Els crítics

L'últim Miró va ser un irresponsable

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Miró mai vist, el títol de l’exposició amb què la Fundació Joan Miró i Pilar Juncosa de Palma està celebrant el seu vint-i-cinquè aniversari, és exagerat i una mica trampós. Sembla que promet un devessall d’obres inèdites de l’autor de La Masia, El naixement del món i Les constel·lacions quan en realitat el “mai vist” del títol fa referència al fet que al- gunes de les 95 obres exposades mai no han estat vistes a la Fundació palmesana. La maniobra nominal és maldestra i poc elegant, però no desentona amb el procedir habitual d’un sistema museístic en què la majoria de museus, limitats de recursos i amb un fons que naturalment no poden fer créixer per art de màgia, es veuen obligats a fer equilibrismes per oferir periòdicament noves exposicions als espectadors.

Cedides per col·leccionistes particulars i, en alguns casos, pels museus Reina Sofia de Madrid, Es Baluard de Palma i el Pompidou de Paris, allò que vincula les 95 obres que formen l’exposició és que totes van ser fetes per Miró durant les dècades dels 60 i 70, és a dir, en el tram final de la seva vida, quan ja estava ben instal·lat a Mallorca i ja havia agafat el prodigiós ritme creatiu que li propiciava el particularíssim entorn del Taller Sert i de Son Boter. Lluny de les servituds mundanals, reclòs en una illa on al principi ben pocs sabien qui era, convençut de la vàlua de tot el que ja havia fet —confirmada per un prestigi mundial creixent— però encara inquiet i curiós i d’imaginació aventurera, el Miró que va treballar en la grisa Mallorca del tardo-franquisme era un home serè i un creador pletòric.

En termes artístics, això vol dir que només volia retre comptes a ell mateix i que tot el que feia o temptejava era per un poderós convenciment íntim. És per aquesta raó que, en els seus anys de vellesa, Miró no sols no va caure en els còmodes automatismes que maten o momifiquen l’obra de tants creadors ancians sinó que, al contrari, va posar-se a crear amb una llibertat inusual, similar a la irresponsabilitat temerària i enlluernadora que només llueixen els joves artistes més. preparats. No és casual, en aquest sentit, que moltes obres aquí exposades portin la paraula ocell al títol. La gràcil seguretat dels traços de Miró, els seus jocs de colors i de formes, el seu ordit de signes, remeten a la lleugeresa, el virtuosisme hipnòtic i les imprevisibles filigranes del vol d’una au.

Fronterera entre la figuració i l’abstracció, entre l’harmonia i la violència, entre el gest lúdic i la proposta transcendent, entre l’ascetisme deliberadament esquemàtic (que buida la tela) i l’horror vacui (que la recarrega), entre la taca furiosa i grollera i la teranyina de línies estilitzades, entre el món real i l’esfera dels somnis, l’obra mironiana dels anys 60 i 70 destaca, en especial, per l’experimen- tació amb tota mena de suports, tècni- ques i materials. En un text magnífic pu- blicat al catàleg de l’exposició Joan Miró. La llum de la nit, de fa tres anys, l’expert José María Pardo explicava sintèticament la rica varietat de suports sobre els quals va treballar l’últim Miró. Llegint-lo, igual que mirant certes obres de la present exposició, queda clar que per a Miró tot era susceptible de ser transmutat en art. O de ser usat com a matèria primera d’una obra artística. En contrast amb la profusa varietat de suports i de materials, l’últim Miró feia servir pocs colors. Que ningú no vegi un retret en aquesta frase: els blaus, els vermells, els negres i els verds de Miró generen una fascinació infinita.

Un altre símptoma del vigor creatiu del Miró de les dècades dels 60 i 70 és que sovint creava a partir d’obres ja fetes, pròpies i alienes. No ho feia, diria jo, amb la voluntat de revisar-les ni de millorar-les, sinó de reactivar la seva força i el seu motor expressiu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.