Quatre van ser els territoris vitals i artístics en què Joan Miró (1893-1983) va dur a terme la seva obra, una de les més singulars i influents del segle XX. Aquests quatre territoris van ser Barcelona —la ciutat natal, la capital del seu país—, Montroig —la masia dels ancestres, l’indret on passava els estius d’infantesa—, París —allà on va descobrir les llibertats de l’avantguarda i des d’on va catapultar-se cap a la glòria— i, finalment, l’illa de Mallorca, on va passar les darreres tres dècades de la seva vida i on la Fundació que duu el seu nom ha celebrat fa poc el vint-i-cinquè aniversari de l’obertura al públic.
La relació de Miró amb Mallorca es remunta a abans del seu naixement. Els avis per part de mare eren mallorquins i Joan Miró, que de segon cognom era Ferrà, de petit va passar algun breu període de vacances a l’illa. La mallorquinitat de Miró va intensificar-se quan, després d’uns anys de bohèmia parisenca, el 1929 va casar-se amb la mallorquina Pilar Juncosa, amb qui passaria la resta dels seus dies. Tot i que entre el 1940 i el 1943 van viure tres anys a Palma, fugint d’una Europa en guerra i del París ocupat pels nazis, no va ser fins l’any 1955 que el matrimoni Miró va instal·lar-se definitivament a Mallorca.
Després de comprar uns terrenys als afores de Palma, avui ja integrats dins el teixit urbà per l’expansió de la ciutat, Miró va demanar al seu amic arquitecte Josep Lluís Sert que li dissenyés el taller-estudi que sempre havia somniat. El famós i magnífic taller Sert avui constitueix la joia de la corona de l’espai de la Fundació. És complementat per les cases adjacents de Son Boter —una casa típicament mallorquina del segle XVIII que l’artista va adquirir el 1959 per treballar-hi les seves obres més voluminoses— i per l’edifici Moneo, dissenyat per Rafael Moneo després de la mort de l’artista, ja amb la idea que acollís l’espai pròpiament expositiu de la Fundació.
Es calcula que durant els 27 anys que va viure a Son Abrines —la seva residència, avui privada i no oberta a les visites— i que va treballar als tallers Sert i Son Boter, Joan Miró va crear un terç de les peces que constitueixen la seva vasta i prolífica obra. Més enllà de les xifres concretes, aquells anys van ser d’una productivitat pletòrica. A més, en contrast amb l’exili interior que vivia a la Mallorca i l’Espanya franquistes, entre el 1960 i fins a la seva mort va ser l’època de la consolidació del seu nom en el panorama internacional. El Miró ancià ja era perfectament conscient de la perdurabilitat de la seva obra, per això va voler que, a més de la Fundació Miró de Barcelona, també hi hagués una fundació amb el seu nom a Mallorca.
Tot i que no va obrir-se al públic fins al 1992, Joan Miró va arribar el 1981 a un acord amb l’Ajuntament de Palma per tirar endavant la Fundació. La signatura de l’acta de constitució de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca va complementar-se amb el dipòsit d’un extraordinari —tant per la qualitat com pel volum— llegat artístic i documental, que ha anat creixent i ampliant-se amb els anys. Sense comptar els milers de documents de l’arxiu documental que estan disponibles per ser consultats —llibres, correspondències personals, notes...—, el fons de la Fundació consta de 118 pintures sobre tela, 39 pintures sobre altres suports, 34 escultures, 1.031 dibuixos i quaderns de dibuixos, 604 sèries d’obra gràfica, 421 proves d’obra gràfica, així com també uns quants centenars de peces d’obra gràfica relacionada amb llibres il·lustrats, prop de 4.000 objectes dels tallers i diverses obres d’altres artistes. Tenint en compte que estem parlant d’un dels artistes cabdals del segle XX, la vàlua és indiscutible.
Celebració i propòsits
L’esdeveniment central de la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la Fundació ha estat l’exposició “Miró mai vist”, que ha comptat 32.000 visitants en només sis mesos. La mostra s’ha pogut veure al museu entre el passat mes de juny i fins a finals del gener d’enguany i ha presentat al públic illenc un seguit d’obres cedides per museus com el Pompidou de París, Es Baluard de Palma i el Reina Sofía de Madrid. Francisco Copado, que va ser nomenat director de la Fundació a principis del 2016, explica que la celebració del vint-i-cinquè aniversari “ha comportat també dos canvis en l’àmbit de la comunicació”. El primer canvi ha estat de nom. El que fins ara es coneixia com a Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca ha passat a dir-se Miró Mallorca Fundació. “Aquest canvi de marca —explica Copado— ha anat acompanyat d’un canvi en la pàgina web, ara molt més interactiva i dinàmica, amb més protagonisme de la imatge i l’usuari”. Altres esdeveniments relacionats amb l’efemèride han estat la presentació del llibre Miró i la música, de Joan Punyet Miró, i també de la nova guia de la Fundació. A això, s’hi han d’afegir diverses activitats que la Fundació realitza de fa temps: cicles de cine i art, col·loquis i conferències, i també les visites per “Les rutes mironianes” de Palma.
Copado destaca que la Fundació vol seguir creixent en públic i projecció internacional. “Tothom, arreu del món, sap qui és Miró —explica—. A més, igual com s’ha fet fins ara, s’ha de continuar cuidant la relació amb el públic, amb les arrels. En això ha estat important —diu Copado— el programa de visites escolars”. També hi ha la voluntat de continuar reforçant el vincle amb la creació contemporània. “El programa de beques s’incrementarà enguany en quinze mil euros —en total seran 31.000— i continuarem programant activitats per aprofitar que disposem dels tallers d’obra gràfica i litografia de l’artista”. Un dels reptes és atreure més visitants, en especial oriünds. El nombre total de visitants de l’any passat va ser de 57.640, una xifra lleugerament superior a la d’anys anteriors. És preocupant, però, que d’aquests un 85% fossin visitants estrangers. Sembla que els mallorquins no són conscients del que tenen a l’abast. Pel que fa al pressupost, Copado explica que “la Fundació genera el 30% del total del pressupost —normalment, els museus generen un 15% o un 20%— i el 70% restant ve de les ajudes públiques”. En aquest cas, de l’Ajuntament de Palma, la institució illenca responsable de la Fundació.
En termes estrictament artístics, enguany també es donarà continuïtat a la celebració pel quart de segle amb la inauguració de l’exposició “Miró, esperit salvatge”. Explica Copado que “encara no ho havíem fet mai abans, això d’oferir una exposició que, inicialment, havia estat concebuda des d’aquí perquè fos itinerant. “Esperit salvatge” s’ha pogut veure a Seül i a Bolonya i, a partir del febrer, podrà veure’s aquí, amb la particularitat que els tallers Sert i Son Boter s’explicaven en una de les sales de l’exposició i ara això no cal, perquè els tenim aquí i els espectadors poden veure’ls in situ”.
Els tallers, dos espais mítics
La consciència de disposar de dos espais mítics, els dos tallers en què l’artista va pensar, somniar, sentir i realitzar les seves obres, és central per a Miró Mallorca Fundació, i és un dels aspectes que més s’han de potenciar. També són els que exigeixen una cura més costosa i detinguda. Ho explica Patricia Juncosa, conservadora de la Fundació des del febrer del 2017. “L’esforç més gran que hem de fer ara —resumeix— no té tant a veure amb la col·lecció com amb els tres edificis. Tots tres necessiten algun tipus d’intervenció, que ja estem abordant”.
El primer que se sotmetrà a la intervenció serà el Taller Sert, que, segons Juncosa, “és el nucli, l’essència”. Es va construir entre el 54 i el 56 i “presenta patologies relacionades amb la humitat: del terreny (està construït entre marjades) i també ambiental. A més, l’edifici tenia unes obertures que als 70 es van haver de tapar perquè hi entraven ocells, aigua de pluja... Tapar-les va trencar l’equilibri de l’edifici”. La humitat ha provocat fissures en alguns pilars, en alguns forjats i en el paviment. Tenint en compte que el taller es conserva més o menys com Miró el tenia —és ple d’objectes i de materials—, la intervenció serà laboriosa i minuciosa. “Està prevista que comenci el 5 de març. Hi haurà un buidat de mobiliari i d’obres. Es col·locarà un nou morter a les armadures, un sistema de drenatge i un sistema de ventilació de la cambra d’aire. La idea és reobrir per Sant Joan”. Com que el paviment és ple de taques i esquitxos de pintura, un testimoni de la presència i la feina de l’artista, s’aprofitarà per fer un inventari i una catalogació d’aquestes taques. “Se les fotografiarà —diu Juncosa— i se les relacionarà amb projectes i obres concrets de l’artista”. A més, també s’aprofitarà per fer una relectura històrica el més fidel possible del taller, a fi de deixar-lo tan semblant com es pugui a com era quan Miró hi treballava.
L’edifici Moneo, on s’exposen les obres de la Fundació i es duen a terme la majoria de les activitats, és el de construcció més recent i, per tant, només requerirà una intervenció puntual per evitar entrades d’aigua. Més complicada serà la intervenció de Son Boter, que és una casa de prop de tres segles i presenta problemes estructurals. Això a banda, “un tema greu són els grafits que l’artista va fer a les parets”, diu Juncosa. “Miró feia esbossos amb carbonet a les parets, i s’estan perdent. Tot plegat requereix, per tant, una intervenció conjunta i multidisciplinària, que es faci feina alhora a l’edifici i als grafits. En total, són 26 grafits, que ara s’estan catalogant. Com que l’artista feia aquí les seves obres més monumentals, també s’intentarà ubicar o relacionar els grafits amb obres concretes, i lligar-ho al catàleg raonat”.