La competència i el recel són tan forts que costa de veure, però, per primera vegada en força anys, aquest debat de política general ha servit per veure com Esquerra Republicana i Junts per Catalunya tornen a acostar posicions. Com a mínim, pel que fa a l’estratègia que cal seguir respecte de Madrid.
S’ha vist clar en el darrer debat de política general celebrat al Parlament de Catalunya que, deixant en segon pla l’acció de govern, s’ha centrat en les negociacions entre l’independentisme i els partits progressistes espanyols per investir Pedro Sánchez. Madrid ha esdevingut l’eix central de l’independentisme —la CUP a banda— aquesta setmana.
És en aquest marc que s’ha fet palès que Junts per Catalunya ha passat de les posicions irredemptistes a la predisposició a negociar amb els socialistes. Per molt altes que siguin les exigències juntistes, s’hi entreveu un matís pragmàtic, ara que l’amnistia es veu possible, que no havia estat habitual els darrers anys.
D’altra banda, segurament empesa pel càstig rebut a les urnes, Esquerra Republicana ha decidit reforçar més que en altres ocasions les exigències al Partit Socialista. Com a mínim de portes en fora i, com a mínim, en el marc d’un debat de política general en què Pere Aragonès i els seus no tenien massa interès a parlar de qüestions parlamentàries que fan palès la solitud del seu govern, amb el suport de només 33 de 135 diputats.
Uns han fet girar el cargol cap a la dreta i els altres cap a l’esquerra. El resultat va permetre que, malgrat que el debat estigués carregat de retrets mutus, tots dos partits acordessin dues propostes de resolució conjuntes sobre l’autodeterminació i l’amnistia —aquesta darrera, amb la CUP.
La inflexió la van marcar les paraules del president Pere Aragonès en l’obertura del debat on donava l’amnistia per feta. “De la mateixa manera que l’amnistia ens deien que era impossible i avui ja no ho és, cal obrir la carpeta següent d’allò que ens han dit ‘els impossibles’”, deia el mandatari republicà després d’exposar que “la legislatura que ara comença a l’Estat, la legislatura 2023-2027, només es pot entendre com la que permeti a Catalunya fixar les condicions per votar”.
Aquest gest va quedar plasmat en la proposta de resolució conjunta on ERC i Junts per Catalunya es comprometen que “les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts Espanyoles no donin suport a una investidura d’un futur Govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum”.
D’altra banda, el suport dels anticapitalistes a la proposta de resolució sobre l’amnistia contrasta amb l’exposat per la CUP a l’inici del debat. Laia Estrada va denunciar que era “realment simptomàtic que l’epicentre d’aquest debat de política general se situï en aquestes coordenades, ja que evidencia, precisament, que l’escenari polític català avui és més captiu que mai de l’Estat espanyol” i que ERC i Junts per Catalunya proposaven “un bescanvi de l’amnistia com a mesura de despenalització per l’autodeterminació”. Alertava, a més, que “la bateria de mesures antirepressives en el context actual en realitat el que poden fer és contribuir a resoldre problemes del mateix Estat espanyol, com són els recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans o els imminents judicis als policies encausats arran del referèndum”.
Aixeca polseguera
Onejar l’amnistia i revifar el referèndum per part dels partits independentistes ha comportat, però, un augment de la tensió amb els comuns i, sobretot, amb el PSC i el PSOE. Els socialistes ho van fer constar a través de diferents vies durant el debat. D’una banda, amb un comunicat conjunt dels socialistes catalans i la seva matriu espanyola on deixen clar que el diàleg ha de “servir per superar la divisió i no per aprofundir en la ruptura i la discòrdia” i insisteixen que tot el que s’acordi ha d’estar “dins de la Constitució”. Un cop de porta clar a les expectatives independentistes.
Els socialistes també han volgut refredar les expectatives en relació amb l’amnistia, recordant que no es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat. El triomfalisme d’Aragonès pel que fa a l’amnistia ha incomodat els socialistes, especialment perquè no volen esvalotar el galliner més del compte —ja fa setmanes que la vella guàrdia del PSOE és el principal opositor de Sánchez— si no hi ha una investidura lligada. Mostrar debilitat davant l’independentisme, si finalment no hi hagués investidura, podria costar car al PSOE en una repetició electoral. Els toca fer equilibris. Primer pas: decidir no votar cap proposta sobre la qüestió que no estigui escrita pel seu partit.
A través d’això cal entendre les declaracions de la portaveu socialista, Alicia Romero, a la jornada de divendres del debat de política general. “La necessitat de protagonisme no pot guanyar la discreció i la prudència” o “sabem que és més difícil callar que parlar, però, sovint, si volem arribar a bon port, cal ser discrets”, eren algunes de les advertències de Romero. Ara, a Ferraz saben que tampoc poden fer emprenyar massa uns socis que els són imprescindibles per a l’acord d’investidura: “Posarem tots els nostres esforços per assolir-ho, tots”.
En el mateix sentit, el portaveu dels comuns, David Cid, afirmava que “una negociació no pot ser una competició”. No quedava clar, però, si es referia a una competició amb Madrid o entre els mateixos partits independentistes. “En la rèplica a Batet, va ser l’únic moment en què el seu Govern va gaudir de debò”, deia el de Catalunya en Comú posant el dit a la nafra de la batalla entre juntaires i republicans.
La soledat d’Aragonès
Abans de l’acord per les propostes de resolució, en el cos a cos entre Pere Aragonès i el president del grup de Junts per Catalunya, Albert Batet, va ressonar el debat de l’any passat, quan els puigdemontistes van proposar una moció de confiança al Govern que en aquell moment integraven. Tot plegat va acabar amb l’expulsió de Puigneró de l’executiu per part d’Aragonès i la posterior sortida de la resta de consellers de Junts.
“Fa un any, quan li demanàvem unitat, la seva resposta va ser el cessament del vicepresident i forçar la sortida de Junts. I ahir, al cap d’un any, clamava per la unitat independentista. Seria una llàstima que el president de Catalunya ara hagués canviat el seu discurs en funció de les circumstàncies i de l’aritmètica de Madrid, i no pas per la realitat que existeix a Catalunya”, assenyalava Batet que demanava al president català fer “cop de timó o eleccions”.
El to general de la resta de partits no va ser massa diferent d’aquest. Tots, d’una manera o altra, van retreure a Aragonès que hagués fet un discurs triomfalista i d’anar massa sol. “Ni la força política del seu Govern ni la seva capacitat parlamentària, ni la capacitat política del seu Govern ni la complexitat i dificultat del moment són per anar sols pel món”, exposava Salvador Illa, del PSC. Al seu torn, Jéssica Albiach, dels Comuns, li retreia “intentar tapar la feblesa del seu govern parlant del potencial de la Catalunya dels vuit milions”. Aragonès va repetir l’eslògan desenes de vegades durant el discurs.