Els Crítics

De com el desig guanya al talent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sempre ens entestem a parlar de l’eròtica del poder, però obviem —potser de manera deliberada— la seducció irrefrenable que provoca el fracàs. No el fracàs que implica humiliació o derrota —això seria una patologia a tractar en un altre article, no pas en aquest—, sinó el fracàs que connecta amb la puresa, amb l’emoció de voler fer les coses i sobreposar-se a la manca de talent per fer-les. A aquell fracàs que és la millor de les fantasies possibles: la de reeixir en l’honestedat i no amagar-se res al dedins. The Disaster Artist és una comèdia per no parar de riure, on gaudim a cor què vols del deliri que comporta voler tocar l’impossible, i sense la repulsiva insolència que gasta qui es creu instal·lat en una poltrona de gust i dignitat refinada. Si parlem d’això, James Franco ho broda, especialment com a intèrpret. Aquest accent macarrònicament impostat, aquesta manera de caminar com si estiguessis a punt de ser engolit per un mar de lava, aquesta vida ordinària tan poc ordinària, aquesta rialla incongruent i inclassificable, aquesta benaurada inconsciència. Petites condicions que parlen de la genialitat de Tommy Wiseau, director del subjecte del fracàs, The Room, però també de la magnífica obra sobre el rodatge de la “pitjor pel·lícula de la història”, tot un fenomen de culte.

Guanyadora de la Concha d’Or a Sant Sebastià, guardonada també als Globus d’Or amb el premi a Franco com a millor actor de comèdia o musical, el film marca el relleu d’Ed Wood com a capitost del pitjor cinema del segle XX per coronar el seu successor al segle XXI, Tommy Wiseau. Ell i els seus gemecs, el seu cul mentre fa l’amor amb el melic, el lavabo d’excèntric i el croma inenarrable, en una pel·lícula que l’ha convertit en una figura llegendària del cinema modern. Si bé la part del rodatge és el cos central —absolutament delirant, de rialla assegurada—, Franco introdueix amb encert un primer acte que dibuixa el lligam entre dos inadaptats benintencionats a la recerca del somni de Hollywood, just quan la vida de Greg Sestero, amb les seves misèries i ruïnes, canvia en una classe de teatre. És el moment en què coneix Wiseau, que el guanya per sempre a crits de Stella! Tot seguit, anys a venir, veurem com viuen i roden The Room, un accident constant que ens interpel·la des de la imperfecció, des de la ceguesa d’un narcisisme exacerbat. I això ens agrada, perquè tots hem estat com ells alguna vegada: sobreactuats, histriònics, desesperats, fora de lloc, superats per la transcendència. De carn i os.

The Disaster Artist és una suma d’encerts. Però allò més destacat és que explica una història que és la mateixa història del somni daurat de Hollywood, amb grandeses i misèries, amb parts esperpèntiques i mundanes, on el luxe, l’èxit i l’aplaudiment són l’excepció. Una de les pel·lícules de l’any i, potser, la pel·lícula d’aquest curs que no ens cansarem de veure mai, rialla rere rialla, en els propers anys de visionat cinèfil. Una benedicció lleugera que es converteix en una descompressió, tan rara i fascinant en aquests temps on els herois són tan diferents de la resta de mortals.

The Disaster Artist

Direcció: James Franco 

Estats Units, 2017

Durada: 106 minuts

Guió: Scott Neustadter, Michael H. Weber

 (Llibre: Greg Sestero, Tom Bissell)

Música: Dave Porter

Repartiment: James Franco, Dave Franco, Seth Rogen, Ari Graynor, Zac Efron, Sharon Stone, Kate Upton

Gènere: comèdia

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.