Feminisme

L’acaçament sexual a les dones: el segon ‘big bang’

Hi hagué un abans i un després, el mes d’octubre passat, amb les denúncies per acaçament sexual al poderós productor de Hollywood Harvey Weinstein. Pistonada d’una campanya, #MeToo (#JoTambé), que generà un debat d’alt voltatge. Un manifest de dones qüestionant el «puritanisme» de la campanya, liderat a França per Catherine Denueve, coincident amb la reivindicativa gala dels Globus d’Or, han atiat de nou amb força la dialèctica sobre l’acaçament sexual, els seus límits i els models possibles de feminisme. Un debat que es perllonga arreu del món i a casa nostra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les denúncies per acaçament contra un dels homes més poderosos de Hollywood, Harvey Weinstein, el mes d’octubre passat, feren moure les plaques tectòniques mediàtiques. El productor hauria emprat la seua posició dominant en la indústria per forçar dones a mantenir relacions sexuals no consentides durant tres dècades. Actrius ben conegudes com ara Ashley Judd, Mira Sorvino, Rosanna Arquette o Asia Argento així ho denunciaren. 

El cas Weinstein donà lloc a una campanya de denúncies a les xarxes socials, amb el hashtag #MeToo. Una iniciativa que provocà una autèntica commoció social i que la revista Time va considerar com el «personatge de l’any» 2017. Aquesta campanya, en combinació amb el moviment «Time’s Up» («El moment ha arribat»), protagonitzà la gala de lliurament dels Globus d’Or, el passat 8 de gener. A l’acte, una majoria dels assistents acudí amb vestits negres en senyal de protesta. Sovintejaren els gestos i discursos reivindicatius. Però el moment àlgid fou l’emotiu discurs de l’actriu i presentadora de televisió Oprah Winfrey: la carismàtica estrella televisiva acabà el seu parlament al·ludint al final del temps dels abusadors, a l’apropament d’un «nou dia». «I quan aquell nou dia comence serà perquè milers de dones, moltes presents ací, i alguns homes fenomenals, ens aproparem una mica més al moment en el qual ningú no haja de dir mai més ‘jo també’». L’ovació dempeus dels assistents, algunes (i alguns) amb els ulls envermellits per les llàgrimes, va fer història. Que la posada en escena responga a possibles aspiracions polítiques de la Winfrey, com ressaltaren alguns mitjans, és certament irrellevant per al cas.

Oprah Winfrey, durant la històrica gala dels Globus d'Or.

La gala tingué un epíleg controvertit: poc després de recollir el premi de millor actor de comèdia, James Franco era acusat a les xarxes socials d’acaçament sexual. Al dia següent, l’actor negà les acusacions en el talk-show de Stephen Colbert. Però aquest sotrac fou sepultat per un sisme molt més gran en forma de manifest publicat a l’altra banda de l’Atlàntic, en el diari Le Monde. Un text de l’escriptora i crítica d’art Catherine Millet signat per un centenar de dones del món de les arts i la intel·lectualitat francesa amb un rostre planetari com el de l’actriu Catherine Deneuve com a reclam més poderós.

En aquest manifest es posava en qüestió la filosofia de #MeToo (batejat a França amb el molt explícit #Balancetonporc, #Delataalteuporc) per haver donat peu a un seguit de denúncies (una «cacera de bruixes», deien les autores) que posaven en perill la llibertat sexual i estenien una visió «puritana» de les relacions entre homes i dones. «La violació és un crim, però un flirteig tenaç o maldestre no és un delit i una galanteria tampoc no és una agressió masclista», deien. I reblaven, en referència a les carreres professionals que podien quedar arruïnades per les acusacions, que «aquests homes han estat castigats molt severament i obligats a abandonar els seus treballs quan l’única cosa que han fet ha estat tocar el genoll d’algú o tractar de robar un bes». «No ens sentim representades per aquell feminisme que, més enllà de la denúncia dels abusos de poder, adquireix el rostre d’un odi als homes i la seua sexualitat», afegia el text.

La fina línia (o no tant) del flirteig i l'abús

El recorregut del manifest, que contrastava poderosament amb l’energia emanada de la gala dels Globus d’Or, fou planetari, encengué les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Des de l’aprovació i, també, des d’una indignació que es podia resumir amb la frase de Simone de Beauvoir: «L’opressor no seria tan fort si no tinguera còmplices entre els mateixos oprimits». Catherine Denueve, fins i tot, es veié obligada a demanar disculpes a les víctimes d’abusos en un article en Libération, però es mantingué ferma sobre el fons de la qüestió, la línia del que considera abús i del que no, la defensa per tant d’una certa concepció del flirteig masculí que cal no demonitzar, la llibertat de poder incomodar i de defensar parcel·les de llibertat sexual. «Tothom sent que té el dret de jutjar i condemnar», deia la carta, al mateix temps que expressava la queixa que «simples acusacions a les xarxes socials poden conduir al càstig, a renúncies i freqüentment al linxament mediàtic». 

«No, senyores. Exigir que no t’assetgin no és puritanisme, és sentit comú», replicava a casa nostra l’escriptora Bel Olid en un article titulat «Puritanes no, gràcies». L’autora de Feminisme de butxaca: kit de supervivència apostava per una seducció «en què no hi hagi caçadors i caçades, sinó que qui hi participi ho faci amb el desig com a motor, i no la por». «No volem destruir la seducció, volem jugar-la, viure-la, gaudir-la», etzibava. Olid també negava que en el fons de les reivindicacions niara l’odi als homes («el que odiem són els violadors, els assetjadors, els abusadors. I volem que desapareguin de la terra») i considerava el manifest francès com un «moviment ferotge de l’statu quo per defensar-se». «No sé quins interessos tenen les que han signat aquest grapat de fal·làcies, més enllà de sentir-se molt guais i molt modernes, més enllà del colpet a l’esquena dels col·legues, més enllà dels beneficis que sol reportar aliar-se amb els poderosos».

L'escriptora Jenn Díaz, per la seua banda, es feia creus de les adhesions a la contracampanya del #MeToo, la qual cosa li servia per comprovar que «hi ha una majoria de la societat que habita a les xarxes que mai no es molestarien a llegir un article que qüestiona els models socials basats en el masclisme, mai no es molestarien a llegir cap teoria que els fes trontollar els seus privilegis, mai no es molestarien a llegir un llibre especialitzat en feminisme, però de cop tots, a l’uníson, troben que hi ha un article, normalment escrit per una dona (cosa que sembla que avala el seu feminisme efectiu i inqüestionable: això ho escriu una de vosaltres), que sí que és interessant». Mostra del «bon feminisme» que «no culpabilitza». 

Tot just, l’escriptora canadenca Margaret Atwood, que havia estat molt criticada per tractar de posar límit a les denúncies provocades per #MeToo, escrivia fa uns dies un article titulat «Sóc una mala feminista?» en el qual posava èmfasi en un altre vessant del debat. «El moviment #MeToo és un símptoma d’un sistema judicial trencat», deia, que aprofita «una nova ferramenta» com Internet per canalitzar les denúncies. «Això ha estat molt efectiu i ha estat vist com una crida d’atenció massiva. Però què continua?». Atwodd havia defensat al novembre del 2016 al professor  Stephen Galloway quan va posar en qüestió la manera d’actuar de les autoritats universitàries, poc transparent i sense donar opció a defensa, davant una denúncia per acaçament sexual.

El ben cert, tanmateix, és que no passa una setmana sense que, gràcies al nou estat d’opinió, sorgisquen noves denúncies, algunes tan significatives com la de la superestrella de la gimnàstica Simone Biles, qui va denunciar haver estat objecte d’abusos sexuals per part de l’exmetge de l’equip olímpic nordamericà, Larry Nassar. Una part del seu comunicat és veritablement commovedor: «Durant anys em vaig preguntar: Vaig ser molt innocent? Va ser culpa meua? Ara ja sé la resposta a aquestes preguntes. No. No va ser culpa meua. Després d’escoltar les valentes històries de les meues amigues i unes altres supervivents, sé que aquesta horrible experiència no em defineix».

El feminisme és cosa d’homes

El debat seriós als mitjans de comunicació -el que no té a veure amb la púrria masclista i retrògrada que habita a les xarxes- ha estat protagonitzat per les dones. Però també ha hagut posicionaments significatius entre els homes. Un dels més comentats, previ al big bang Deneuve, un article en EL TEMPS de Joan Safont, «Vaig ser jo», que davant les denúncies per abusos «m’interrogava a mi mateix sobre fins a quin punt, nosaltres mateixos com a homes hem tingut actituds que, en una major i menor mesura, han molestat, violentat, humiliat, menystingut o assetjat dones com elles». Safont proposava un hashtag per a l’autoinculpació masculina: #itwasme.

Després del comentat manifest francès, l’escriptor Adrià Pujol ha estat un dels últims a entrar en debat amb «Les deneuvettes», un article en el qual acusa les intel·lectuals franceses d’anar-se’n «per la tangent», passar per alt «la por, l’esforç que necessita fer la víctima d’abusos sexuals per sortir a la palestra, per denunciar i demanar que les coses canviïn». «Rebre la fotografia del teu superior fent l’aranya que fuma, per si sol no és un abús. Però l’infern de les violades no roda d’aquesta manera. El que no tenen en compte les deneuvettes, costa de creure, és que, enllà de marejar la perdiu, es manifesten des d’una tribu glamurosa, de xampany i vernissatges (la mateixa tribu que la gent de #MeToo), des d’un panteó d’ídols que tenen influència entre els idòlatres».

Pujol arrodonia l’argument considerant que les signants del manifest «aigualeixen el vi d’una iniciativa que dóna veu a gent maltractada», admetia que podien existir efectes col·laterals «com el de ficar al sac dels agressors els homes que simplement flirtejaven» i apostava per escoltar els possibles afectats. Però «no veiem enlloc que encara necessitin la ventrilòquia de les deneuvettes».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.