Els Crítics

Reivindicant ‘Slings and arrows’

Slings and arrows és una d’aquelles sèries que és impossible recordar sense somriure, i en guardo un molt bon record, més fins i tot que d’altres ficcions potser més trencadores però que no són tan entranyables.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Emesa del 2003 al 2006 al Canadà, no va arribar mai a casa nostra i per tant és força desconeguda. És per això que avui, quinze anys després de la seva estrena, celebro que ja es pugui veure de forma legal a través de YouTube, on el canal Encore, dedicat a la difusió de clàssics de la televisió canadenca, hi ha pujat la primera temporada (al febrer pujaran la segona i al març pujaran la tercera). I aprofito per reivindicar una sèrie amb la qual us ho passareu molt bé, especialment si us agrada el teatre. I és que la ficció, potser ja ho heu endevinat pel títol, està protagonitzada pels membres d’una companyia de teatre especialitzada en obres de William Shakespeare. El que proposa és una mirada entre bastidors a la seva feina a partir d’una obra: a la primera temporada és Hamlet, a la segona Macbeth i a la tercera el Rei Lear. Així, cada temporada arrenca amb l’inici del muntatge i culmina amb l’estrena davant del públic.

Pel camí serem testimonis de les dificultats de portar a terme cada adaptació que inclouen actors insegurs, directors histriònics, efectes d’escenari que no funcionen, problemes de pressupost, etc. Al mateix temps, Slings and arrows s’ho passa molt bé establint paral·lelismes entre les obres en què treballen i les vides dels personatges protagonistes. I quan dic que s’ho passa bé, vull dir que, en comptes de construir un artifici intel·lectual sobre l’obra del dramaturg, la sèrie es pren amb humor el material amb què treballa i rega cada episodi amb diàlegs divertits i moments surrealistes, aparicions fantasmals incloses, que tenen com a objectiu compartir (i no imposar) la passió per les obres de Shakespeare. Els més teatrers gaudiran amb picades d’ullet com l’atac de pànic a l’escenari de Geoffrey, inspirat en el que Daniel-Day Lewis va tenir l’any 1989, quan abandonà de cop i volta l’escenari en plena representació de Hamlet perquè pensava que realment estava parlant amb el fantasma del seu pares.

Els espectadors que coneguin més a fons el món del teatre captaran moltes referències, començant pel nom de la companyia, New Burbage, una referència a l’actor i empresari Richard Burbage, impulsor del Globe Theatre. Però aquestes referències no impedeixen gaudir de la sèrie a qui no les atrapi, perquè per sobre de tot el que fa Slings and Arrows és construir una arcàdia televisiva clàssica, un univers fictici on aniríem a viure perquè és ple de personatges entranyables, interpretats per actors que es nota que s’ho passen bé amb el projecte (per cert, a banda dels protagonistes, al repartiment trobareu noms canadencs molt coneguts com Rachel McAdams o Sarah Polley). En aquest sentit, podem establir similituds amb un clàssic com Doctor en Alaska o amb les creacions d’Amy Sherman-Palladino (tan Gilmore Girls com la recent The Marvelous Mrs Maisel). És un plaer trobar una sèrie que entén molt bé que part de l’encant de la ficció televisiva és la capacitat per construir un espai fictici on volem passar temps perquè ens entreté, ens diverteix o fins i tot ens reconforta. Aquesta és una idea que cada cop es cultiva menys a la televisió i, en els temps que corren, és una excepció que cal reivindicar. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.