I del que no hi ha dubte, a més, és que va ser molt apreciat tal com ho fan evident els textos que li dedicaren Tomàs Garcés, Prudenci Bertrana, Carles Rahola o Miquel de Palol. Dissortadament, morí als quaranta anys. Com explica Joaquim Nadal al Pròleg, “Monsalvatje moria jove deixant una petjada transversal, oberta, entre els cercles intel·lectuals gironins”. Tot ho confirma.
Ja malalt, Monsalvatje residí (1917-1919), convalescent, a Solius. Allí va escriure aquestes Proses que els seus amics li publicaren pòstumament en una edició de 125 exemplars. Ara, per iniciativa de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro i del Monestir de Santa Maria de Solius, se n’ha fet una edició facsímil —molt refinada— amb una documentada “Introducció” de Josep Pujol i Coll. Valia la pena.
Les Proses són unes brevíssimes narracions cadascuna de les quals refereix una petita escena amb “un desenvolupament narratiu mínim” protagonitzada per uns pagesos de Solius que no tenen res a veure amb aquells pagesos noucentistes que Josep Pla qualificava d’“eixorivits i dutxats” que eren una pura idealització del món rural. L’estil artificiós —certament, molt artificiós— de la prosa de Monsalvatje pot fer témer al lector que es trobarà amb aquests personatges tan “dutxats” com irreals. Però no és el cas. Val la pena observar com els descriu Monsalvatje i fer-ne així una lectura literària i evitar llegir-los amb la finalitat d’endossar-los una etiqueta —modernisme, noucentisme, simbolisme— o deduir-ne un retrat sociològic, foragitant així el text del genuí territori de l’art.
Monsalvatje tria un espai —la rectoria, el camp, un dinar familiar, una festa rural— i uns personatges —el rector, la majordona, un pastor, un grup de joves— i, com diu Joaquim Nadal, “observa, escolta i escriu”. En el paisatge —natural o social— que descriu no hi veu botànica o sociologia, sinó l’expressió de sentiments humans com ja feien alguns paisatgistes romàntics com per exemple Caspar Friedrich. I són aquests sentiments els que Monsalvatje revivia —i el lector reviurà— en els cicles naturals —capvespre o matinada, tardor o primavera— o en les escenes rurals. Així, Monsalvatje viu la inquietud dels mals presagis en “les ombres crepusculars d’aquesta tarda rúfola” o la passió en un migdia en què la terra sembla que ha “donat la seva ànima al sol, que la besa amb delectança infinita”.
Però quins són aquests sentiments? Em sembla que els preferents són: la sintonia, tendra i benigna, amb la vida senzilla i modesta de la gent; l’experiència estoica de l’implacable cicle de la vida humana, amb algun apunt irònic —“estar malalt és cosa de mal gust”— i amb la complexitat d’algun oxímoron; o també l’enyorança de la companyia, ja sigui d’una dona o de Girona. Certament aquestes Proses ens poden semblar una mica amanerades, i ho són, però en darrer terme la delicadesa i la sinceritat s’imposen.
El volum el tanquen nou “miniatures bíbliques” que Monsalvatje havia publicat el 1912 a la revista gironina Scherzando. Es tracta també de narracions breus que compten, però, amb un fil argumental explícit i que estan protagonitzades per personatges secundaris —bíblics o eclesiàstics— dels quals en revela la part amagada i, així, la complexitat. En comparació de les Proses, potser no tenen la gosadia literària de la puresa lírica —gairebé sense trama— d’aquelles, però el seu atractiu narratiu és més alt i la qualitat literària, la mateixa.
Proses del viure a Solius
Xavier Monsalvatje
Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, Monestir de Santa Maria de Solius
100 pàgines, 10 euros