El ‘cabinet’ de mort del rei Doinel

El Cabinet Doinel era la sala de reunions, presidida per una foto de Jean-Pierre Léaud (jo diria que de l’època de Besos robados) a Les Films du Carrosse, la productora de François Truffaut i la seva dona Madeleine Morgenstern, creada tot just abans de començar a rodar Les mistons. En deien així, Cabinet Doinel, per respecte i una mica en broma recordant les estances privades dels monarques francesos a Versailles, on podien desprendre’s de les cotilles i les perruques, i parlar obertament amb els íntims sense les exigències del protocol.

Ho sé perquè en aquella època que vaig viure a França mantenia algunes col·laboracions irregulars amb la revista Fotogramas, i escrivia articles com si fos una mena de corresponsal d’actualitats a París; sense cobrar, és clar. En això l’Elisenda Nadal era molt llesta: et donava l’oportunitat si detectava que tenies criteri i podies escriure bé, i s’estalviava despeses. Una de les obligacions, però, era proporcionar material gràfic per il·lustrar els reportatges, i jo em dedicava a demanar-ho a les productores i distribuïdores sense cap mena de targeta de visita ni carta de presentació, i malgrat la meva pinta de panoli de 18 anys aconseguia fotos, programes i press books. Va ser així com vaig visitar Les Films du Carrosse (un homenatge al film de Renoir La carrosse d’or: també una gran foto d’Anna Magnani arlequinada et rebia a les oficines de la Rue d’Alésia) i la secretària de torn em va fer esperar al Cabinet Doinel, a porta oberta, cosa que em va permetre veure Marcel Berbert discutir de valent amb qui crec que era Pierre-William Glenn (parlaven d’etalonatge) el fotògraf que havia succeït Néstor Almendros, que havia succeït Denys Clerval, que havia succeït Raoul Coutard, que ha mort a 92 anys.

Truffaut i Coutard van fer meravelles junts com ara La piel suave i Jules et Jim (inoblidable cursa de Jeanne Moreau i els dos nois a l’aire lliure). Coutard va tenir una habilitat extraordinària per filmar el moviment: els de Belmondo i Jean Seberg als Champs Elysées, i el d’Anna Karina i els companys perseguits al Louvre en Bande à part!, però curiosament només va filmar Jean-Pierre Léaud una vegada com a Antoine Doinel per Truffaut, en l’episodi Antoine et Colette d’El amor a los 20 años. Aprofito per recordar aquell home de mirada urgent que va aportar gran part dels mèrits revolucionaris de la Nouvelle Vague, molts dels quals encara ens persegueixen càmera en mà avui dia, en l’esforç per fer cinema en el cor de la melée.

Jean-Pierre Léaud-Doinel en el seu Cabinet és el meu record obligat ara que el veureu (us ho recomano) al llit de mort de Lluís XIV dirigit per l’Albert Serra. La seva pel·lícula sobre l’agonia del Monarca Solar ha guanyat el premi Jean Vigo: d’entre els prestigiosos a França, el que reconeix l’esperit innovador i el talent jove del cinema en constant reinvenció. Jean Vigo, el director de Zéro de conduite i L’atalante era un ídol per a Truffaut. Truffaut adorava com Vigo combinava el que ell definia com l’esperit Rossellini i el de Visconti: realisme i esteticisme no necessàriament han de ser contradictoris. I de la mateixa manera com Rossellini va filmar La prise de pouvoir par Louis XIV des d’un punt de vista gairebé científic, Visconti va fer Ludwig assumint la deliqüescència congènita al tema i al personatge, que el justifiquen.

L’obra mestra d’Albert Serra podria agafar de la mà Rossellini i Visconti, i també Renoir i Vigo; és tots aquests mons, transmesos a través del moviment interior del cinema de Bresson. Concentrat al límit en la situació exacta que defineix el títol, La mort de Lluís XIV, i res més, assistim a un cerimonial doble: el cerimonial de la Història i el cerimonial d’un cinema que recupera el dret al primer pla, o la imatge condensada. Cal un rostre únic i que signifiqui molt, i el té, el rostre dels rostres de Jean-Pierre Léaud. I cal un director de fotografia excepcional i el té: a partir d’ara Jonathan Ricquebourg és l’últim dels grans mestres que, des de Bitzer a Bendtsen, ens expliquen l’art de la llum mòbil.

Mai no podré deixar de veure en la mirada fixa de Lluís-Léaud a la càmera, la mirada de Doinel-Léaud al final de Los 400 golpes!!