Molta fressa i poca endreça. Les eleccions del 21 de desembre han deixat el Parlament català regirat quant al pes de les diferents formacions polítiques. Tanmateix, el bloc independentista i el no independentista queden gairebé immutables. Ni la sorprenent victòria de Ciutadans (37 escons i 25.35% dels vots) ha aconseguit capgirar l’ordre de les coses. L’independentisme recula dos escons, sí, però aconsegueix mantenir la majoria absoluta i créixer en nombre de vots.
Amb una participació històrica del 81%, les formacions republicanes han aconseguit obtenir 100.000 vots més que el 27S —20.000 més que el referèndum de l’1 d’octubre—. S’enduen així prop de la meitat dels 245.000 nous votants, i desmenteixen el mite que l’abstencionisme era només no independentista. Tal vegada, el vot nítidament unionista creix en detriment de les posicions intermèdies encarnades bàsicament pels comuns. Si el 2017 representava el 39% ara puja fins al 43% dels vots i obté cinc diputats més.
On rau, doncs, l’origen de la sacsejada de les forces polítiques? Hi ha diversos factors que poden haver entrat en joc. Les forces petites (PP, CUP i CeC) s’han vist perjudicades per l’augment de la participació, que ha encarit el preu dels escons. En el cas del PP i de la CUP, també els pot haver afectat el vot útil cap a les forces majoritàries dels seus respectius blocs que es disputaven la victòria electoral.
També cal observar com, amb l’augment de la participació i el fet que el PDeCAT —sota la marca de Junts per Catalunya— i ERC es presentessin per separat, el repartiment d’escons ha quedat condicionat. Les forces independentistes majoritàries se solen veure beneficiades pel fet que els escons a Tarragona, i sobretot a Lleida i Girona —on són més fortes— costen menys vots que no a Barcelona. Aquest cop el plus d’escons ha existit, però ha estat de menys gruix que al 2015.
Guanyador limitat
Qui sí que s’ha vist beneficiat per primera vegada per les correccions del vot territorial ha estat Ciutadans. La formació taronja ha obtingut dos escons més dels que li atorgaria un repartiment nítidament proporcional. D’aquesta manera, els d’Inés Arrimadas demostren que no són només un fenomen metropolità, i es planten amb 37 diputats. La capacitat de recollir el vot útil no independentista els ha permès obtenir uns resultats encara millors dels que vaticinaven les enquestes. De fet, els bons pronòstics que els concedien poden haver estat un factor clau a l’hora de visualitzar-los com a pol agregador.
C’s s’alça com a primera força comarcal a les zones més poblades i industrialitzades de Catalunya: Vallès Oriental, Vallès Occidental, Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Baix Penedès, Baix Camp i Tarragonès. Venç, doncs, a les úniques nou comarques on l’independentisme no supera el 50% dels vots. També a les deu ciutats més poblades del Principat. L’onzena, Girona, és la primera que queda a les mans dels de Puigdemont. Una victòria, la taronja, d’abast limitat i que els condemna a seguir en l’oposició.
Això és així per culpa dels modestos resultats de les altres forces espanyolistes. D’un costat, el PSC ha aconseguit obtenir només un escó més que el 2015: 17. Si tenim en compte la seva aliança amb Units per Avançar —hereus de l’extingida Unió Democràtica de Catalunya—, els de Miquel Iceta han recollit menys vots que els que van recollir el 27S entre socialistes i UDC. La patacada important, però, se la va endur el Partit Popular, que va passar d’11 a tres electes, i esdevé el principal damnificat del vot útil cap a C’s. Li resta ara compartir un extravagant Grup Mixt amb la CUP.
Sorpresa independentista
El 34 escons de Junts per Catalunya els situen com a primera força republicana i una de les grans sorpreses de la nit electoral. La contundent campanya que ha fet la candidatura de Puigdemont per visualitzar la seva restitució com a president com a única manera d’enderrocar el 155 ha donat fruits. I això és tan cert que, segurament, bona part dels 400.000 indecisos que les enquestes ubicaven entre ERC i la marca electoral del PDeCAT sembla que s’haurien decantat cap a aquesta darrera formació.
Els hereus de Convergència aconsegueixen, d’aquesta manera, recosir un partit que semblava anar en caiguda lliure i que els sondejos situaven com a cinquena o sisena força abans de la convocatòria de les eleccions. En l’aire queda el dubte de què hauria passat si ERC hagués assumit com a propi el discurs d’investir Puigdemont com a president.
A Esquerra, la jornada electoral li ha deixat un regust amarg a la boca. Si bé mai des de la restauració de la democràcia havien obtingut tants diputats, la xifra de 32 queda molt per sota del que els indicaven els càlculs preelectorals. No ser el primer partit independentista és un cop per als de Marta Rovira. Veuen, això sí, com esdevenen segona força política a sis de les nou comarques on s’imposa Ciutadans. A més, són la primera formació independentista al Baix Llobregat, per darrere de C’s i PSC. Així doncs, el partit de Junqueras es perfila com l’eina més eficient de l’independentisme per batallar a les zones metropolitanes de Barcelona i Tarragona.
La gran damnificada de tot plegat ha estat la CUP, que ha baixat de 10 a quatre electes. Que les altres forces independentistes es presentessin per separat els podria haver fet perdre aquells votants que el 2015 castigaren ERC per pactar amb Convergència. El vot útil cap a ERC o JxCAT per evitar la victòria de C’s també hauria estat un gran escull. Malgrat tot, els anticapitalistes continuaran essent clau per constituir la majoria parlamentària independentista.
Dos retrocessos
Escenificades en el descens de vots cap als comuns, ara amb el nom de Catalunya en Comú-Podem (d’11 a 8 diputats) hi ha les passes enrere de dos fragments parlamentaris. D’un costat, el retrocés dels partits que aposten per un referèndum d’autodeterminació per Catalunya, que passen dels 83 diputats als 78. De l’altre, el càstig electoral que han rebut les formacions d’esquerra anticapitalista o transformadora, CUP i CatComú, que baixen de 21 a 12 escons conjuntament. Això reforçaria la consolidació de l’eix nacional com l’imperant entre els electors a l’hora de triar el seu vot.
A més dels detalls, que caldrà analitzar per comprendre com pot evolucionar el país electoralment, els resultats del 21D suposen una derrota clara per a Mariano Rajoy. L’aparell estatal ha vist fracassar a Catalunya la seva estratègia per arrabassar el Govern als independentistes. Ara, caldrà veure si JxCat, ERC i la CUP saben treure suc d’aquesta nova victòria, malgrat C’s. També, fins a quin punt l’Executiu espanyol està disposat a entomar-ne democràticament els efectes.