La primera jornada de la tercera edició del Festival Feretes i Cançonetes ha confirmat l'èxit apuntat en les dues edicions anteriors. La formula, que combina música i ambient familiar durant les vacances familiars, ha obtingut la benedicció del públic (3.000 entrades venudes només en la jornada d'ahir) i es confirma com una de les iniciatives més engrescadores i amb major potencial del panorama musical valencià. D'entre la catèrvola de festivals de música en català sorgits en els últims anys al País Valencià, el Feretes té la particularitat d'adreçar-se als xiquets i les xiquetes, sense renunciar, tot i això, a agradar als pares i les mares. De fet, el gran èxit del Feretes és el d'haver sabut barrejar, en un mateix cartell, grups estrictament infantil amb d'altres per a adults però capaços d'empatitzar amb els menuts.
A primera vista l'invent semblava senzill, però va haver d'aparèixer la cooperativa Cercavila, cultura de carrer, que també organitza el Festivern, per donar-li forma. Cercavila, cultura de carrer ha vingut a omplir un buit -el de l'oferta cultural en català per als més menuts al País Valencià- en un moment especialment crític per l'absència de referent culturals en català en els mitjans de comunicació convencionals. El potencial normalitzador que això pot tenir no s'hauria de menystenir. Entre els qui ahir prengueren literalment el Palau de la Música de València hi havia molts adults que han crescut escoltant Obrint Pas, un grup que va amalgamar a tota una generació en un moment d'orfandat. De fet, el mateix Xavi Sarrià, cantant d'aquell grup i impulsor del Feretes, era un dels qui ahir es van deixar veure entre el públic. "Açò que hi ha ací és el planter", afirmava a EL TEMPS Xavi Ginés, impulsor del Feslloch, festival referent a hores d'ara al País Valencià.
Anem, però, per feina. Perquè el que es va viure ahir al fins fa poc encarcarat Palau de la Música de València fou una explosió de música i confraternització. Si s'exceptua el molt deficient so de la sala Rodrigo –un detall del tot inexplicable, tractant-se d'un indret com aquest- tota la resta de l'engranatge va funcionar a la perfecció. Fins i tot, s'hi va habilitar una zona més gran per aparcar els carros, un detall no menor quan es tracta de fer còmoda l'estada amb els plançons. A les 12.15 hores del matí els treballadors del Palau esbufegaven per donar-hi cobertura. A aquella hora ja s'hi havien aparcat 150, explicava un dels uixers mentre la gent feia cua per veure Rodamons. "Què diria ma mare si sabera que estic actuant al Palau de la Música de València? Qui ens ho havia de dir!", exclamava, amb naturalitat, l'actor de Rodamons a meitat d'actuació.
Abans que ells, els encarregats de donar el tret de sortida a la tercera edició del Feretes havien sigut el Diluvi. Els de Castalla s'estrenaven en aquest format infantil però van demostrar que s'hi adapten a bastament. La seua Tendresa insubmisa no va tardar a embolcallar un públic animós però encara gelat per ser la primera de les actuacions (ja se sap que quan es va amb la xicalla, les 11 del matí pot resultar una hora un poc precipitada, més encara si com semblava ahir pels accents que s'hi sentien, vens de fora de València). Per quan David Payà i Flora Sempere entonaren Alegria els motors havien començat a calfar-se.
"Aquest és el públic més exigent, però també és el més agraït", deia Mireia Vives, poc després d'actuar en un hall convertit, a la vora del migdia, en un hivernacle. Ella i Borja Penalba repetien al Feretes amb una selecció de cançons que incloïen Una d'amor, Teresa o Dona Peix. Per quan Mireia va demanar als assistents que realitzaren la seua particular coreografia de Onegueu llibertats (el gest aquell de juntar els palmells de les mans davant el rostre i obrir-los a continuació), els xiquets miraven bocabadats uns pares enjugassats. Al capdavall és difícil negar-se a fer un gest així quan es demana amb la captivadora veu de Mireia Vives. "Aquestes són iniciatives molt xules perquè permeten als xiquets apropar-se a la música a través dels pares", explica després Mireia Vives, mentre uns metres més enllà la Jove Muixeranga de València fa pilars ací i allà. Perquè al Feretes es ve a escoltar música, però també a passar-s'ho bé amb els tallers. S'hi pot fer malabars, pintar caretes, fer ballar la trompa o endinsar-se en el món de les birles o el set i mig. "Es todo en valenciano, pero mola mucho", diu una xiqueta a una altra mentre fan cua al bany.
Abans de dinar queda el plat fort del matí. Dani Miquel presenta nou espectacle. La Mare Carabassera, ho ha batejat i és el seu particular esforç per fer visible, davant els més menuts que "catalans, valencians i balears compartim la mateixa llengua", com després explicarà a EL TEMPS. "Feia molt de temps que duia al cap la idea de fer alguna cosa que mostrara la nostra diversitat lingüística". Sobre l'escenari, la mallorquina Gemma Palà, del grup Cucorba, la catalana Guida Sellarés i el mateix Dani Miquel posen la veu a un projecte musical a tres bandes que té ambició de país. Sona Catalina, un vals típic de Mallorca, el Gall negre, amb l'acordió diatònic de Sellarés o el Tio Pep. L'actuació acaba amb Set pometes, amb què, diuen, volen homenatjar als mestres que, durant la dictadura, "s'entestaren a ensenyar el valencià". "El nostre objectiu, com a músics, és donar alegria i que els xiquets cresquen en la seua cultura. Quan siguen grans que es sentisquen d'on vulguen, però que sempre sàpiguen d'on vénen", diu Dani Miquel a mode de leitmotiv.
Queda la vesprada. A la Sala Rodrigo, Pau Sancho es sobreposa a la mala qualitat del so amb la seua característica dosi d'energia. Trobadorets ha esdevingut un dels clàssics del Feretes: hi han estat presents en les tres edicions. La seua cançó dels colors o Un mariner del Grau fan que en un tres i no res Pau tinga a tot el públic en la butxaca. "Ha dit "agrade" i no "agrada". Este xic no deu ser d'ací...", diu una dona, entre el públic, a la seua parella. Perquè al Feretes també es ve a escoltar accents i parlar diferents. Es ve, en definitiva, a enriquir-se i reconèixer-se els uns als altres.
Al hall, mentrestant, desenes de persones fan cua mentre sonen de fons uns enèrgics Allioli. A les 17 hores hi ha programat Txarango i una hora abans ja hi ha qui espera l'obertura de portes. És el grup que ningú no es vol perdre. Els catalans omplen allà on van i és evident que les feretes més grans hi tenen una especial predilecció. La primera fila és plena a vessar de joves d'entre 11 i 15 anys. S'apaguen les llums. Els Txarango salten a l'escenari. Sona Benvinguts i el públic embogeix. La Sala Iturbi bull. Tothom dret. Hi ha qui mitja hora després repetirà experiència. La idea de programar dos sessions de mitja hora per grup és bona a nivell organitzatiu però deixa a molts amb la mel en la boca. Mitjà hora, al capdavall, només dóna per a vuit cançons. Així que alguns opten per no abandonar la seua butaca. Amb tot, una riuada de gent comença a eixir del Palau de la Música. La primera jornada de la tercera edició del Feretes i Cançonetes toca a la seua fi. Un uxier, amb camisa blanca i corbata, s'ho mira, alleugerit. "Normalment no tenim tanta gent", diu. Qui sap si algunes de les feretes que ara enfilen cap a casa aniran, a soles, d'ací uns anys al Feslloch o al Festivern.
Visiteu la fotogaleria. Fotos de XepoWS i Cercavila cultura de carrer