Carlota Gurt va guanyar el premi Mercè Rodoreda amb el seu primer recull de relats, Cavalcarem tota la nit. Després va sorprendre amb la novel·la Sola i ara torna al relat, un gènere molt adient per la seua literatura d’alta densitat. Biografia del foc és més que un aplec de contes, una obra rodona.
—Se sent més còmoda escrivint contes que novel·les?
—És difícil de dir. Si hagués escrit deu novel·les, però només he publicat Sola. Ara tinc una altra novel·la entre mans. El conte és més manejable i, per explicar coses molt concretes, em va millor el conte. I tinc més seguretat. Crec que no és un gènere menor i s’ha de reivindicar.
—La protagonista del conte “La màquina immensa” diu, quan li demanen per què escriu sobre vaixells: “Oh, per què, jo què sé per què! Quina mania amb buscar sempre els motius. Com si a la vida tot es regís per les putes lleis de la física: acció, reacció”. Li puc preguntar per què tants d’ocells i tants cotxes als seus relats?
—I tant. De fet, quan vaig acabar el recull el vaig titular Ales de plom perquè lligava les idees de l’avió i els ocells. Els vehicles hi surten perquè m’he passat molts mesos somiant amb vehicles. Jo somio molt. Somio cada nit. No recordo que és no somiar i no recordar-ho. Vaig estar mesos somiant amb vehicles i llavors em vaig preguntar: per què nassos estàs somiant amb vehicles?: Formigoneres, taxis, avions... Cada dia, eh! És una mica delirant. Llavors vaig pensar: somies amb vehicles perquè no saps cap on vas en la vida: ni cap on vas ni com estàs anant ni com hi arribaràs. Perquè el meu moment vital és una mica incert.
—No ho sembla.
—Vaig pensar que els vehicles són símbol d’aquesta incertesa i per això els he volgut fer aparèixer: també hi ha un telefèric... La idea de la incertesa també hi és: molts contes tenen final obert o hipotètic.
—I els ocells?
—Els ocells hi són perquè la incertesa està molt lligada a una sensació de fragilitat, o vulnerabilitat, perquè no saps què pots esperar. Vaig pensar que els ocells eren una bona forma de plasmar-ho perquè són unes criatures que pesen molt poquet; de vegades fan molt embalum però han de ser lleugers. I m’agradava la idea de tenir una mena de leitmotiv d’ocells que anessin apareixent. Vaig llegir un llibre d’ocells i m’anotava coses que em semblaven metafòricament interessants. Fins i tot en algun conte que no sortia cap ocell, al final vaig intentar que n’aparegués algun ni que fos de passada. Per donar continuïtat.
—Sobta que digui que és un moment incert, perquè se la veu segura, i aquest recull és molt sòlid.
—Home! Tots els tancs són de porcellana (era un altre títol alternatiu). Jo crec que soc literàriament bastant insegura. Una altra cosa és que com jo parlo així, tinc aquesta veu i gesticulo, projecto una altra imatge.
—Aquest conte, “La màquina immensa”, acaba amb la frase “La veritat és que els finals no m’interessen”. No és ben bé veritat: Potser no l’importa el final de les històries però sí que l’importa, i molt, el final dels contes.
—Sí, sí. M’interessa com acaba un conte. Però de vegades en clubs de lectura, del Cavalcarem tota la nit i fins i tot del Sola, em diuen que el final està poc clar. Però és que jo acabo la història quan s’acaba el que jo volia explicar. Potser hi ha altres fils de la història que queden oberts. Però crec que els finals estan sobrevalorats. L’important és el procés. Com a la literatura xinesa o japonesa clàssica, per exemple. El final pot anar d’una manera o una altra. L’important és el que hi ha entremig. Per això crec que no m’interessen els finals en un estil convencional o clàssic —ara acabarem això així— perquè, precisament, tornant a la incertesa, no sabem mai com acabaran les coses.
—Però que sigui una història oberta, no vol dir que sigui un conte no tancat.
—En aquest conte de “La màquina immensa” que diu “la veritat és que els finals no m’interessen”, no saps què li passarà a la narradora amb la seua parella. Però l’important és que les relacions, de vegades, és queden encallades com una àncora.
—Les relacions que queden ancorades també ixen a altres contes: “La sang degota”, per exemple.
—Clar, el tema de com ens encallem en la vida també és molt present. Al final arribem on arribem. No podem canviar la natura dels altres per molt que vulguem. Aquest conte està tot ple de gotes que cauen...
—Sí, la gota de sang; la gota d’aigua de l’aixeta...
—És la idea que quan una cosa comença a degotar ja està dat i beneït.
—Però sap com acabarà cada conte quan el comença a escriure?
—Sí, normalment, sí. Sé què vull explicar i sé cap a on va. I intento escriure’ls bastant de pressa. Després els reviso tan com cal, però la primera escriptura intento que sigui en un parell o tres de dies. També hi ha algun cas diferent, com el de l’últim conte, que és més caòtic, perquè no va ben bé cap enlloc...
—...però lliga fils d’altres contes.
—Sí.
—Sembla un epíleg del recull. El fa més rodó. En general són relats molt realistes, tot i que “Els meus tancs” és d’un surrealisme quotidià, una mica absurd.
—Sí, és agafar una metàfora i tractar-la des d’un punt de vista realista. El conte dels telefèrics (“Prohibit especular”) té un punt una mica obscur o ambigu perquè juga més amb la metàfora. M’agrada tractar les coses no realistes d’una manera realista.
—Quan la vaig entrevistar per Sola em va dir “M’assetgen les metàfores”. A “Un peu és un peu és un peu” insisteix: “Ja ho veus, tinc el cervell podrit de metàfores”.
—És així. Veig coses i veig la metàfora.
—A cada conte n’esprem tres o quatre.
—Sí, tot i que normalment n’hi ha una de principal. La dels tancs, els dinosaures...
—La construcció d’un túnel que no troba la sortida.
—Clar, també hi ha uns quants contes que estan travessats per aquesta sensació d’impotència, de voler canviar coses que no es poden canviar... A “Hokkaido”, per exemple, és la construcció d’un túnel en un lloc on no es pot fer. Uns altres són els telefèrics com a metàfora dels llimbs: la idea que hi ha una actitud vital que és viure dalt de la muntanya: “No, jo m’ho miro tot de lluny, des del meu món congelat”. Sense implicar-se amb el món. Però si no ho fas és perquè et fa por, perquè baixar a la terra és emmerdar-se.
—I hi ha unes metàfores que passen d’uns contes a uns altres: “Tectònica de plaques”, per exemple, és el títol del conte i la metàfora principal, però en un altre conte esmentes que les ungles creixen al mateix ritme que es mouen les plaques continentals.
—Sí, m’agrada aquesta idea de posar picades d’ullet entre uns contes i uns altres...
—És molt efectiva.
—...perquè és la idea que crees una mena d’univers. I la “Tectònica de plaques” és el mateix que “Hokkaido”: hi ha coses que no es poden canviar per molt que ho desitges i n’hi ha coses amb les quals només pots tenir paciència; no et pots posar a moure muntanyes.
—Li agrada creuar elements d’un conte a un altre: el pit-roig del primer conte apareix després a un altre relat; un personatge (que viatja al Japó (“Hokkaido”)) és esmentat després en un conte posterior (“La sang degota”).
—I Txernòbil també surt a diferents llocs. Sí, m’agrada jugar-hi. Em feia por per si donava una sensació de repetició però m’agrada que hi hagi uns elements que siguin recurrents, i vaig intentar posar-hi fins i tot artificialment. Per donar unitat. Perquè vas a molts reculls de contes i veus que són tots molt dispersos. No hi ha una experiència estètica global. A mi m’agrada pensar que, encara que no sigui una novel·la, això és un llibre, no són catorze contes.
—A més, els últims contes van estirant algun fil d’anteriors relats i l’últim té alguna cosa d’epíleg.
—Sí, és com una mica d’epíleg. El que volia inicialment és que el primer conte fossin “Els meus tancs” i l’últim “Un peu és un peu és un peu”: que fos un recorregut des d’un conte que explica què és viure dins d’un tanc fins a l’altre que és just el contrari: anar descalç per la vida. L’exposició total o l’actitud de defensa. Però després per una qüestió de ritme no anava bé. Llavors, com “Les bales de palla” recollia moltes coses i tenia un to diferent, el vam posar al final. D’aquesta manera el recull es va enfosquint. Comença més irònic o graciós, amb un to una mica massa fred —no sé si massa—, i acabes amb “Les bales de palla”.
—Quan llegia aquest últim conte, amb els jocs de paraules amb la paraula “palla” pensava si, per una escriptora que tradueix, com vostè, és un repte escriure contes que siguen difícils de traduir, com em sembla que és aquest fragment.
—No... A més el vaig traduir al castellà jo mateix i, precisament, a “Les bales de palla” hi ha alguna cosa que vaig treure: alguna la vaig canviar per una expressió en castellà que em funcionava i alguna la vaig haver de treure perquè no funcionava: “la palleta d’or” en castellà no funciona. No, no hi penso quan escric.
—Ho dic per si els traductors valoreu més o menys els llibres que representen un repte a l’hora de ser traduïts.
—No, no té res a veure. Jo he traduït llibres dolentíssims que tenien coses dificilíssimes de traduir. Que una cosa sigui difícil de traduir no vol dir que sigui bona.
—Com a títol ha optat per Biografia del foc, que ix esmentat a “Encara queda oxigen”.
—Sí, de fet aquest conte es deia “Biografia del foc”, primer. Després, com vaig agafar el títol pel llibre, li vaig canviar el títol al relat. No m’agrada que hi hagi un conte que done títol al llibre. De bon principi, el llibre s’havia de dir Rarament, la mort, que és un títol que m’agrada. Però després la gent que el llegia deia que el títol donava una idea més fosca del que és el recull. Llavors vaig estar pensant molt, molt, molt i vaig pensar que Biografia del foc estava bé perquè, d’alguna manera, és s’hi escau: en uns surt el foc, en altres la neu, la catàstrofe. És un llibre escrit després de la catàstrofe, que seria el meu divorci, i com tots portem un piròman a dins. I llavors vaig pensar que el llibre era una manera d’explicar d’on venen les catàstrofes i com venen.
—En general, cuida molt l’estil. I, tot i que la majoria de contes tenen frases curtes, a “I molt rarament la mort” comença una frase molt llarga per transmetre el sentiment d’angoixa del protagonista.
—Sí, la idea és que fons i forma vagen igual. La idea és que l’angoixa et posa en aquesta mena de laberint mental. I m’agradava la idea que fos una frase inacabable, feixuga... Intento sempre combinar unes frases i unes altres. L’operació contrària d’aquesta frase llarga és la de “Divorce is ok meme” perquè volia un tipus de sintaxi més senzilla.
—Perquè hi ha una nena pel mig...
—Sí, que les frases fossin més curtes, més directes... Però després, en general, quan reviso, una de les coses que miro molt és la longitud de les frases. Perquè si són totes les frases iguals de llargues té un ritme com de lletania. Llavors intento posar paràgrafs d’una sola frase o frases d’una sola paraula. Li dona una dinàmica al temps, diferent.
—Veig que a tots els contes els hi dona un doble sentit.
—Sí, hi ha una lectura literal i una simbòlica. I una no treu l’altra. Amb això de les metàfores hi ha gent que s’atabala: “Oh, és que no entendré la metàfora”. Tampoc no l’has d’entendre. Simplement t’ha d’arribar quin és el sentit, l’emoció. No cal que entenguis exactament què vol dir cada cosa. A “Divorce is ok meme” hi ha una història molt clara d’un pare que s’ha separat i no sap ben bé què fer amb la filla i com gestionar el divorci. I crec que en aquest context els diàlegs tenen la seva gràcia, reflecteixen com aprens i com et relaciones amb els nens...
—I hi ha la metàfora del mercat de l’Abaceria, que està tot desmuntat i només en queda l’estructura.
—Sí, és com un divorci: et treuen tot el que tenies a sobre; et quedes amb l’esquelet i després has de tornar a construir-hi a sobre. És agafar la idea metafòrica i la literal, però la lectura de la literal és igualment vàlida.
