Un dia de febrer de 2017, tres mesos abans de les primàries federals del PSOE, aquest setmanari parlà durant uns minuts amb l’aleshores presidenta del Govern balear, Francina Armengol, fruit d’una trobada casual. Mostrà l’abatiment per la crisi interna que patia el seu partit i explicà que, amb vista a les futures primàries, si bé no era partidària de Susana Díaz, el seu inicial suport a Pedro Sánchez havia caigut a zero. El 2014 li va fer costat, però ja no se’n refiava gens ni mica. El seu preferit fou Patxi López. A la fi, però, poc abans de l’elecció, que seria el maig, davant l’evidència que Sánchez «té molt d’èxit» intern, segons explicà aleshores, demanà a López que es retiràs i que tot el «federalisme» donàs suport al madrileny.
Era un suport forçat per l’evidència que el basc no havia quallat. Poc més de sis anys després Armengol no dona suport a Sánchez de manera forçada, sinó perquè és una entusiasta defensora del president. És recíproc: després de la derrota de la inquera a les eleccions al Parlament balear, el cap federal la volgué com a cap de llista al Congrés per als comicis de juliol i el mes d’agost la convertí en presidenta del Congrés.
La relació entre Sánchez i Armengol ha canviat fort ferm d’ençà del 2017. Sobretot perquè, amb el madrileny al capdavant, el socialisme espanyol ha assumit des de 2019 l’opció estratègica que el socialisme inicià a Balears amb Francesc Antich i més tard ha intensificat amb Armengol: pactes d’ampli espectre per evitar que governi la dreta.
Els pactes del PSIB
El 1995 el PSOE illenc posà en pràctica l’estratègia de pactes que havia decidit entre 1993 i 1994, sota la secretaria general de Joan March: acostar-se al partit de la dreta regionalista, Unió Mallorquina, que havia trencat amb el PP el setembre de 1992 després de nou anys d’aliances. En síntesi, la idea era pactar amb Esquerra Unida i els dos PSM —de Mallorca i Menorca— al mateix temps que amb UM, per arribar al poder. Pareixia impossible. Però així talment ho va fer el PSOE el 1995 al Consell de Mallorca per evitar que el PP governàs la institució insular.
Era l’any que Francina Armengol acabava els seus estudis de Farmàcia a Barcelona —on havia militat en el Bloc d’Estudiants Independentistes— i el mateix en què fou candidata de la llista municipal del PSOE a la seva ciutat natal, Inca, just quan son pare, Jaume Armengol, abandonava la batllia, càrrec que havia ocupat en representació socialista els anteriors quatre anys després d’haver deixat enrere una llarga trajectòria en el PSM.
Aquell 1995 Armengol no assolí escó. Però l’ocupà el 1998 per la renúncia d’un company de partit. Gairebé al mateix temps, Francesc Antich guanyava les primàries del PSOE balear davant d’Andreu Crespí per ser el futur candidat a president del Govern a les eleccions de 1999. La victòria fou possible perquè els més autonomistes, inclòs el clan socialista d’Inca dirigit per Armengol pare —el qual tingué prou importància en l’èxit d’Antich—, s’havien aliat contra l’oficialista secretari general Crespí. El lema amb el qual es presentà Antich fou prou significatiu: «Ser més PSIB que PSOE».
El nou líder socialista es fixà ben aviat en la jove Armengol. El 1999 la va col·locar a la candidatura —en lloc de sortida— al Consell Insular de Mallorca i al Parlament balear. Començava una biografia política marcada per l’ambició. «Té una personalitat diferent de la que la gent creu que té», explica una persona que col·laborà amb ella en el Consell mallorquí: «Té clar que el poder és el que importa per fer política», encara que «impliqui renúncies i decisions difícils» per assolir-lo i mantenir-lo. Un altre col·laborador, dels anys en què ha estat presidenta del Govern, reconeix la gran ambició que ha mostrat durant tota la seva carrera, però considera que «és el que cal que tengui un líder; si no, és millor que no es dediqui a la política. Ella s’hi dedica per guanyar».
Aquesta ambició l’ha combinada amb un profund sentit de la fidelitat i la disciplina. Valora molt que les discussions internes no han de transcendir i que quan el líder decideix quelcom, tothom li ha de fer costat. «Es pot discutir amb ella i t’anima a fer-ho, però, quan pren una decisió, és millor que l’acceptis o si no tendràs problemes», recorda el col·laborador dels seus recents vuit anys presidencials. «És molt disciplinada i exigeix el mateix a tothom; si no ho fas així, t’anirà malament amb ella», confirma un antic diputat socialista dels temps del segon Pacte de Progrés, quan Armengol ocupà la presidència del Consell mallorquí.
Fruit d’aquest sentit de la disciplina, sempre acceptà els pactes amb Unió Mallorquina, tot i que no sempre li agradaren. És cert que li permeteren ser portaveu socialista en el Consell entre 1999 i 2003, i també en 2007 convertir-se en presidenta de la institució insular. Tanmateix, aquest últim any ja acumulava prou reticències respecte al pacte amb els regionalistes de dreta. No debades, eren en el centre de part de l’atenció mediàtica i de molts rumors per mor de la seva possible corrupció. «Confiï que en Xisco (per Francesc Antich) sàpiga el que fa», va manifestar el 2007 a aquest setmanari després de la roda informativa durant la qual el cap socialista va anunciar que s’intentaria el pacte amb UM. Era un implícit allunyament del fervor pactista del líder amb la discutida UM. Però Armengol es va guardar les seves opinions i no les expressà en públic.
Durant el seu mandat al capdavant del Consell mallorquí (2007-2011) va viure amb creixent incomoditat les polèmiques per la corrupció d’UM. Tanmateix, es va abstenir de fer cap crítica que pogués transcendir. Tenia molt clar que per ser la futura líder del socialisme illenc —el seu gran objectiu— de cap manera es podia desviar de l’oficialitat que encarnava Antich, amb el qual, val a dir-ho —a pesar d’algunes desavinences—, sempre ha tengut i té una excel·lent relació política i personal.
Després de la derrota electoral dels progressistes el 2011, amb la majoria absoluta del PP de José Ramón Bauzá, arribà el moment d’Armengol. El 25 de febrer de 2012 era elegida secretària general dels socialistes illencs.
Amb la vista posada a les urnes de 2015, Armengol incrementà el seu paper de líder de l’esquerra. Deixà enrere el pacte amb UM i si bé no es negava a la possibilitat d’arribar a un acord amb el nou representant regionalista, el PI —Proposta per les Illes—, apostava clarament a favor d’un Govern exclusivament esquerrà. I així va ser.
Armengol i Sánchez. Des de la investidura d’Armengol el juny de 2015 fins a la moció de censura de 2018 de Pedro Sánchez, la líder illenca aixecà la bandera reivindicativa davant Madrid. Ho feu amb tanta intensitat, per exemple reclamant un règim especial per a Balears que el Govern de Mariano Rajoy rebutjava, que s’erigí en defensora dels interessos baleàrics davant Madrid, fins i tot per damunt dels partits polítics.
Aquesta estratègia li serví per adquirir una excel·lent imatge de líder no només política sinó també social. Ningú li discutia la seva reivindicació, ni el PP s’hi atrevia. Però la preuada estratègia quedà desbaratada quan Sánchez arribà al poder mitjançant la moció de censura de 2018. És cert que Armengol seguí dient que defensaria sempre i sota qualsevol circumstància els interessos illencs «governi qui governi a Madrid», però a la pràctica les coses no foren així. O almanco no ho van ser tant com quan governava el PP de Mariano Rajoy. De fet, el règim especial que fou aprovat el febrer de 2019 per part del Govern de Sánchez quedava molt per sota del que havia exigit Armengol fins al 2018. Però, així i tot, ella ho defensà com un «avanç històric» per a Balears gràcies «al Govern que entén» les reivindicacions illenques.
Armengol seguí amb aquest discurs amb vista als comicis de 2019. Era sobretot propaganda, però li serví per reeditar el Govern d’esquerres amb Podem i Més per Mallorca, però no amb Més per Menorca, que donà suport extern al nou Govern.
Durant la pandèmia (2020-2021) es deixà notar l’esvaïment d’aquella Armengol superreivindicadora contra Madrid. A poc a poc la presidenta baleàrica s’anà convertint en una entusiasta defensora de tot el que feia Sánchez.
Tot s’ha de dir: no fou l’únic cas de conversió. Sánchez arribà al poder mitjançant la moció de censura el 2018 i es confirmà com a president després de les eleccions espanyoles de novembre de 2019. Durant els primers anys apartà els antics crítics interns del paradís socialista, però després de la pandèmia ha anat recuperant vells adversaris interns, com Patxi López, al qual l’any passat convertí en portaveu del grup parlamentari socialista.
Durant el retorn progressiu a la normalitat postpandèmia es deixà notar la bona relació entre Sánchez i Armengol. De l’Armengol de 2015, de quan aspirava a ser la líder per sobre de partits contra Madrid —«governi qui hi governi»—, no en quedava res en el moment d’embocar cap a les eleccions de 2023. La raó de la muda cal cercar-la en el canvi de Sánchez.
Des de 2019, el president imità l’estratègia seguida pel PSIB d’ençà del 1995 —d’obrir al màxim les opcions de pacte per evitar que la dreta governi—, inclús amb partits amb els quals podria parèixer a priori difícil o impossible entendre’s. Així, Armengol s’anà sentint cada cop més còmoda amb el madrileny. Per això ara amb l’actual Sánchez hi té plena sintonia, mentre que amb el de 2017 n’hi tenia molt poca.