Cinema

Vestits per matar

El maligne de ‘Star Wars’ deu la seua condició d’icona cinematogràfica a tot un creador: John Mollo, poc elogiat després de la seva desaparició, malgrat ser el responsable d’una indumentària que romandrà per sempre més.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb una mica de sort i si contacteu amb la persona adient, el dia que visiteu la catedral de Washington podreu fotografiar una de les gàrgoles que reprodueix el bust monstruós de Darth Vader, el dolent de dolents de Star Wars. És la figura més tràgica i la que ha contribuït a dotar d’autèntica dimensió d’antiguitat grega un cicle de tres trilogies amb molts dels components del teatre d’Eurípides i Sòfocles.

I tot plegat realçat per l’aspecte de Gòlem pretèrit, de guerrer oriental. Darth Vader ens ha de recordar aquell Talos de Ray Harryhausen que enJasó i els argonautess’enfrontava amb els herois-aventurers a la recerca del velló d’or. Un tità, com el Colós de Rodes; totpoderós com els gegants dels Nibelungs, Fafner i Fasolt, els constructors del Walhalla.

Li haurem d’agrair tota la vida, a John Mollo, la capacitat de crear una icona immortal contemporània contrastada i comparable a tots ells. John Mollo va morir el 25 d’octubre i no s’han dit prou paraules d’elogi per agrair-li aquest dimoni.

Feia 20 anys que John Mollo havia abandonat el cinema, després de guanyar dos Oscar (per la primera Star Wars i per Gandhi) i una carrera de dissenys molt enfocada a la fantasia futurista: Alien, Atmosfera Zero i L’imperi contraataca contenen aportacions seves de molt de nivell. Però també films d’època com Greystoke i Chaplin. No era un tot terreny, però el cinema li va permetre experimentar opcions visuals vives molt més enllà de les il·lustracions enciclopèdiques amb què havia treballat al llarg de molts anys, com a especialista en uniformes militars. John Mollo ha passat també a la restringida història de les curiositats gràcies a tres llibres de referència: ¡Uniformes de la Revolució americana, Uniformes de la guerra dels 7 Anys i La divisió de Cavalleria britànica a Balaclava-1854! No és gens estrany, doncs, que després de ser recomanat a Stanley Kubrick per la immensa artista Milena Canonero, formés part de l’equip de Barry Lyndon, i que George Lucas intuís, amb perspicàcia i economia (el primer Star Wars es va fer, literalment, amb una sabata i una espardenya si la comparem amb els pressupostos de la resta de la saga, i un col·laborador jove se l’havia de prendre com un projecte experimental per presentar-se en societat) que era l’home indicat per resoldre un tema candent: com havien de ser els enemics, els dolents, els protagonistes del cop d’Estat contra Leia i el seu regnat?

Us resumiré algunes dades curioses que poden semblar fins i tot desmitificadores, però que demostren fins a quin punt el treball de John Mollo va ser artesania pura.

Ho va fer tot sota la inspiració d’un artista conceptual, Ralph McQuarrie, i d’acord amb els dissenys per a la direcció artística de John Barry (a qui no heu de confondre amb el compositor de Bailando con lobos iEl león en invierno): Darth Vader és un Lego monumental fet a peces, amb un vestit negre de samurai, una màscara protectora de gasos, una capa monacal sinistra i un casc nazi, però també retroalimentat a partir dels que havia fet servir l’exèrcit alemany de la Primera Guerra Mundial. No va existir mai un dibuix preparatori intencionat, sinó el treball d’un geni estil Balenciaga que ajusta directament sobre el cos de la model, i hi afegeix i modifica, contrastant i retallant la roba, com l’escultor amb el fang i el metall. Temptatives i més temptatives el van dur a tenir-ho tot llest només quatre hores abans de rodar la primera escena amb el personatge. Com diria el mateix Mollo, “allò va ser un treball de lampisteria, o per ser més exactes, el tunejat d’un automòbil que el converteix en peça única”.

El resultat és espectacular, i va imposar la imatge de Darth Vader no sols com la més potent de tota la sèrie sinó la més imponent del cinema religiós dels temps presents. No és estrany! I no m’estranya gens que la imatge de l’Àngel caigut presideixi la capital dels Estats Units des de les altures de la seva catedral. Al cap i a la fi, tot Star Wars és, si fa no fa, una actualització definitiva dels Miserablesde Victor Hugo, i si el Golum-Quasimodo no hi apareix és perquè aquest Hugo és diferent... i sí, és una altra història.

A banda de la resta dels vestits i uniformes de la pel·lícula (l’escena final a la sala del tron, per exemple, va ser infinitament menys complicada: es van limitar a vestir els milers d’extres amb roba militar dels estocs de diverses productores i magatzems de Hollywood), el que representa millor el talent i l’encert de John Mollo és com la suma dels elements que componen aquell Madelman irrepetible el condemnen a l’anonimat etern, que és el que es pretenia. Tot i descobrir més tard la destrucció del cos amagat, la roba de Darth Vader és un amagatall impenetrable, i també la tecnologia que li permet viure després d’haver mort. La vida artificial simbolitzada en l’elegància suprema de l’uniforme amaga i realça la seva inhumanitat: sense pell, sense cara, sense carn ni sang aparents. La màquina de matar perfecta. Mai una expressió, i menys encara de feblesa! Darrere la seva foscor, la veu: un efecte gutural que havia de ser d’Orson Welles (però que per massa reconeixedor va ser descartat) finalment el va afegir James Earl Jones. George Lucas es va preocupar immediatament de registrar-la amb el número 77419252, però va callar l’elementalitat del truc. La respiració de Darth Vader és només una respiració humana filtrada per un tub de bussejador!

Cal més?

I així, si tots els soldats imperials cuirassats obeeixen els automatistes robòtics dels militars i policies com a sistemes perfectes, Darth Vader i la seva tropa aconsegueixen imposar immediatament el més preat dels valors de la repressió: la intimidació i el control. Fer por a primer cop d’ull.

Em fan pensar immediatament en l’escena de les escales d’Odessa d’El cuirassat Potemkin, de Sergei M. Eisenstein. Les escales que veiem al film, les podeu pujar i baixar encara avui dia, davant del port de la ciutat on va tenir lloc aquell moment mític de la Revolució de 1905, però mai no es va atacar la població que passeja endiumenjada. La idea de l’escena era purament simbòlica: i en la multitud es barregen pobres i rics, gent de tota condició que es converteix en víctimes indiscriminades d’una operació de càstig exemplar. Per aconseguir-ho, el director va aplicar metòdicament les seves avançades teories sobre el muntatge, el ritme i el moviment musical de l’escena muda, com una partitura precisa, una dansa de cossos, una mobilitat refinadíssima del conjunt, que, a més a més, no sols dilata infinitament l’espai (les escales semblen interminables) sinó el temps. 

Escena de El Cuirassat Potemkin

Un dels ingredients fonamentals són els agressors. Dels soldats que avancen disparant només veiem botes i la part baixa dels pantalons. N’ocupen d’extrem a extrem l’amplada sense deixar un forat d’escapatòria, marquen el pas com en una desfilada i són precedits pels canons dels fusells i les baionetes. En les poques imatges de conjunt, Eisenstein els filma per darrere, amb el barret militar. Mai no en podem veure les cares. És la condició indispensable per transmetre la sang freda, l’obediència disciplinadíssima a les ordres i la inhumanitat dels homes que deixen de ser-ho per convertir-se en el mecanisme inalterable que són també Darth Vader i els soldats imperials. Reforçats pel grup, adotzenats, buits de sentiments i humanitat, acrílics, podrien recordar també l’exèrcit d’esquelets de Ray Harryhausen contra els quals també combat Jasó als temples de Paestum.

 Els cossos militars, els cossos policíacs actuals responen també a aquesta directriu. Teòricament ultraprotegits, els uniformes, els cascs, les viseres, l’escut protector i tota la resta té, sobretot, una missió: no descobrir els homes i les dones darrere la negror del conjunt. En filmar les imatges de l’1 d’octubre a les escoles de Catalunya difícilment podien les càmeres i els telèfons mòbils descobrir una mirada, una gota de suor, la tremolor d’una galta indecisa. Els detalls de feblesa queden esborrats de l’ésser que ataca, i és gairebé impossible crear un minúscul instant de connexió entre l’agressor i la víctima. Aquesta és la condició sine qua non. Aquesta és la perfeccionada tècnica repressiva. Una gran i violenta taca negra en moviment contra la multitud multicolor, de mans i caps despullats, que es defensa.

 John Mollo va arribar a la síntesi definitiva d’un vell somni: un exèrcit de fantasmes, i Darth Vader com a líder suprem de l’espècie.

Afegeixo: poc abans de ser executada durant les purgues massives a la Unió Soviètica de 1939, Beatrice Vitoldi, que havia tornat al país després d’exercir com a primera ambaixadora a Itàlia de l’URSS, es va retrobar amb Eisenstein a Riga per una entrevista en un suplement de Pravda. El volia advertir del perill. Feia un parell d’anys que Nikolai Bukharin, director de la publicació, havia estat afusellat per ordre directa de Stalin, qui havia condemnat el director com un dels sospitosos de “contrarevolució”. Els constants viatges d’Eisenstein a l’Europa occidental i Amèrica no agradaven gens i, malgrat el patriotisme d’Alexandr Nevski, els informes a la taula del dictador preparaven un nou gulag. En l’entrevista Vitoldi i Eisenstein explicaven amb detall aquell rodatge d’Odessa, i la preocupació del director per la uniformitat dels uniformes, si se’m permet l’expressió. Beatrice Vitoldi, que havia nascut a Salerno i, per circumstàncies familiars, havia crescut i participat dels alçaments bolxevics, interpretava la mare que porta el cotxet del nadó en el clímax definitiu de l’escena. Dotada per a la posada en escena, Eisenstein li va confiar també un pre-treball de script per assegurar la maquiavèl·lica perfecció dels anònims soldats, i dirigir l’expressió dels rostres populars que transmeten la por, la fúria, la incomprensió i els crits que demanen pau. Només un dels actors de la pel·lícula se li resistia: el nen del cotxet, que era nena. La seva filla. Però, fidel a la causa, Beatrice Vitoldi no va dubtar a exposar dia rere dia de rodatge la petita, encara que lligada amb un cordill al carretó del tràveling, a aquella baixada incontrolada i a les sacsejades brutals dels plans. El resultat, d’una maternitat potser també discutible, és el rostre de la innocència víctima d’un horror invisible. Visible, però invisible.

 Al cap de poc, ja us ho he dit, l’actriu ocasional i política convençuda va ser exterminada acusada de dissidència. Eisenstein va sobreviure, preparant els Ivans metafòrics, lluny, Àsia endins. Stalin continuaria explotant el seu visatge de Pare de la Pàtria, però a sota, als peus, les botes del soldat que afusella. 

L’arma de destrucció massiva perfecta, vestida de Darth Vader, a qui no podem mirar sense encegar-nos instantàniament.

 I la història sempre es repeteix, com bé sabem, i comprovem de tant en tant en els moments més embogits d’un poder sense compassió.

 John Mollo el va despullar per sempre més.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.