Un dels grans perills de la ciència és que vulgui alterar artificialment els processos biològics. Com en altres àmbits de l’acció humana, els codis ètics esdevenen necessaris per evitar temptatives contra natura i injustícies flagrants. Una ciència —sigui la que sigui— sense una deontologia pot arribar a causar danys irreversibles per a l’homo digitalis. Mogudes per l’afany lucratiu, algunes investigacions recents han posat entre les cordes la licitud moral d’experimentar amb persones de carn i ossos.
Tortugues: la desacceleració de les partícules, amb autoria i direcció de Clàudia Cedó, tracta del risc que suposen les recerques científiques que pretenen capgirar el ritme de la vida. Plantejada com una comèdia amb tocs dramàtics i fantàstics, l’obra avança, de fet, en dos plans que s’alternen i es complementen recíprocament: d’una banda, el debat sobre els límits ètics i morals de la ciència i, de l’altra, el qüestionament dels ritmes vitals i de la “gestió del temps” en la societat contemporània.
Les dues parelles protagonistes tipifiquen dues maneres antagòniques de concebre la vida: una de ritme lent i una altra d’accelerat, una de vida sedentària i sòbria i una altra de trepidant, enduta pels deliris de grandesa. Les escenes quotidianes de la vida domèstica de totes dues parelles prenen una dimensió insospitada quan es veuen implicades, volent-ho o sense, en un cas greu d’ètica científica.
Joan i Marta (Dani Arrebola i Clara Cols), comptable i mestra respectivament, han decidit d’instal·lar-se en un poble per guanyar temps i calma. La seva relació de parella està en crisi per la conducta neuròtica de Joan, un personatge woodyallenià tocat de tortuguitis, i per la manca d’al·licients en la seva convivència diària. Òscar i Àgata (Àlex Brull i Alícia Puertas), en canvi, joves investigadors ambiciosos i temeraris, aspiren amb deler a crear una substància capaç d’alentir el ritme vital, convertir-se en celebritats de la ciència i, deixant de banda la deontologia mèdica, obtenir beneficis de la seva descoberta.
Sobre la base d’una aparent comèdia de costums entorn de les cuites de les relacions sentimentals, Cedó ha tingut l’habilitat d’eixamplar l’interès temàtic i escènic de l’obra amb una ben dosificada exposició de teories físiques, com la paradoxa dels bessons i la dilatació del temps; una seguit de picades d’ullet a les estètiques del cinema mut i expressionista, i una combinació fructífera entre realisme i fantasia, quotidianitat i ètica. En sintonia amb el contingut, n’ha resolt molt bé el ritme, que flueix de primera, i el domini de l’espai escènic, ben apamat, tot i les dificultats d’encavalcar escenes simultànies o paral·leles.
La interpretació dels quatre actors —sincronitzada amb exactitud— mostra lliurament i cohesió en un reeixit treball d’equip, que s’ha beneficiat del rodatge que duu des de l’estrena a la Sala Flyhard el 2014. Cal destacar la caracterització dels personatges femenins que satiritza el tarannà consolatori de Marta i l’avidesa de triomf d’Àgata, encara que també en tregui a relluir les virtuts. Els masculins, en contrapartida, coincideixen en el perfil obsessiu, sigui per les tortugues o pels enigmes científics. Tots quatre es mouen com peixos en una peixera en un espai escènic funcional i detallista, presidit pels quadres espectrals —un de molt popular— de diversos genis de la ciència.
Tortugues: la desacceleració de les partícules
Autoria i direcció: Clàudia Cedó
Sala Beckett
20 de desembre