—Per què un llibre sobre el fet de ser mare o la impossibilitat de ser-ne?
—Per dues raons. Una és una història que tenia al cap des de feia molt de temps, potser vint anys, quan vaig llegir al diari que havien trobat un nadó viu dins d’una capsa de cartró abandonada en un contenidor. Com havia pogut arribar aquell nadó allà i qui l’havia abandonat. Però en compte de jutjar qui el va abandonar, vaig intentar posar-me en la pell d’una dona que hagués tingut una criatura. Què l’havia pogut portar a un punt de desesperació tan greu per abandonar la criatura? Aquí va néixer la Sara, la protagonista, però m’ho vaig guardar. Jo no era mare encara i vaig decidir aparcar-ho per si, en un futur, m’hi atrevia.
—I quan hi torna?
—Quan acabo La nit abans, recupero aquesta història. Com que havíem passat la pandèmia —encara durava, de fet— coincidia amb molts pares que deien que era molt difícil fer de pares en aquella època. Penso que els nostres pares devien pensar el mateix quan ens criaven a nosaltres. Vaig començar a preguntar-me com faran de pares aquests adolescents en el futur. Estem en una societat que tira molt cap a la tecnologia, la virtualitat, etc., i això està molt bé per a algunes coses (poder trucar al teu fill i saber on és representa un descans), però també estem en una societat en què preval la immediatesa, les presses, i precisament el que necessites quan tens fills és temps i calma —sobretot quan les coses no van bé. Vaig unir les dues idees i vaig agafar la Sara, que és aquesta adolescent protagonista, i vaig posar-la en aquest futur, un futur proper, que ja estem intuint, que gairebé ja estem vivint...
—És una mica distòpic, en aquest sentit, perquè el Raval és un barri superdegradat; les diferències entre classes són encara molt més grans i, en canvi, la tecnologia de l’automoció està molt més desenvolupada...
—Sí, perquè s’ha apostat molt per la tecnologia i molt poc per l’humanisme, per les persones. Per això el que hem guanyat per una banda, l’hem perdut per l’altra, que és una mica el que estem veient. Després de la pandèmia s’havien de donar moltíssimes ajudes, però la pobresa, a Catalunya, va continuar augmentant i molts no s’han recuperat. I a sobre patim una inflació greu: cada cop que vas a comprar oli et planteges a quina classe social pertanys. En aquest futur, el Raval és com el Bronx actual, on tens on la policia no entra i altres zones més turístiques (hi ha una part del Bronx que té fins i tot mansions). Em va semblar que dintre de Barcelona el Raval seria l’únic lloc on podria passar. Ja passa una mica amb els narcopisos. Però el Raval també és molt gran i també té i tindria, en aquest futur, zones turístiques.
—Ho situa més o menys el 2050 o 2060. Per què? La història podria desenvolupar-se igualment en el present.
—El que veia més difícil, en el present, és que la Sara, la protagonista, desaparegui. No sé si s’hauria pogut amagar tant al Raval actual. Necessitava una societat on estiguem tan virtualitzats que, pràcticament, no recordem quan ens hem vist en persona per última vegada. Això ja comença a passar. Hi ha gent a la qual segueixes per Instagram, veus fotos i intercanvies missatges de WhatsApp, i arriba un moment que no recordes quan va ser l’última vegada que la vas veure en persona. També hi ha pares amb fills universitaris que et diuen: “Jo no sé si veig el meu fill: entre els horaris diferents; que tot el dia ens comuniquem per WhatsApp i que ja em diu per missatge que se’n va a casa del xicot o la xicota i hi passen dies...”. Per a aquesta gent de 18 anys això és la normalitat. Per tant, quan ells facin de pares, aquesta situació de virtualitat no els estranyarà... També és veritat que els models familiars han canviat i en això anem endarrerits, perquè els dos progenitors treballen i els horaris no ajuden a tenir una vida familiar. Fa anys que estem discutint si ho canviem o no, i ho estan canviant a tot Europa menys aquí. Anem tirant de la tecnologia per poder suplantar aquest temps que no tenim amb els fills, però, quan les coses no van bé, és quan pot haver-hi el perill que tot sigui molt més complicat.
—Aquesta és la novel·la més personal de les que ha escrit, tant pel que fa a l’estil com també la temàtica?
—Sí, suposo que he madurat com a persona. També influeix que és un projecte que he decidit fer sense presses, amb calma. He pogut pensar quina novel·la volia fer. De vegades, les presses també les tenim a la feina i has de tirar pel dret. Amb aquesta tenia ganes de fer una cosa diferent; volia jugar amb la forma; és molt teatral, expressament, sobretot els primers capítols, perquè aquest futur no el coneix ningú. De bon començament, el lector ho veurà com de lluny, però, a mesura que entrem en la vida dels personatges, la novel·la es torna més narrativa.
—I tant.
—Em venia de gust fer una cosa diferent. Com que també dono classes d’escriptura creativa, això em va servir també per ser més exigent amb mi mateixa. I em vaig aplicar un consell que sempre els dono als meus alumnes: escriu la novel·la que a tu t’agradaria llegir.
—Opta per una estructura de capítols breus amb històries independents (en diferents temps i espais) que finalment acaben convergint. També per aquesta autoexigència?
—Volia crear una mica de suspens. És una novel·la coral, amb molts personatges, i, amb aquests salts temporals, podia anar fent aquest trencaclosques. Això donava més misteri. A més li donava més ritme. Amb una narració lineal, la novel·la hauria estat una mica més dura. Al capdavall, el que li passa a la Sara és fort. Necessitava anar saltant de tema perquè fos més fàcil de pair la seva història.
—També hi ha molt de diàleg.
—Buscava que hi hagués oralitat, per crear ritme i perquè, com que és una història de personatges, volia deixar que parlessin ells. Si fas una història de personatges, però és el narrador qui va seguint-los tota l’estona, costa més de visualitzar-los. Amb el diàleg, els dono veu i deixo que parlin ells.
Una cosa molt maca que em va dir una lectora és que havia acabat la novel·la i els personatges continuaven amb ella.
—A EmPrenyades tractava el tema des d’un punt de vista més relaxat. Per què hi torna amb una novel·la més dramàtica?
—Quan vaig fer EmPrenyades, estava embarassada de la meva primera filla i necessitava una cosa més alegre. I també per provar. A mi m’agrada tastar coses diferents. Allò va ser per provar: fer una cosa més fresca, més lleugera. Ara em venia de gust parlar de la maternitat amb més profunditat, del que significa de veritat fer de pare i fer de mare.
—Les protagonistes són una noia que abandona la seua filla només tindre-la; la seva mare que la busca amb insistència; una dona que s’ha resignat a no tenir fills i una altra que s’agafa a un últim recurs per ser mare (ser família d’emergència)... Ha volgut mostrar diferents maternitats i diferents desitjos de maternitat?
—Sí, per lligar els personatges. Un dels temes que els lliga és ser mare —o el desig de ser mare— i un altre és la pèrdua: la Sara ha perdut la seva filla; els seus pares l’han perdut a ella; la Marga, la professora de piano, té cada cop menys alumnes i està perdent la possibilitat de desenvolupar la seva vocació; la Irene ha perdut la seva mare i està perdent la possibilitat de ser mare... Jugo una mica amb aquests dos temes per tal d’anar unint els personatges. Perquè no quedessin deslligats.
—Al final convergeixen dos fils narratius, però només ho sabran els lectors (els personatges, no). No farem espòilers, però és un final atípic.
—Sí: per a uns serà un final feliç i per a altres, no. Però volia donar un missatge esperançador de cara al futur. Evidentment, hem d’estar alerta, perquè el canvi climàtic és una obvietat, però volia transmetre que, per molt malament que estiguin les coses, es pot buscar una sortida. De vegades, penso que, si tingués vint anys, amb els missatges que rebo (està tot fatal; això no té solució...), podria pensar: “Doncs visc la vida fins que s’enfonsi tot”. I és un missatge erroni. Hem de donar les eines als que estan construint el seu futur perquè puguen canviar-lo i no sigui tan horrorós. Això em preocupa per les meves filles: han de saber el que hi ha, però també cal empoderar-les i que entenguin que poden fer coses. La humanitat no pot llançar la tovallola.
—A la novel·la la música és l’art que pot salvar moltes coses. És una metàfora de totes les arts o la música és especialment indicada (més que la literatura, el cinema o la pintura) per treure algú del pou?
—És metàfora de totes les arts. La cultura ens pot ajudar en aquests moments més durs, fins i tot com a teràpia. La música és terapèutica, però la lectura també. A mi, personalment, tocar el piano em serveix per relaxar-me quan he estat nerviosa, per un examen o per algun neguit. Com que t’has de concentrar en la partitura, el teu cervell no pensa en res més. Uns altres ho poden trobar llegint un llibre o mirant una pel·lícula. Pot servir per evadir-se o com a element sanador. Evidentment, tampoc és Lourdes.
—No, no.
—I la música serveix també com a fil conductor.
—I per a un títol bonic per a la novel·la.
—També.
—La Paloma és un local protagonista a la trama. Per què La Paloma?
—La Paloma ha existit tants anys que pensava que en el futur també seguiria sent-hi. M’ha fet gràcia que hagi reobert ara que ha sortit la novel·la, perquè feia temps que deien “tornarem a obrir, tornarem a obrir” i no obrien. És un lloc mític que pot aguantar el pas del temps. I perquè jo vaig estudiar allà al costat. La meua facultat era allà mateix.
—Blanquerna. I tant.
—Jo he viscut la transformació del Raval, perquè, mentre construïen la nostra universitat, el MACBA era molt nou; el CCCB, també; després va vindre la Facultat d’Història... El que em feia més gràcia era mirar per la finestra des de les classes i veure el pati interior d’una illa del Raval de tota la vida.
—La finestra indiscreta des de l’aula.
—Estava molt bé, perquè si et deien “sortiu a fer un apunt del natural”, realment estaves en un lloc on podies escriure moltes coses. Potser va començar allà la meva vocació literària. •