L’amor prohibit en temps de tribu

L’amor prohibit entre dos joves que s’estimen per sobre de convencions i famílies és un dels motius que més i millor s’han anat repetint des que la història d’explicar històries existeix. La lluita contra els elements fa que el desig sigui exponencialment més dolorós mentre aquests elements siguin més complexos d’evitar. En el cas de Tanna, el cor de la història hi afegeix un extra de distanciament i d’exotisme: la pel·lícula es basa en fets reals que van passar al poble indígena Tanna, a la república de Vanuatu, un país minúscul de la Polinèsia, enmig de la immensitat invisibilitzadora de l’oceà Pacífic. Allà, desproveïts de tota mena d’ornament civilitzador contemporani, l’amor sorgeix entre la jove Wanna i Dain, el nét del cabdill de la tribu, malgrat que a ella li havien reservat el cor d’un guerrer d’una tribu veïna. De la felicitat absoluta i de la descoberta radiant, a la fugida i la fatalitat que es veu incapaç de superar allò que arriba preestablert, amb tot el pes d’una tradició secular i irrompible.

Nominada a millor pel·lículade parla no anglesa de la darrera edició dels Oscar, Tanna és un conte que fascina, tant per l’embolcall com per la manera de ser-nos servit. Si bé la història ja l’hem plorada milers de vegades, el vehicle utilitzat la dota d’un verisme estranyament ficcionat, fent que cada fotograma, cada escena i cada recurs de fotografia sigui un esquer per a mantenir-nos amb els ulls clavats a la pantalla sense que l’exhibició d’un exotisme idíl·lic sigui l’objectiu en si mateix. Al contrari, la voluptuositat del món que ha quedat aturat en el temps no destorba, i fa que encara valorem més tot un elenc d’actors que no havia vist mai una càmera i que, per descomptat, ni tan sols sospitaven que algun dia es veurien involucrats en un procés d’interpretació cinematogràfica. Ni molt menys que aquella experiència els portaria a estar nominats als Oscar. I aquest és el gran encert de tot plegat: malgrat l’amateurisme, res sona primitiu o ineficaç. La feina amb els actors és un goig que faria emocionar el mateix Abbas Kiarostami, entre l’al·legoria, la frescor de qui es mostra sense gaires filtres i l’exploració per se dels recursos de la ficció. Cada alè i cada mirada és a lloc, perquè és autèntic, encara que sabem perfectament que tot plegat és fruit del mecanisme que engreixa la invenció, en una línia narrativa plena de talls i d’entrebancs amb la mecànica agresta de la sala de muntatge. Però alguna cosa batega, i fa Tanna bellíssima.

Potser és perquè sempre ens ha agradat la ruta que emprenen dos amants a contracorrent, potser perquè ens agrada repassar la vida normal dels ancestres d’allò que —diuen— que també fórem, potser perquè la història de Wanna i Dain ens fa pensar en Rapa Nui o en la recent i admirable Vientos de agosto, perquè, deixant a banda vestits i dèries, aquelles pel·lícules també comparteixen les ganes d’obrir un món inconegut a un públic que vol deixar-s’hi endinsar. Potser perquè ens agrada jugar a fet i amagar, a ser comunitats sostingudes a base de ritus. Potser, perquè, al capdavall, el cinema ha de ser això: la realitat extraordinària d’un tall de vida, encara que tots sapiguem que és mentida. Tanna és un exercici de pulcritud honesta, un film ric en la senzillesa de ser savi, de mostrar la veritable lliçó que sempre roman al cor de la terra. I això també ens alerta dels perills que sempre ha tingut voler conquerir el paradís.