellades de guitarra més dura. Amb un piano que tindrà el seu lloc de protagonisme amb un solo, SAU introdueix un ritme reggae en un complement a la cançó de pur caos celestial. 

Tota aquella vehemència rockera és rebaixada en les següents cançons. “No volíem fer-nos grans” i “La noia de l’altre cantó del bar” temperen els cors excitats, desprenen harmonia i retornen el sentiment de nostàlgia a l’ambient del concert. Encara que “No volíem fer-nos grans” provoca crits de gran emoció així que s’interpreten els primers acords.

El final, tanmateix, té un punt d’exaltació de la peça més cantada i popular de SAU: “Boig per tu”. La balada insígnia dels catalans és com una melodia sagrada, que no sofreix cap canvi, ni retoc davant del temor d’acusacions d’heretgia dels seus principals fans. No passa el mateix amb “Cap on vas”, que repeteix en la cua com a tancament d’un disc inèdit que aixecarà la nostàlgia dels més fans.