Comunista per sorpresa

Quan va arribar al poder després d'enderrocar la dictadura de Fulgencio Batista, Fidel Castro fins i tot negava ser socialista. La relació amb els Estats Units va començar amb bon peu, però aviat es va deteriorar fins al punt de convertir-se en enemics irreconciliables. Fins a l'últim dia de la seva vida, el 'comandante' va carregar contra l'imperi.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la seva autobiografia ‘Confieso que he vivido’ (1974), Pablo Neruda recorda la seva primera trobada amb Fidel Castro com a dirigent cubà. Va ser a Caracas, on vivia el poeta xilè, el 1959, tan sols dues setmanes després de l’entrada dels 'barbuts' a L’Havana. Neruda i la seva dona Matilde havien estat convidats a la recepció de l’ambaixada cubana. El van dur a un dormitori, on es trobaria amb Castro.


"Hola, Pablo!", s'obre una porta i apareix del no-res Fidel Castro. L'escriptor recorda com el "submergeix" en una forta abraçada. No obstant això, el líder revolucionari interromp aquesta abraçada amb brusquedat. El motiu: va percebre que un fotògraf havia entrat sigil·losament a la cambra i dirigia la càmera cap a ells.

Aquest és el relat que en va fer el Nobel de Literatura: "Fidel va caure al seu costat d'un impuls. Vaig veure que l'havia agafat per la gola i el sacsejava. La càmera va caure a terra. Em vaig acostar a Fidel i el vaig agafar d'un braç (...) Però Fidel li va donar una empenta cap a la porta i el va obligar a desaparèixer. Després va tornar cap a mi somrient, va recollir la càmera del terra i la va llençar sobre el llit".

Pablo Neruda no va arribar a entendre mai per què “va rebutjar tan rotundament aquella fotografia”, malgrat que afirma que, en aquell moment, Fidel Castro no era ni marxista ni comunista. “Les seves mateixes paraules distaven molt d’aquella posició política”, escrivia Neruda. Altres persones que el van conèixer defensen que simplement ho volia ocultar. Una possible explicació del rebuig a la fotografia és que el poeta xilè era membre del Comitè Central del Partit Comunista de Xile des del 1943, quan va tornar de París.


Almenys les reformes que prometia per a Cuba estaven ben allunyades del socialisme. Sense anar més lluny, l’abril del 1959, tan sols tres mesos després d’enderrocar la dictadura de Fulgencio Batista, Fidel Castro va voler tranquil·litzar els seus veïns del nord en la seva primera visita oficial als Estats Units. “Sé que estan preocupats per si som comunistes, però ja ho he dit molt clarament: no som comunistes. Que quedi clar”, va dir llavors el líder revolucionari. Durant aquell viatge va definir el seu projecte com a “el primer enemic de la dictadura”.


I, als Estats Units, inicialment se’l van creure. El mes de juny d’aquell any, el director de la CIA, Allen Dulles, entregava un informe detallat al Senat. “No creiem que Castro tingui cap inclinació comunista”, afirmava amb claredat. “Tampoc creiem que estigui rebent suport ni que treballi per als comunistes”, afegia.


No va ser fins gairebé tres anys després del triomf de la revolució, el 22 de desembre del 1961, que Fidel Castro va parlar de marxisme i socialisme. Va ser en un discurs molt recordat a la plaça de Revolució: "Aquella esperança de demà, això és socialisme! I per això som socialistes! I per això serem socialistes! Per això som marxistes-leninistes! I per això serem sempre marxistes-leninistes!". Quatre anys més tard, el 3 d'octubre del 1965, neixia el Partit Comunista de Cuba. Avui és l'únic partit legal.


La llavor del castrisme


Ja abans d'arribar al poder, va ser entrevistat pel periodista Herbert Matthews, per al New York Times, des de la Sierra Maestra. Matthews escrivia després de trobar-se amb el líder revolucionari: "Té idees molt fermes sobre la llibertat, la democràcia, la justícia social i la necessitat de restaurar la Constitució i realitzar eleccions”. Definia la seva revolució com a "humanista", no comunista, malgrat que entre els seus combatents hi havia marxistes declarats.


Durant els primers mesos del govern revolucionari -que immediatament va ser reconegut per Washington-, Fidel Castro fins i tot era ben rebut als Estats Units. Prometia un gran programa de reformes, una profunda democratització de l'illa, però sempre mantenint les relacions amb el país veí. Els polítics i empresaris nord-americans van confiar en la paraula donada.


Aviat, però, això va canviar. El 17 de maig del 1959, Cuba va aprovar la Llei de Reforma Agrària, que va confiscar totes aquelles propietats de més de 420 hectàrees. El decret va ser aprovat sense cap mena de negociació amb els propietaris, que en la seva majoria eren nord-americans. Washington ja començava a mirar malament L’Havana. I Moscou, que s’ho mirava des de la barrera, va decidir aprofitar l’escletxa que se li obria.


El febrer del 1960 va haver-hi la primera visita oficial de la Unió Soviètica a l’illa. Estava encapçalada pel viceprimer ministre Anastàs Mikoian. L’Havana necessitava ingressos i a Moscou ja li anava bé tenir un aliat al Carib, a tocar dels Estats Units. Durant la visita, van signar diversos acords, com la concessió d’un crèdit de cent milions de dòlars o la importació de petroli soviètic a canvi de sucre cubà (avui importa petroli veneçolà a canvi de metges cubans).


El 29 de juny del 1960 van arribar més decisions que afectaven els interessos comercials dels Estats Units. En el marc d’una campanya de polítiques confiscatòries, el nou règim va expropiar sense compensació les refineries a Cuba de les petrolieres Texas Oil Company, Shell i Esso. L’administració Einsehower va respondre amb una important rebaixa de les compres de sucre cubà. I va haver-hi encara una altra rèplica del govern revolucionari: la confiscació de gairebé totes les companyies estatunidenques, incloent-hi centrals sucreres i companyies de telèfon i electricitat. El conflicte ja estava servit.


A partir d’aquí, el transcurs dels esdeveniments va precipitar-se. El 16 de desembre d’aquell mateix any, el president Einsenhower reduïa a zero la compra de sucre i imposava el que alguns coneixen com a “bloqueig” i altres com a “embargament” (amb la Cuban Democracy Act del 1992, va adquirir caràcter de llei). El 3 de gener del 1961 Washington va trencar les relacions diplomàtiques amb L’Havana, que no serien restablertes fins al 17 de desembre del 2014, més de mig segle després.




Fidel Castro amb el llavors vicepresident Richard Nixon, després d'una reunió a la Casa Blanca (EFE)

Un enfrontament de més de mig segle


Nou enemic dels Estats Units i nou amic de la Unió Soviètica. Era la Guerra Freda i la Cuba de Fidel Castro ja havia escollit el seu bàndol en un món completament polaritzat. Amb l’embargament, l’illa va quedar al servei absolut de Moscou, en la seva òrbita. Protecció i diners a canvi de fidelitat. La potència comunista va començar a enviar-hi vaixells i va comprometre’s a comprar tot el sucre cubà que els Estats Units havia deixat de comprar amb el trencament de les relacions comercials i financeres. Dos incidents afegirien encara més tensió a les relacions entre les dues nacions veïnes.

Per una banda, la invasió de la badia de Cochinos, amb el suport dels Estats Units i executada per exiliats cubans l’abril del 1961. En tan sols tres dies, van morir més de dos centenars de combatents i més de 1.200 van ser capturats, després de la intervenció de les Forces Armades Revolucionàries. Els documents desclassificats mig segle després revelen les negociacions de la CIA amb Guatemala, Panamà i Nicaragua per a donar suport a la invasió.

Per altra banda, a finals d’aquell mateix any, Fidel Castro va sol·licitar protecció al president soviètic Nikita Khrusxov. A canvi de declarar-se oficialment marxista-leninista, Moscou va instal·lar-hi una base militar. A partir del 1962, i de forma discreta, l'URSS va començar a enviar-hi un important arsenal armamentístic, incloent-hi plataformes de llançament de míssils balístics.

Allò va desembocar en l’anomenada crisi dels míssils quan la CIA va descobrir els plans soviètics. El president Kennedy va respondre amb un bloqueig naval a 500 milles nàutiques de les costes cubanes, amb un impotent desplegament de vaixells i avions de guerra. Una crisi que, durant sis dies, va mantenir el món expectant. Va concloure amb la retirada soviètica després d’una negociació amb els EUA. Cuba no va tenir-hi ni veu ni vot.

Amb la caiguda del mur de Berlín i la desintegració de la Unió Soviètica, les relacions entre els Estats Units i Cuba, l’últim front obert de la Guerra Freda, van mantenir-se pràcticament inalterades. Malgrat que amb la desaparició el seu principal aliat el PIB cubà va caure gairebé un 30%, amb el temps va acabar trobant un nou aliat: la Veneçuela d'Hugo Chávez. Això va mantenir-se així fins fa tan sols dos anys, en què va començar un lent i fràgil desgel de les relacions. Però amb Raúl Castro, no amb Fidel Castro.

Exportant la revolució cubana


Encara que Cuba estava en l'òrbita d'un imperi, el soviètic, Fidel Castro va saber construir al voltant de la seva figura un símbol antiimperialista. En contra de l'imperi ianqui, que en aquells anys tractava d'estendre els seus tentacles per tota la regió. Així, la revolució cubana va tractar de contrarestar la influència de Washington, discutir-li l'hegemonia. Amb discursos i amb fets. "Les revolucions no s'exporten", va dir el líder revolucionari el 1962. Això no li va impedir donar suport, armar i organitzar revolucions a molts països de l'Amèrica Llatina.



A Colòmbia, per exemple, va néixer l’any 1964 l’Ejército de Liberación Nacional (ELN), una guerrilla que avui és el grup armat més important després de l’acord de pau entre el Govern i les FARC. Va ser fundat per joves marxistes-leninistes inspirats en la revolució cubana i la teoria de la guerra de guerrilles del Che Guevara. Altres guerrilles colombianes, com l’M19 o en menys mesura les FARC, també han rebut aquest suport. Dos presidents colombians -Alberto Lleras Amargo i Julio César Turbay Ayala- van acusar L’Havana d’ingerència i van suspendre les relacions amb l’illa.


Però el de Colòmbia no és l’únic cas. Amb el president veneçolà Rómulo Betancourt va muntar una expedició per enderrocar el dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo. A Nicaragua, l’ajuda del règim castrista va ser decisiva perquè el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) prengués el poder a la dinastia dels Somoza. Des d’aquell país, va dirigir ajudes i armes a grups armats a Guatemala i El Savador.


En el cas de Xile, en un primer moment, no van ser necessàries les armes. Salvador Allende va convertir-se el 1970 en el primer president comunista escollit a les urnes. No obstant això, l'experiència del comunisme democràtic va acabar abans del previst, amb el cop d'Estat d'Augusto l'11 de setembre del 1973. Amb el fusell amb el qual es va acabar suïcidant el president xilè és el que li va regalar el mateix Fidel Castro. Durant la dictadura militar posterior, el règim castrista sí que va enviar armes al Frente Patriótico Manuel Rodríguez (FPMR), un moviment de guerrilla urbana que va intentar assassinar el tirà xilè.




Fidel Castro amb Salvador Allende durante la seva visita oficial a Xile el 1971

Antiimperialista fins a l’últim dia


El poeta xilè Pablo Neruda també va trobar-se amb el Che Guevara. En aquella ocasió la reunió va tenir lloc a L’Havana, i va ser “molt diferent” de la reunió amb Fidel Castro. El Nobel de Literatura, però, admet a 'Confieso que he vivido' que va sentir-se “bastant desorientat” per una cosa que li va dir aquella nit.

—La guerra… La guerra… Sempre estem contra la guerra però quan la fem no podem viure sense la guerra. En tot moment volem tornar a ella.

Mentre Raúl Castro feia grans passos per al restabliment de les relacions entre els Estats Units i Cuba des del desembre del 2014, el seu germà Fidel no va aconseguir mai sortir de la seva “guerra” particular amb els Estats Units. “No necessitem que l’imperi ens regali res”, escrivia en un article al diari Granma després de la inèdita visita de Barack Obama aquest any. Durant els seus 49 anys de mandat ja va sobreviure a deu presidents dels Estats Units. I a més de 600 intents d'assassinat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.