Hi ha vegades en què compara una sèrie amb una altra és inevitable, tant per als espectadors com per al crític. Passa per força quan tracten la mateixa història, cosa que passa més sovint del que sembla quan es basen en fets reals. Només enguany hem vist els casos de Painkiller, que abordava la crisi dels opioides que ja havia denunciat Dopesick, i el de Love & Death, que explicava el mateix crim que la sèrie Candy. Els resultats no sempre són previsibles. De vegades la primera en estrenar-se és tan perfecta (cas de Dopesick) que la segona es veu com un succedani. De vegades la segona brilla (cas de Love & Death) en aspectes que eren el punt dèbil de la primera. Però la comparació no només és inevitable quan es tracta de la mateixa història. De vegades, passa perquè pertanyen al mateix gènere. És a dir, tenen uns territoris comuns. Encara que la comparació no és tan directa, si hi ha una sèrie que aconsegueix pujar el llistó d’un gènere és inevitable que deixi enrere la resta. The Last of Us i la seva excel·lent primera temporada han fet això per a les sèries ambientades en universos on els protagonistes han de sobreviure en un món apocalíptic. I de retruc, ha donat l’estocada definitiva a The Walking Dead, sèrie de zombies convertida en franquícia que ja fa anys que s’arrossega per les pantalles sense tenir res a aportar a l’espectador.
Encara que la sèrie original ja ha acabat, continua generant sèries spin-off. Els últims són projectes encapçalats pels actors amb més carisma que li quedaven a la sèrie mare i que s’ambienten en dues ciutats diferents, Nova York i París (i per tant, segueixen la vella estratègia de canviar d’escenari per reformular-se, com si ara The Walking Dead fos la C.S.I. dels zombies). Però aquestes sèries ja no han de lluitar només amb el fet de continuar allargant unes trames esgotades (inventant maneres poc creïbles de tirar endavant, com l’entesa entre Negan i Maggie a The Walking Dead: Dead City) o el fet que inclús en un escenari nou, la mecànica continuï sent repetitiva. Ara ha de lluitar també amb la comparació amb The Last of Us, que és notablement superior en tots els aspectes. Superior en la recreació d’un món arrasat, superior en la capacitat per generar escenes de tensió i terror i superior en el talent del intèrprets. Però sobretot, i això és potser el que és més dur, en el desenvolupament psicològic dels personatges.
El fet que a la sèrie protagonitzada per Dary Dixon, que s’estrena el 10 de setembre (n’he pogut mirar dos episodis a l’avançada) es posi èmfasi justament en aquest aspecte, intentant aprofundir en els traumes del protagonista, interpretat per Norman Reedus, i el seu passat familiar, fa encara més evident el desnivell. L’spin-off és ple d’escenes amb el protagonista amb posat taciturn, però no té cap conflicte real per explorar, no hi ha veritat en cap escena. És més artificial el treball intern del personatge que els successius zombies que apareixen en escena. Irònicament, buscar la profunditat acaba fent que sigui una sèrie pitjor, ja que ho fa en detriment de l’entreteniment. Els enfrontaments amb els morts vivents són més escassos i, quan es produeixen, previsibles (al capdavall, Daryl és un personatge que ja anys que està blindat pel guió i les escenes que el posen en perill no produeixen tensió). De manera que no en traiem ni la diversió de gènere ni tampoc la profunditat que pretén. The Last of Us, en canvi, se’n surt en les dues àrees, i sovint arribant a l’excel·lència tècnica i dramàtica, fent que propostes com aquesta nova sèrie protagonitzada per Daryl Dixon siguin més de segona categoria que mai.
The Walking Dead: Daryl Dixon
Creador: David Zabel
Repartiment: Norman Reedus, Clémence Poésy
Temporades: 1
Plataforma: AMC