Marco Mille espera des de ja fa dos dies que Jean-Claude Juncker el rebi. Però ara, just abans de la cita, torna al seu cotxe oficial. Mille és el director del servei d’intel·ligència luxemburguès. Duu un rellotge al canell. Un treballador li explica com funciona. Anys a venir, Mille recordarà perfectament aquest dia.
És 31 de gener de 2007 i Mille va de camí a veure Juncker, el primer ministre del seu país. Té una petició urgent. Vol parlar amb el seu superior perquè els seus espies van intervenir el telèfon d’un sospitós durant el cap de setmana. L’escolta telefònica no ha donat cap resultat, però això no li importa pas, a Mille. El que ara li falta és una autorització escrita de Juncker per continuar escoltant el sospitós. Aquest és el problema.
Vol assegurar-se’n parlant amb el seu superior. El rellotge ha d’ajudar-lo. Des de fora sembla normal, amb corretja de metall brillant, una esfera gran i molts botons. A l’interior, però, hi ha ocult un petit xip, un micròfon, amb el qual Mille gravarà la conversa amb Juncker.
El document d’àudio d’aquesta escolta està en el centre d’una història tan rara com conflictiva sobre l’estranya vida d’un dels serveis d’intel·ligència més petits d’Europa. Es tracta d’un espia en cap que grava una conversa amb el seu primer ministre en secret. I més escoltes, possiblement il·legals.
Luxemburg és l’escenari de la història dels espies. Luxemburg, aquell país petit al cor d’Europa en què oligarques i industrials, autòcrates i monarques de tot el món augmenten la seva fortuna, i si és possible de manera discreta.
Si bé no sempre és fàcil afirmar qui diu la veritat i qui no, la farsa de l’espionatge té el potencial per posar en un compromís l’actual president de la Comissió Europea. A la primavera començarà el procés contra l’exdirector del servei d’intel·ligència, Marco Mille. El que és fonamental és la pregunta si Juncker va autoritzar o no la intercepció de la primera conversa telefònica esmentada. La que no va tenir èxit. La prova important és una altra gravació: la que Mille va fer amb Juncker, enregistrant-la amb el rellotge de polsera. És la paraula d’un contra la de l’altre. I és possible que al final no sigui l’antic director del servei d’intel·ligència, sinó Juncker, qui acabi a la picota.
Se sap molt sobre aquest afer. Però no tot, ni de bon tros. Der Spiegel ha estat el primer mitjà que ha pogut parlar amb Marco Mille amb tot detall i obtenir accés als documents del procés, els quals fan sospitar que l’actual president de la Comissió Europea podria no haver dit la veritat al maig del 2015 davant del jutge instructor. Potser va cometre perjuri.
L’informant
Qui vulgui descobrir qui té raó, si Juncker o Mille, ha d’endinsar-se profundament en el peculiar biòtop de la política de Luxemburg. I acceptar que, al Gran Ducat, les coses són molt diferents d’allò a què estem acostumats. Això també serveix per a l’anomenat afer Bommeleeër. En català, l’afer de les bombes. Es tracta d’una sèrie d’atemptats amb bombes que van commoure el microestat entre 1984 i 1986. Els esclats van provocar, per exemple, que saltés pels aires una torre elèctrica. També van esclatar en un jutjat o en una piscina coberta, entre més llocs.
Per sort no va haver-hi morts, però els autors mai no van ser detinguts. No obstant això, fins avui persisteix la suposició que el germà del gran duc, el príncep Jean, va estar vinculat als atemptats. I que almenys hauria participat en un dels atacs.
Pel que sembla, aquest tema també apareix en una conversa que Juncker va tenir, suposadament, a finals del 2005 amb el gran duc Henri, el cap d’Estat del país. És el punt de partida de l’afer. És indiscutible que Juncker poc abans havia conegut un testimoni que deia haver vist el germà del gran duc en una de les escenes del crim. L’informant no volia revelar el que sabia a la policia, sinó que només pretenia contar-ho personalment al primer ministre. I Juncker va acordar una cita. És molt possible, per tant, que Juncker informés el gran duc sobre el contingut d’aquesta conversa que, com a mínim, és inusual.
En tot cas, això, ho afirma un altre informant que a finals del 2005 també es va dirigir al servei d’intel·ligència. Era un tal Loris Mariotto. Aquest home és un friqui de la tecnologia que entén de micròfons ocults. Mariotto presumia de tenir gravacions de la conversa entre Juncker i el gran duc sobre l’afer de les bombes i sobre una coartada per al germà del cap d’Estat. Més tard, al novembre de 2012, Juncker confirmà davant la comissió de control responsable del Parlament una tal conversa, sense entrar en més detalls del contingut.
Els agents del servei d’intel·ligència estaven, doncs, completament alerta. No tots els dies sorgeix un indici tan explosiu en el tranquil Service de renseignement de l’État (el servei de seguretat de l’Estat luxemburguès). Si realment s’han escoltat converses confidencials del cap d’Estat amb el primer ministre, seria un afer d’Estat. Els espies decidiren aconseguir el CD de Mariotto.
Però quan la seva dona entregà el disc, els agents no el podien descodificar. Els pocs especialistes en tecnologia informàtica del poderós servei amb tan sols 60 homes no sabien què fer-ne. Mille va perdre la paciència. Només pretenia saber d’una vegada si Mariotto el volia enganyar. I els agents decidiren interceptar-li el telèfon.
Trucades a la tarda
Marco Mille no és cap aventurer. Al contrari. És objectiu fins al moll de l’os. Quasi exactament onze anys després de les escoltes telefòniques, l’exdirector del servei d’intel·ligència seu al vestíbul d’un hotel de Munic i pren glops de te verd. És un matí humit i fred del mes de gener.
A finals de 2009, Mille va demanar l’excedència a Luxemburg per decisió pròpia. Des de 2010 és cap de seguretat en l’empresa Siemens AG de Munic. Mille se’n fa responsable sempre que una situació és perillosa per als treballadors de la multinacional. Un treball seriós. El juny de 2014 va participar en el rescat d’uns 50 tècnics que havien caigut en territori ocupat per l’Estat Islàmic. Van escapar amb l’ajuda d’helicòpters.
Mille no sol sortir del seu món d’ombres. Porta una camisa blanca, una corbata discreta i un vestit de colors pàl·lids.
Pel que fa a l’afer d’espionatge que l’afecta, Mille va redactar una crònica i va marcar amb retolador els fragments que trobava importants. Per a ell, assegura, perjudicar Juncker, el seu antic cap, no és fonamental. Però també és cert que, si condemnen Mille, la pensió de l’exdirector del servei d’intel·ligència de Luxemburg podria quedar anul·lada.
Mille es beneficia del fet que les lleis luxemburgueses facilitaven, relativament, la intercepció telefònica al servei d’intel·ligència en el període de temps en què es van produir els fets. En cas d’emergència, si hagués de ser ràpid, el primer ministre també podia autoritzar una escolta. Després de tot, el servei d’intel·ligència depèn d’ell. En altres països també es donen ordres semblants. Es tracta sempre d’un equilibri que és especialment difícil en una democràcia: quan està justificat violar la privacitat d’un ciutadà per motius de seguretat?
Mille va telefonar a Juncker i es trobà amb ell a la seva casa particular al barri perifèric luxemburguès de Capellen. El va informar de l’anàlisi fallida del CD. A les 18.53 h començaren a conversar. Durarien, exactament, 8 minuts i 21 segons, tal com el jutge d’instrucció retrauria a Juncker més tard. En aquesta primera conversa, segons conta Mille, van parlar sobre el fet que el personal del servei d’intel·ligència volia trucar a Mariotto amb un telèfon especial i enregistrar les respostes. “Sí, feu-ho”, va dir presumptament Juncker.
Com que la telefonada no va aportar les proves desitjades, Mille va trucar de nou a Juncker a les 20.23 h i, segons una versió, va deixar que aquesta telefonada fos interceptada, motiu pel qual ara Mille és acusat. La conversa va acabar després de 2 minuts i 50 segons. Tot seguit, el personal del servei d’intel·ligència va disposar de tot el que era necessari per intervenir el telèfon de Mariotto.
Durant el cap de setmana gravaren 20 telefonades, tal com el jutge d’instrucció indicà a Juncker durant l’interrogatori. Juncker negà haver donat el seu consentiment. “No puc recordar ni la telefonada ni el tema”, assegurà el 2 de maig de 2015 sota jurament.
No obstant això, està comprovat que la conversa entre el primer ministre i el seu director del servei d’intel·ligència va tenir lloc. Com que, al capdavall, la intercepció del cap de setmana no va donar les proves desitjades, el dilluns Mille va interrompre l’acció.
I decidí parlar del tema amb Juncker. Un dimecres el visità a l’oficina. Abans no tenia temps. Dilluns i dimarts el primer ministre, per al qual el seu país sempre va ser massa menut, estava a Brussel·les com a president de l’Eurogrup.
La conversa amb Juncker
El 31 de gener de 2007 Mille anava amb el rellotge prèviament preparat. Mille està sol. “So de les campanes de la catedral. Se sent el pany de la porta d’entrada. Veus al fons”, segons la transcripció de la gravació.
“—Mille: Dimarts et vaig preguntar...
—Juncker: Hum.
—Mille: ... si podíem escoltar algú, i tu ho vas autoritzar.
—Juncker: Hum, hum.”
Entretant la sospita es va “relativitzar”, diu Mille. “Després vam decidir tornar a interrompre el control telefònic de seguida perquè tenia seriosos problemes...
—Juncker: Sí, sí.
—Mille: ... per explicar al jutge...
—Juncker: Correcte.”
Mille li explica com vol justificar l’assumpte a posteriori, i Juncker comenta: “Nosaltres tampoc hem sentit res en els dos dies que hem estat escoltant”.
L’última frase és decisiva, segons Mille. Com a mínim, el primer ministre va reconèixer que n’estava informat. I precisament aquesta frase és la que faltarà després en la còpia de la conversa que es presentarà a la comissió de control del Parlament, i que es converteix en la base del procés contra Mille.
Casualitat o premeditació? La resposta depèn completament de segons amb qui es parli. D’una banda, fa temps que la còpia de la conversa és pública des que el 5 de desembre de 2012 es va debatre en la comissió de control sobre la versió reduïda. “D’altra banda”, diu Alex Bodry, “és sorprenent que falte precisament aquesta frase”.
El president del grup parlamentari dels socialistes al Parlament de Luxemburg i antic president de la comissió d’investigació en els afers del servei d’intel·ligència seu en la seva oficina, ubicada en el bonic centre de la ciutat de Luxemburg. Fora sonen les campanes de la catedral Notre-Dame, les mateixes que sonaven anys enrere durant la conversa de Mille i Juncker. El primer ministre viu a la cantonada.
Alex Bodry, un home jovial d’uns cinquanta anys, ho ha investigat. Però no ha trobat absolutament ningú que hagi volgut crear el registre reduït. Les conseqüències dels canvis, no obstant això, són evidents. De la conversa entre Juncker i Mille es desprèn com si Mille hagués tractat d’enganyar Juncker i sostreure-li una autorització que no hi havia abans.
En la sessió de la comissió de control del 5 de desembre de 2012 Juncker no era present. Però els seus companys fan el que poden per reforçar aquesta idea. Han fet servir el registre reduït. Després de la sessió, els diputats n’informen la fiscalia. Aquest va ser l’inici del judici d’avui contra Mille i uns altres dos exespies.
Anys més tard, el maig del 2015, davant del jutge d’instrucció, Juncker declarà recordar vagament la conversa amb Mille. Quan ho llegeix de nou avui, “em sobrevé una sensació de gran confusió”, comenta Juncker. “No existeix amb seguretat cap autorització per a una vigilància telefònica completa”.
La Comissió Europea no va voler pronunciar-se sobre el judici en curs, però va anunciar que Juncker estava citat com a testimoni, “naturalment”.
Les conseqüències
Fa temps que l’escàndol va afectar l’esfera política. Una comissió d’investigació del Parlament va revelar quant descuidadament controlava Juncker els seus espies. Com a mostra, el fet que els agents podrien haver gestionat durant anys un pròsper mercat negre amb vehicles oficials.
Com a conseqüència, els socialistes es van retirar de la coalició per formar un govern sense Juncker, qui es convertiria en president de la Comissió Europea el 2014.
Queda clar que Mille va ser sols un personatge secundari en aquest joc durant molt de temps. Tot girava entorn de Juncker. Ara és justament al contrari, perquè ara es jutja Mille, i podria posar en perill Juncker. El passat novembre, Mille va estudiar per primera vegada les actes processals, va descobrir el registre reduït i va presentar demandes per falsificació de documents. Una portaveu judicial luxemburguesa destaca que actualment no s’investiga contra Juncker, però no nega que, tal com va informar el New York Times, s’està comprovant si gent del seu entorn podria haver canviat la gravació.
Fins i tot es pot rellegir en l’expedient la declaració de Juncker davant del jutge d’instrucció, que fins ara no s’ha publicat. Pel que sembla, durant l’interrogatori a Luxemburg el 2 de maig de 2015, Juncker estava molt segur d’ell mateix. La seva compareixença va començar quan pronunciava el jurament, poc abans de les 9. Va tardar una hora i quaranta-cinc minuts. El president de la Comissió ni tan sols va tenir advocat.
Entretant, Juncker hauria d’adonar-se de l’efecte tan explosiu que encara podria tenir aquest assumpte. A finals de novembre s’havia d’ajornar la part preliminar del procés contra Mille. El jutjat havia concedit al president de la Comissió diversos dies de la vista per escollir. Però Juncker no hi va poder assistir. Tenia cites a Brussel·les.