Els crítics

Les claus de l’univers Coen

Ethan i Joel Coen no són l'única parella de germans del cinema, però tal vegada són la més carismàtica. Des del seu debut el 1984 amb Sang fàcil, els Coen han desplegat una mirada singular sobre el fet cinematogràfic. Recordem algunes de les claus de l'univers dels cèlebres germans a partir de la publicació d'una completa biografia del britànic Ian Nathan.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Del gèlid i remot estat de Minnesota, a l'Oest Mitjà dels Estats Units, en la frontera amb Canadà, a l'olimp de les referències culturals. Joel i Ethan Coen, nascuts a Minneapolis el 1954 i el 1957, respectivament, comparteixen aquest tret biogràfic amb un molt il·lustre paisà, Bob Dylan. També els orígens jueus. Això i una manera peculiar de conjugar pretensions artístiques i volada intel·lectual amb un impacte enorme en la cultura popular. Fills d'una parella de professors universitaris d'economia i història de l'art, els Coen, van créixer devorant llibres i les pel·lícules que emetien per televisió: del gènere negre i monocolor amb Humphrey Bogart com a protagonista a les acolorides comèdies de Doris Day. Fins que a l'institut, un professor avançat els va fer descobrir directors europeus com Fellini o Truffaut. Una dieta cultural “d'alta i baixa qualitat” que els germans van fer seua. “Si barreges cine, filosofia i l'amabilitat de Minnesota, aconsegueixes els germans Coen”, resumeix Ian Nathan en Los hermanos Coen (Libros Cúpula), la darrera de les biografies publicades. O, en paraules d'un amic i documentalista de Minnesota, William Peter Robertson, “una barreja impossible d'excentricitat, intel·lectualitat rural, sentit còmic tant a nivell físic com metafísic, una ironia extremadament subtil, una extremadament obvia ironia, jocs de paraules idiotes i repetitius i una debilitat pels talls de cabell absurds”. Un univers particular que procedim a desbudellar. 

Gamberrisme

 Ben mirat, allò de “l’amabilitat de Minnesota” mereix alguns matisos. Perquè a banda d’un tarannà esquerp —no tant com el de Dylan: per cert, un dels pocs personatges reals, juntament amb Saddam Hussein, que apareix en les pel·lícules dels germans—, sobta d’uns antics xiquets de vida relativament ordenada i infantesa sense successos transcendentals —això és el que assegura Ethan—, el punt de salvatgisme bandarra que impregna gran part de la seua filmografia. Ja siga pel costat de la violència, present des dels inicis en l’abrupte debut de Sang fàcil (1984) i en dues de les seues obres mestres, la gangsteril Mort entre les flors (1990) i la devastadora No country for old men (2007), basada en una novel·la de l’intens Cormac McCarthy. O en la bogeria de les comèdies, cas d’Arizona baby (1987), en la qual s’integra uns nadons en una trama delirant amb personatges com el motorista apocalíptic amb aspecte d’orc Leonard Smalls (interpretat per l’antic boxejador Randal Tex Smalls). La filosofia d’una saga tan bèstia com Mad Max integrada en una comèdia espaterrant amb bebès. 

Nicholas Cage protagonitzà una de les comèdies més boges i brillants dels Coen, Arizona Baby

Estil

Hi ha en gairebé totes les pel·lícules dels Coen un fil invisible que les fa identificables. Fins i tot en les pel·lícules menors i menys coenianes, com ara Intolerable cruelty (2003), The Ladykillers (2004) o Cremeu després de llegir-ho (2008), produccions amb megaestrelles (George Clooney, Catherine Zeta-Jones o els mateixos Tom Hanks i Brad Pitt) i bons resultats en taquilla, tenen quelcom identificable: la desconstrucció de gèneres, de l’agilitat dels diàlegs o del muntatge, els jocs de paraules, la introducció de personatges que freguen la idiotesa i que són una constant del seu cinema. Hi ha un fil comú malgrat l’intent de dotar cada pel·lícula d’una atmosfera singular a través del treball amb la fotografia, quasi sempre responsabilitat de Roger Deakins. Un segell global que s’ha acabat imposant a un cert manierisme amb la càmera dels inicis, bàsicament en El gran salt (1994).

Referències

 L’obra dels Coen es nodreix d’un batibull de referències. El cinema negre clàssic, citat adés, n’és una de les més clares, però també la de les plomes del hard boiled que nodriren aquell univers, de James M. Cain —de qui adapten els triangles amorosos turmentosos inaugurats en Sang fàcil— a Raymond Chandler, de qui hereten la chandleriana mansió i el seu torturat magnat en El gran Lebowski (1998). O, per sobre de tot, Dashiell Hammet, inspirador de Mort entre les flors. Alhora, també hi és present la psicologia del sud profund mamada de William Faulkner o Flannery O’Connor, evident en O, Brother! (basada, al seu torn i de manera molt lliure, en l’Odissea) i Ladykillers. Les altres i variades influències cinematogràfiques són impossibles de sintetitzar. Una de les més curioses: algú va dir que l’assassí a sou interpretat per Javier Bardem en No country for old men era un transsumpte de Terminator. Ni als germans ni a l’actor els va desagradar la comparació.  

El madrileny Javier Bardem en la pell de l’assassí de No country for old men. Una interpretació que valgué un Oscar al millor secundari. I un pentinat horrible per a la història del cinema

Música

Si algú pregunta pel cineasta contemporani que millor integra la música popular en el seu cinema acut a la ment Quentin Tarantino. Els Coen, però, també tenen els seus moments: la inclusió de l’“Hotel California” dels Eagles en versió dels Gipsy Kings quan apareix en El gran Lebowsky el jugador de bitlles llatí Jesús Quintana (John Turturro), és antològica. Com la música que obri el film. A ressaltar també l’ús dels clàssics del blues, el country, el gospel o el bluegrass en O, Brother!. Per no esmentar l’única pel·lícula de temàtica musical Inside Llewyn Davis (2013), sobre un cantant folk (lògicament) fracassat.


Actors i actrius

Com en el cas de Woody Allen, l’aristocràcia interpretativa de Hollywood es deleix per incorporar el segell de qualitat dels Coen al seu currículum. A més d’alguns dels noms citats més amunt, Holly Hunter, Paul Newman, Tim Robbins, Jennifer Jason Leigh, Billy Bob Thornton, Tommy Lee Jones, John Malkovich, Scarlett Johanson, Matt Damon, Jeff Bridges, Tilda Swinton, Julianne Moore o Josh Brolin, entre més, figuren en la luxosa nòmina de protagonistes i secundaris. Els Coen quasi sempre han pogut triar. I ho han fet a consciència. Una dada: tot i estar casada amb Joel Coen, Frances McDormand, que tingué el seu primer paper important en Sang fàcil, trigà més d’una dècada a tornar a obtenir un rol protagonista dels seus benvolguts espòs i cunyat. De fet, no ser la protagonista de Mort entre les flors costà més d’una discussió familiar. I durant molt de temps, l’actriu preguntava si la parella estava escrivint un paper per a ella. L’espera, ben mirat, va pagar la pena: l’any 1996 va interpretar la inoblidable agent de policia embarassada de la meravellosa Fargo, una altra de les obres mestres del duo. McDormand s’endugué l’Oscar.

Francesc McDormand, la inoblidable actriu de Fargo, que li va valdre l’Oscar. Tot i ser l’esposa de Joel Coen, no s’ha prodigat en la seua filmografia. A desgrat de l'actriu.

Nota, El

En aquest punt, ve a tomb citar l’altre gran personatge protagonista de la carrera dels Coen, una creació emblemàtica que marcà la trajectòria —en la lliga de culte— dels germans, El Nota d’El gran Lebowski, un dels millors papers de Jeff Bridges: un jugador de bitlles malfeiner, malgirbat, bevedor i vestit amb roba descartada de les botigues de segona mà que es veu involucrat en un cas de segrest. El pària, amb majúscules, d’un univers habitat per pàries. El tercer en el pòdium, segurament, seria l’escriptor atacat dels nervis de Barton Fink, una estupenda creació de John Turturro, un dels actors fetitxe dels genials cineastes.

Secundaris

 Sense difuminar la importància dels grans protagonistes de l’ecosistema Coen, la filmografia de Joel i Ethan no seria el mateix sense la constel·lació de secundaris que l’habiten. El gran Lebowski, de nou, és un planter inesgotable: abans hem citat Jesús Quintana, però el gran secundari de la cinta és el Walter Sobchak interpretat per John Goodman, un excombatent de Vietnam violent i amant de les armes que passa el temps jugant a les bitlles amb El Nota. Un pacifista, curiosament. En la pell de Goodman i Turturro, però no sols aquí, habiten un grapat de secundaris memorables. Steve Buscemi (El gran Lebowski) apuntava maneres, però acabà sent una icona de la competència postmoderna, Quentin Tarantino. 

'Co(h)enrència'

 Dels Coen s’ha dit que han perdut la cal·ligrafia ambiciosa i personal dels inicis. O que es van vendre en algun moment a la indústria. Però als germans els costa intel·lectualitzar i racionalitzat les seues creacions —amb els periodistes són més bé garrepes— i la mateixa Frances McDormand advertia que el millor era “no fer-los preguntes sobre temes transcendentals”. Una actitud que l’actriu defineix com “la resistència de l’Amèrica rural de classe mitjana davant l’autoanàlisi”. I tampoc no entenen el seu estatus de “cineastes de culte”, l’etiqueta de paladins del cinema independent o la reverència quasi religiosa provocada per pel·lícules com El gran Lebowski. Van fent les pel·lícules i les idees que poden dur endavant, sense renunciar a res. “No sé si som capaços d’arribar al gran públic, però no es pot dir que no ho hem intentat!”, replicaren en The Guardian vistes les crítiques a Intolerable cruelty, una pel·lícula suposadament poc coeniana segons els cànons crítics. Però únicament ells podien fer d’una presumpta comèdia sofisticada, amb la Zeta Jones emulant Doris Day en la varietat del vestuari, un film esbojarrat i una crítica a la institució matrimonial. Altrament, amb el remake de True grit (2010) (estrenada ací com a Valor de ley) se’ls deia que havien fet un western canònic, però no és difícil establir que el personatge de Jeff Bridges —una mena de rebesavi d’El Nota— s’assemblava al John Wayne original com un plàtan a una carabassa. Un western convencional? Bé, d’acord, no és Els odiosos vuit. Però jutgen vostès mateixos.

Intolerable cruelty no és ni de bon tros cànon Coen, però a la pantalla Clooney i Zeta Jones transmetien una química especial. I és una bona comèdia: intel·ligent i amb mala bava

Obsessions

El cinema dels germans conta, per sobre de tot, històries de perdedors i pàries, de gent amb mancances (la parella estèril d’Arizona Baby) o sotmesa a pressió (Barton Fink) que busca el seu lloc (Inside Llewyn Lewis), que mamprèn un llarg viatge (O, Brother!) per trobar-lo, sacsejada pels esdeveniments, que és en l’època o el lloc equivocat. Triangles amorosos impossibles, invents incompresos (el hula hoop d’El gran salt). I una tirada obsessiva als trios amorosos, els segrestos i els pentinats impossibles. Entre més, clar. Ací ens hauria vingut bé una “h” en el cognom Coen, però tirarem pel dret perquè, sens dubte, la gran obsessió de la parella és l’humor, l’anàlisi del qual mereixeria un tractat de mil pàgines. Perquè en el seu cinema hi ha tots els registres possibles, de l’humor salvatge però intel·ligent d’Arizona Baby, a l’intel·lectualitzat d’El gran salt o el molt subtil de Fargo. I pel mig, l’astracanada i l’humor més barroer que, en mans dels nostres germans, és una arma de destrucció massiva, quasi tot concentrat en El gran Lebowski: Jesús Quintana passant la llengua per la bola abans de llançar-la a les bitlles. O el diàleg entre l’esposa gerro del magnat i antiga estrella porno, Bunny (Tara Reid) i El Nota, en el qual conviuen amb naturalitat un acudit intel·ligent sobre el nihilisme i una bestiesa inesperada de l’estil “Te la mame per mil dòlars”. “Vaig a buscar un caixer i torne de seguida”, diu un arruïnat El Nota. Totes dues ocurrències, s’ha de dir, espaterrants. Però res millor per entendre l’humor dels Coen que acudir als crèdits finals d’Un home seriós (2009), una paròdia del musical jueu El violinista a la teulada: “En el rodatge d’aquesta pel·lícula, cap jueu no ha pres mal”. 

En la fotografia, Jeff Bridges (El Nota), Steve Buscemi i John Goodman en una escena d’El gran Lebowski, la pel·lícula de culte per excel·lència dels Coen. Un fenomen incomprensible per als pares de la criatura

Europa

 Amb matisos, els Coen formen part de la categoria de cineastes nord-americans més apreciats a l’altra banda de l’Atlàntic, a l’estil de Woody Allen. Al festival de Canes se’ls adora i premia. I algunes de les seues produccions aconsegueixen més recaptació a Europa. Com a compensació, participaren en el film col·lectiu Paris, je t’aime (2006) amb l’episodi “Tuileries”. L’única vegada que han rodat fora dels Estats Units.

No és país per a vells?

El temps corre inexorablement per a tothom. També per a una parella de germans que han entrat en la maduresa facturant un cinema més pausat i menys agitat. I ja ha passat una dècada des de la seua darrera obra mestra, No country for old men. Han signat ja les seues millors pel·lícules o seran capaços de donar alguna alegria més? No tenim més remei que continuar atents a la pantalla. Com diu Joel, “és solament, ja saps, coses que passen, i després mires enrere i és com, oh, caram!”. Doncs això: les coses simplement passen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.