Pensant en el calendari electoral, segurament, moltes persones passen per alt que entre el sis i el nou de juny de 2024 està previst que se celebrin les pròximes eleccions al Parlament Europeu. Cada cinc anys, aquests comicis solen tenir una participació baixa. No obstant això, els darrers quatre anys, crisis transnacionals com l’impacte de la Covid o la guerra d’Ucraïna l’han fet més visible en les decisions del dia a dia a la vegada que tensaven els límits interns de la institució.
Totes dues crisis han provocat debats i decisions sense precedents al club dels 27. També, però, que s’alentissin els processos per enfortir la integració dels estats o actualitzar les normatives en altres qüestions clau com la transformació digital o l’ecològica. Per a l’any que queda, doncs, els eurodiputats preveuen haver d’intensificar la tasca legislativa i posar-se al dia amb les velles, però també amb les noves prioritats aparegudes després dels darrers sotracs.
Des de la perspectiva catalana, i amb impacte general, cal no oblidar la distorsió que ha suposat l’elecció de quatre eurodiputats represaliats per l’organització del referèndum del primer d’octubre de 2017, tres dels quals han pogut exercir el càrrec des de l’exili, i la seva lluita pels drets de representació i la immunitat.
Dels 28 als 27
La legislatura va començar, però, amb la necessitat de resoldre una sacsejada que qüestionava els fonaments de la Unió Europea. La negociació de la sortida del Regne Unit després del Brèxit va ser —i continua sent— una càrrega per a l’europarlament que ha dedicat un gruix d’esforços considerables a gestionar-la. Va provocar, també, un canvi d’equilibris dins alguns grups polítics.
L’eurodiputada d’ERC, Diana Riba, per exemple, considera que al principi “tota l’agenda política va estar marcada per aquesta marxa. Són moltes hores de canvis de tractats i de configuració del Parlament”. Dins la seva família, l’ALE, que s’inclou en el grup dels Verds, la principal força, de fet, era l’SNP escocès i Riba s’ha implicat en qüestions com la reformulació del programa Erasmus i qüestions de recerca universitària.
Jordi Cañas, de Ciutadans i vicepresident del grup liberal Renew Europe, recorda que “tothom tenia més por en allò econòmic i en què pogués causar un efecte domino”. A parer seu, però, ha estat tot el contrari i s’han “reforçat els instruments de decisió comunitària”. Per exemple, considera, “amb el Regne Unit hauria estat més difícil prendre les decisions que es van prendre davant la Covid i la guerra d’Ucraïna”. A la cara negativa, “posa en qüestió el procés de construcció europeu”.
“Ha canviat els paradigmes”. Així parla del Brèxit, l’eurodiputada socialista Inmaculada Rodríguez Piñero que reivindica haver estat “forts i units en aquest procés” i destaca que el canvi de govern a la Gran Bretanya ha facilitat arribar a acords perquè “amb Johnson ens hauríem estrellat”. Com a prova, destaca que, ara, s’estigui “treballant dins el que és normal dins un acord de cooperació que és el més ampli que té la UE”.
Unió pandèmica
Recloure a casa o haver de vacunar tota la població europea a la vegada per culpa d’un virus encomanadís no entrava als plans de ningú. Tampoc, clar, del Parlament Europeu que va haver de fer front a les conseqüències sanitàries i econòmiques de la crisi de la Covid als seus estats membres.
En contrast amb el que havia passat amb la crisi econòmica del 2008, el 2020 el Parlament va posar en marxa el paquet financer més gran de la història de la unió per fer front a les conseqüències de la crisi. Una mesura visibilitzada a través dels fons Next Generation amb voluntat de contribuir, també, a la transformació verda i digital. Una fita important que, tal vegada, no ha estat exempta de crítiques d’aquells que pensen que els fons poden anar a parar a grans empreses i contribuir al greenwashing per la manca de criteris estrictes i fiables.
Rodríguez Piñero parla de “resposta inèdita” que qualifica de “ràpida i encertada, garantint la unitat de tots els estats membres”. A parer seu, la política de vacunació va ser “excel·lent” i la resposta econòmica “no ha tingut res a veure amb les receptes aplicades a l’anterior crisi financera. S’ha après la lliçó i aplicat receptes per garantir l’estabilitat econòmica i proporcionar condicions de seguretat a empreses i ciutadans”.
Riba coincideix en la importància d’aquestes ajudes “mancomunades” que es van poder fer “gràcies a l’acord de tots els estats membres, que era impensable abans”. Aprofita aquest moment per marcar una fita que permeti veure que “amb voluntat política es poden donar ajudes als estats d’altra manera que no sigui amb uns interessos molt alts”. Caldrà veure, però, “quin impacte han tingut i com han arribat” perquè “la implementació forma part de la gestió de cada estat”.
Sira Rego, eurodiputada d’Izquierda Unida i vicepresidenta del grup de l’Esquerra, reconeix que les institucions europees van assumir “que l’únic que ens treuria de la paràlisi econòmica era una injecció de diner públic sense precedents”, a parer seu, però “la quantitat que calia posar sobre la taula dels fons de recuperació havia de ser major”.
Sobre l’acció mancomunada, el conseller a l’exili Toni Comín, eurodiputat de Junts, destaca també que “per primera vegada es va decidir que tota la compra de vacunes se centralitzava” per fer una compra anticipada que permetés “accelerar el procés de desenvolupament de la vacuna”. Uns pagaments a les farmacèutiques que “el Parlament havia de fiscalitzar. Ha estat una batalla grossa perquè estava ple de clàusules secretes que la Comissió va negociar de manera opaca. El Parlament no se’n va ensortir gaire”. En canvi, destaca que es guanyés la batalla “perquè s’aixequessin les patents de les vacunes” i que el Parlament liderés un canvi de posicionament quan la Unió era l’única reticent dins l’Organització Mundial del Comerç. Rego és molt crítica, també, amb la gestió de les patents i considera que “caldria haver forçat la liberalització de les patents”.
Comín afegeix que després de l’emissió d’eurobons per finançar els Next Generation, ha “quedat obert el debat sobre com es finançarà aquest deute” i destaca que està prou estesa la idea que cal fer-ho “amb impostos europeus”. El que suposaria, exposa, “passos importants cap a un model molt més federal”.
Les conseqüències de la Covid van més enllà de la gestió directa. També han fet guanyar força dins l’agenda a certs temes. Cañas assenyala la “dependència exterior dels subministraments. Primer en material sanitari i després en materials per a l’autonomia estratègica”. Aquest fet, diu “ha marcat la legislatura” i ha canviat el programa marc inicial. Coincideix amb ell Rodríguez que apunta com “això ha fet canviar les orientacions de la política comercial i industrial exterior per tenir cadenes de valor menys dependents de tercers països”. Rego afegeix que es posa de manifest “la desindustrialització d’Europa” fins al punt que “avui, a la Unió Europea, no es produeixen alguns dels medicaments més bàsics”.
Una guerra a la porta
La invasió russa d’Ucraïna el febrer de 2022 va dur la guerra a les portes de la Unió Europea. Una crisi que ha comportat repensar les línies d’acció geopolítica de la Unió des de diferents perspectives.
Diana Riba destaca, per exemple, la capacitat i voluntat que ha tingut la Unió en l’acollida dels refugiats. Detalla que fa anys que s’havia aprovat un normativa per a l’acollida urgent de migració, però que “aquesta llei no s’havia aplicat mai. S’havia demanat per crisis migratòries a les fronteres i, en canvi, amb la guerra s’ha posat en marxa i hem vist una UE que feia una acollida més o menys ordenada i urgent”. Critica, però que s’hagi fet “amb aquesta i no en altres crisis”, però remarca que “ara ja no hi ha excuses. El que no hi ha és voluntat política”.
Des d’un altre prisma, Jordi Cañas destaca que la resposta a la Guerra “cavalca sobre les decisions que es prenen postpandèmia. Ha accelerat el que s’havia definit en la reflexió postcovid”. Rodríguez Piñero ho concreta: “el més significatiu és que ha caigut el model energètic de la Unió. Una regió com Europa no es podia basar en combustibles fòssils de socis no sempre lleials, com Rússia. Clarament, la ruptura del model energètic per la invasió ha generat tot un model de transició”.
Rego també pensa que s’ha vist “un problema molt profund lligat al model productiu i de consum europeu”. Remarca que s’han disparat els preus dels subministraments “principalment a causa del model marginalista de mercat i malgrat la Comissió i els Estats tenien prou evidències per veure que calia reformar el mercat i la forma de veure l’energia com a negoci”. A més, remarca que pel que fa a la crisi energètica “no hi ha hagut un canvi de negoci real i que els Estats de la Unió han augmentat les compres de gas a Rússia un 40 %”. Comín remarca que dins l’estratègia de boicot a Rússia “primer es va tancar el petroli i després els gasoducte, però el gas liquat, de moment, està fora de sancions. És cert que la demanda de gas liquat que es compra a Rússia ha crescut”.
En tercer terme, Rodríguez Piñero creu que “s’ha posat de manifest la necessitat de tenir una estratègia de defensa Europea” perquè li permeti “més independència”. Remarca, a més, que “ha estat determinant l’entrada a l’OTAN de Suècia i Finlàndia, dos països que havien estat neutrals”. Entre els temes a decidir, hi posa l’exèrcit i la indústria militar comuna. En paral·lel, també s’ha accelerat, diu, “el debat de l’ampliació”. Piquen a la porta Ucraïna, Albània, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia del nord, Moldàvia, Sèrbia, Montenegro o Turquia.
Cañas creu que arran de la guerra “s’ha avançat en definir un programa de defensa i una indústria europea amb programes de subministrament que fa molts anys era molt difícil”. Creu que la guerra demostra que cal “interoperar els exèrcits europeus”. Comín hi afegeix que es vol “coordinar millor la compra militar. Igual que comprem les vacunes, comprar junts les armes”.
Rego critica, però, “la falta d’ambició de la UE per liderar una solució diplomàtica de pau per la guerra d’Ucraïna”. Riba hi afegeix que “han faltat debats sobre què volem fer amb les fronteres i enfront les guerres. Els debats han sigut massa pocs i ens hem trobat el vot massa ràpid”.
El mirall català
Des de la perspectiva catalana, ha estat clau, també, la presència d’eurodiputats represaliats per part de l’Estat espanyol després del primer d’octubre. Lluites que en moments clau han tingut un impacte al curs de la cambra. En primer terme, el reconeixement del dret de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Toni Comín i Clara Ponsatí a ser eurodiputats tot i no recollir l’acta a Madrid. Darrere, les credencials i la immunitat parlamentària. “Per nosaltres va ser molt important el tema del suplicatori. Vam aconseguir una victòria política molt gran amb el 40 % dels diputats que no van votar a favor”, explica Comín en relació a la votació al Parlament per retirar-los la immunitat.
Riba destaca que ella va començar sola a la cambra perquè Junqueras era a la presó i afegeix a la qüestió la derivada del cas Pegasus. “Ha estat tan important que s’ha fet una comissió d’investigació dins el Parlament”, explica l’eurodiputada d’ERC que assegura que hi ha “molta feina a fer en aquesta Europa on se suposa que els drets humans estan garantits”.
Finalment, Riba hi afegeix l’acord amb el PSOE “perquè el català, el basc i el gallec siguin oficials” que és “una cosa que haurà de canviar les pròximes setmanes”.
Verda, humana i digital
Més enllà del Brèxit, la Covid i la guerra, el repte central per a aquest mandat a la Unió, i en el qual s’haurien de tancar avenços importants en l’any que falta, ha estat la transformació verda i digital.
Comín explica que el Green New Deal i la llei del clima, malgrat tot, “s’ha salvat” i gràcies les regulacions l’Europarlament és “la institució més ambiciosa en polítiques de lluita contra el Canvi Climàtic” tot i que ni tan sols aquest “és prou ambiciós”. Riba ho descriu com “un dels impulsos més grans que hi ha hagut”, tot i que “les majories entre el PP, l’extrema dreta i els liberals han diluït molt les propostes de l’agenda verda que es portaven a l’inici”. L’eurodiputat de Junts destaca també que s’hagi aprovat normativa com la llei de protecció de la biodiversitat.
Rego denota que tot i que els fons europeus de la crisi de la covid havien de sumar en la transformació verda, “s’estan fent servir, novament, per premiar l’oligopoli energètic” i que es corre el risc que sigui “un negoci durant els anys d’expansió de les renovables” i que, finalment, “no tingui conseqüències en la lluita contra la crisi mediambiental que és cap on s’haurien de dirigir aquestes polítiques”. Rodríguez assenyala que els temps que venen seran prioritat lleis com les que regulen les matèries primeres crítiques necessàries per les renovables o la llei de zero emissions de les indústries “fonamentals per potenciar l’autonomia estratègica de la Unió”.
En qüestions digitals, la socialista destaca la lluita “contra les fake news i les invasions als sistemes d’informació que posen en risc les democràcies”. A hores d’ara, hi ha en marxa les tasques per impulsar la Media Freedom Act o la directiva contra les SLAP, per exemple.
La lluita per definir, o no, Europa com a defensora dels drets humans també ha estat al centre del debat a causa del pes en augment de l’extrema dreta. “La dreta s’ha tret les caretes i ha tractat com a igual l’extrema dreta, provocant una forta influència de l’agenda ultra a les polítiques europees”, explica Rego referint-se a qüestions com les polítiques migratòries, “més regressives que en el passat” i que estan sent pilotades per la primera ministra aliada, els principals aliats de la qual són Hongria i Polònia”.
Comín parla de la necessitat de tancar “el pacte migratori, perquè encara no hi ha un consens nou sobre la manera com es gestiona a escala europea. El Parlament pot fer un paper d’acompanyament i és un tema de primeríssim nivell”.
Riba hi afegeix les tasques per aprovar la primera directiva sobre violències masclistes “que arribarà a final de legislatura” i que en una setmana comença els trílogs. “El Parlament volem que sigui un delicte la violació i el Consell d’Europa considera que no. No puc entendre que la violació no sigui un delicte de violències masclistes”, remarca. De nou, el pes de Polònia, Hongria i Itàlia.
De fet, tots els grups progressistes veuen la necessitat de tirar endavant la legislació de caràcter més social en el proper any, quan hi haurà presidències de la Unió de l’Estat espanyol i Bèlgica perquè les següents pertocaran a Polònia i Hongria i temen que endarrereixin les transformacions engegades en aquest mandat.