Llegendes del metal

Metallica: els al·licients del retorn més dur

Hi havia ganes de tornar a veure a Metallica: les entrades per al seu concert del proper dia 7 de febrer al Palau Sant Jordi s’esgotaren en unes poques hores. Res estrany, perquè l’última compareixença a Barcelona de la llegendària banda de metal fou l’onze de juliol del 2009, al Parc del Fòrum. I malgrat una trajectòria de quasi quatre dècades esquitxada de canvis de formació, concessions ‘mainstream’, addicions, escàndols i alguna tragèdia, els de James Hetfield conserven gairebé incòlume el seu ascendent i capacitat d’atracció. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de la primera actuació de Metallica a Barcelona, el 1987, al Palau d’Esports, presentant el mític Master of Puppets, un dels treballs més apreciats pels seguidors pota negra -ja saben: els que començaren a bramar i a desertar quan els californians assaltaren les radiofórmules amb l’àlbum Metallica, conegut popularment com a «The Black Album»-, han estat fins a vuit les compareixences de la banda en la capital del Principat. Poques o moltes, segons es mire, però suficients perquè diverses generacions de fans hagen tingut la seua oportunitat. 

També són vuit anys -i escaig- els que el grup portava sense visitar Catalunya -pel País Valencià i les Illes no han passat mai-, una abstinència considerable que és el principal atractiu del retrobament. Però no l’únic, ni de bon tros. Repassem els principals al·licients del retorn de Metallica als escenaris barcelonins.

Un recinte tancat per als fans

Un dels grans atractius del concert és la celebració en el Palau Sant Jordi, amb Metallica com a únic reclam i en un recinte tancat, amb tot el que suposa de connexió amb la parròquia, una circumstància que no es produïa des del 1999. Les posteriors visites a Barcelona es produïren en el context, no massa atractiu per als fans, d’un gran festival. L’any 2003, a l’Estadi Olímpic, dins del Doctor Music Day, en un cartell impossible que incloïa també els abrasius Zwan (desconeguts per a la parròquia metal), els emoEvanescence o un referent del trip hop, Tricky, que als amants del metal els degué semblar poc menys que un marcià. Allò no podia resultar bé. Mentrestant, el concert esmentat del Parc del Fòrum també tenia com a marc un festival, el Sonisphere, en aquest cas amb un cartell més cohesionat. Millor un festival que no res, però si li pregunteu a un seguidor, us dirà que no hi ha comparació possible amb un recinte tancat compartit amb 20.000 fans de pedra picada, d’aquells d’esperar hores amb el ratolí a la mà que s’òbriga el termini per a la venda d’entrades. Els fans, fet i fet, col·lapsaren el servei.

Una formació mítica

Els seguidors més veterans potser encara recorden el guitarrista Dave Mustaine (Megadeth), un dels artífex del so trash metal amb el qual es va iniciar aquesta història, expulsat de Metallica per abusar de l’alcohol i les drogues, la qual cosa té el seu mèrit tractant-se d’un col·lectiu que s’aplicava amb fruïció en el consum de destil·lats i psicotròpics. També és possible que enyoren Cliff Burton, un virtuós del baix mort el 1986 durant la gira europea de Master of Puppets, a causa d’un rocambolesc accident de trànsit. Més difícil serà que diguen que troben a faltar el successor de Burton, Jason Newsted, expulsat pel guitarrista i cantant James Hetfield per voler fer carrera amb projectes paral·lels i que fou substituït per l’elèctric Robert Trujillo. Un baixista que toca amb els dits, com Burton, i no amb la pua, com Newsted, un do molt valorat per la banda i els fans. Una de les moltes històries curioses de la banda, com ara la paciència del productor habitual Bob Rock o el camí cap a la rehabilitació definitiva de Hetfield, que conta el més que recomanable documental Some Kind of Monster (2004). 

Comptat i debatut, l’actual formació, amb els pares fundadors, el guitarrista i cantant James Hetfield, el bateria danès Lars Ulrich, més Trujillo i el virtuós guitarrista Kirk Hammet (substitut des del 1983 de Mustaine), és la més duradora i reconeixible de la història de Metallica. D’aquí uns anys, als seguidors més fidels els agradarà dir que va poder veure’ls tocar als quatre. La que serà per sempre, de no passar res més ni operar-se cap canvi, la formació «clàssica» de Metallica. Encara avui, en els dies bons i molt bons, una autèntica piconadora en directe. No hi ha cap motiu per pensar que dimecres dia 7 de febrer no puga ser una gran jornada.

Mítica i en forma

El perill de les bandes veteranes és perllongar la vida en els escenaris mecànicament, per motius estrictament pecuniaris, sense eixamplar la producció, sense despatxar nous discos que són la pedra de toc de la vitalitat d’un projecte. En el cas de Metallica, ja no es pot esperar un colp sobre la taula de la magnitud de Ride the Lightning (1984) o Master of Puppets (1986), dues obres centrals del trash metal. Tampoc no faran un nou ...And Justice for All (1988) un disc estrany, lo-fi i àrid però, tot just per això, molt atractiu. I menys encara tornaran a reeditar l’èxit comercial del seu salt mainstream amb Metallica (1991). 

Però no és menys cert que, quan ja no se’ls esperava, després d’un hiat de vuit anys, es van despenjar amb Hardwired... to Self-Destruc (2016), un àlbum més que raonable que, tot i no renunciar als ganxos melòdics, connectava la banda amb el seu passat remot obscur i vitamínic, hereu de bandes com Diamond Head, Judas Priest, Iron Maiden o Motörhead. Un disc que no desplaça els millors de la seua trajectòria però és un esforç innegable de posar en valor la trajectòria musical del grup que va ser recompensat per la crítica i els fans. Aquell àlbum retornava Metallica al primer plànol de l’actualitat gràcies també a singles tan convincents com «Hardwired», quasi quaranta milions de visualitzacions en Youtube. 

La llarga gira per presentar el disc ha estat la cirereta del pastís i de renovació de la popularitat de la banda. Una mostra més, l’edició en castellà, l’any passat, de la novel·la gràfica de Jim McCarthy i Brian Williamson sobre la història del grup, editada el 2013 amb el títol -quin si no- Nothing Else Matters, rememorant de la cançó més popular de la banda, l’himne amb el qual s’han casat milers de parelles metaleres de tot el planeta. 

Una curiositat: aquell mateix 2013 sorprenien amb un concert a una base en l’Antàrtic per a un petit grapat de científics argentins totalment entregats al més pur. L’objecte d’aquest bolo: ser el primer grup de rock en tocar en tots els continents.

Un repertori imbatible

L’altra bona notícia d’aquesta gira és el repertori estàndard dels concerts, que solen obrir-se amb el millor del nou disc, l’esmentada «Hardwired» i «Atlas, Rise!» (un altre míssil considerable), més alguns altres temes nous, com ara «Now That We’re Dead» o la notable «Halo On Fire».  I després, el bo i millor del repertori, amb picotejos per gairebé tota la discografia de «Whiplash» (un tema del debut de Metallica, Kill ‘Em All, que li agradava molt a Kurt Cobain, insigne admirador de la banda) a «Ride the Lighthtning» i  «Master or Puppets», dels àlbums homònims (normalment, ben representats en el set list) a la traca final en els bisos de «Nothing Else Matters» i la no menys infalible «Enter Sandman», de l’arxifamós Metallica. A més, si es manté la tradició podria sonar «One», un dels temes més coneguts del reivindicable ...And Justice for All. I, per descomptat, cap al final del concert, un altre himne de Metallica, «Seek & Destroy».

Els discos de la dècada més grisa de la banda, la que va de Load (1996) a Death Magnetic (2008), solen tenir un tractament més superficial, tot i que d’aquest darrer disc sol caure «The Day That Never Comes», un d’aquells temes assequibles del repertori, produït per Rick Rubin (Red hot chili peppers, Linkin Park) que sol posar dels nervis els seguidors més ortodoxos.

Ningú no és perfecte

Per sort per a la banda i el seu moment de popularitat, s’ha d’anotar també que els seus fracassos més sonats ja són llunyans en el temps, com ara aquell St. Anger, de 2003, que quasi rebenta per dins el grup. O la incompresa col·laboració amb Lou Reed en el disc Lulu (2011), destrossada per la crítica però reivindicada, per no córrer molt, per veus autoritzades com la de David Bowie. No és estrany, perquè el britànic també havia coquetejat amb el hard-rock amb Tin Machine, un altre projecte igualment criticat.

Fonamentalment, però, també és molt llunyà el conflicte de Napster, la plataforma d’intercanvi d’arxius contra la qual la banda va plantejar un plet que desgastà molt la imatge de Metallica i, sobretot, del bateria Lars Ulrich, molt implicat en la batalla. Els californians tenen el dubtós privilegi de ser alguns dels artistes que llegiren mal el signe del temps i que, pel camí, s’exposaren a què els seguidors que es descarregaven els arxius se sentiren criminalitzats després d’anys de passar per la caixa dels discos i els concerts. Ulrich, a més, es guanyà una fama immortal de garrepa. El citat documental sobre la banda, en el qual el bateria transmet una imatge de nou ric casat amb la model Skylar i ocupat en el món de l’art modern (fan de Jean-Michel Basquiat o Andy Warhol) i uns altres refinaments bastant contradictoris amb el rock way of life, acabaren de reblar el clau. 

Al marge dels pecats de joventut i maduresa, l’arrogant músic danès, un paio amb el qual molts fans de la banda no es farien una cervesa, un excel·lent bateria en qualsevol cas, passarà a la història de la música per haver fundat Metallica. No és poca cosa. I de Napster i d’aquell desagradable embolic poca gent se’n recorda ja: una polèmica sepultada per tones de decibels i un bon grapat de concerts encara gloriosos com el que, per demanar no serà, podria tenir lloc a Barcelona.

Metallica tornen a la ciutat. I potser no serà l’última vegada. Però els afortunats que ja tenen entrada no volen esperar per comprovar-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.