—Quina importància té que la Mesa del Congrés accepte l'ús de les llengües cooficials en el dia a dia de la cambra?
La Mesa és l'òrgan de govern del Congrés i, per tant, a ella li correspon prendre la iniciativa d'impulsar la modificació del reglament i regular els usos de les llengües oficials i els supòsits en què es poden utilitzar.
Un ús normal en un país que assumira plenament la seua realitat plurilingüe implicaria que les llengües oficials pogueren ser usades en qualsevol aspecte de la vida parlamentària: en el treball burocràtic parlamentari ordinari, compareixences, preguntes, respostes, comissions, plens, etcètera. Ara bé, si els usos que es permeten es limiten a qüestions simbòliques, ens podem trobar que l'ús es restringeix a moments o actuacions puntuals, en plens i poca cosa més. Caldrà veure com es concreta la iniciativa i, si arriba a materialitzar-se, com es farà i quins consensos pràctics, també de la dreta espanyolista, acaben produint-se.
—En tot cas, en el supòsit que Pedro Sánchez traguera endavant la investidura, quina seria la importància simbòlica d'aquest pas?
He de confessar que crec més en les realitats materials i concretes que en els avanços en qüestions simbòliques. Amb tot, no podem ignorar el valor simbòlic d'aquest tipus de mesures. Entenc que el principal aspecte simbòlic deriva del fet que una mesura d'aquestes característiques significa avançar en l'acceptació real del fet que som un estat plurilingüe. Això ja té un valor significatiu, tenint en compte que el Madrid oficial, social, mediàtic i econòmic ignora radicalment la realitat lingüística de l'Estat. Però, insistisc, soc escèptica respecte a la repercussió profunda de les qüestions simbòliques circumstancials.
Sovint he tingut la impressió que els actes simbòlics alimenten discursos sentimentals paralitzadors; ja que després de les grans declaracions s'acaba comprovant que de forment ni un gra. Encara més, en la societat valenciana, tenim una llarga tradició de gestos i discursos sentimentals i de batalles simbòliques sobre la llengua que acostumen a amagar, d'una banda, la voluntat d'acabar amb la llengua, i, d'una altra, les impotències i incapacitats per incrementar-ne l'ús social.
—Hi ha una part de l'opinió pública que considera que aquesta és una despesa innecessària. Què els hi diria?
Els diria que és cert que el món burocràtic, públic i privat, està ple de despeses que segurament són
"Reconèixer la diversitat lingüística de l'Estat és un acte de justícia"
innecessàries. Però que mai poden tindre eixa consideració uns recursos que serveixen per a respectar els drets i tractar totes les llengües espanyoles oficials com a iguals. Estem davant d'un acte de justícia. Invertir en el reconeixement igual de la diversitat lingüística reforça la cohesió col·lectiva de l'Estat, a més de crear llocs de treball qualificats i estables.
—Encara sobre aquest tema, què opina sobre la doble denominació 'català/valencià' que Ximo Puig proposa per referir-se a la llengua? És una qüestió que genera força debat...
La llengua té dues formes de ser anomenada històricament i territorialment. Si les entenem com a formes sinònimes en termes polítics i jurídics, com afirmen els diccionaris de la RAE i l'AVL, no hi ha cap problema. He de recordar, com a jurista, que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és una institució estatutària que té encomanda la funció de determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià. Una normativa que d'acord amb l'Estatut d'Autonomia ha de ser respectada i aplicada per totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana.
—Paral·lelament, el govern espanyol ha registrat una petició davant el Consell de la UE per tal que gallec, èuscar i català/valencià siguen llengües oficials de la UE. Quina rellevància té aquest pas, tant des del punt de vista simbòlic com des del punt de vista legal?
Caldrà veure, si finalment el Consell de la UE aprova la petició espanyola, com es concreta l'oficialitat del valencià i els recursos que mobilitza. Però, si es materialitza de manera normal, el reconeixement de l'oficialitat permetrà a qualsevol persona de la UE adreçar-se i ser atesa en valencià per les institucions europees. Així mateix, obligarà a que tota la normativa europea siga traduïda al valencià i que tinga caràcter plenament oficial amb el mateix valor que
"La normativa de l'AVL ha de ser respectada i aplicada per totes les administracions públiques valencianes"
qualsevol altra llengua de la UE; reforçarà els usos oficials en valencià en les institucions valencianes, sempre que els responsables polítics respecten mínimament la llengua; permetrà l'ús normal del valencià en els processos judicials europeus i estarà garantit de manera plena; i farà possible l'ús del valencià en el Parlament Europeu, en el Comité de les Regions i qualsevol altra institució de la UE. I, igualment, en el sector privat, pel que fa als drets dels consumidors, també n'hauria de tindre conseqüències importants.
—Amb quines dificultats es pot trobar aquesta petició?
Ha de ser acceptada pel Consell de la UE i després ha de concretar-se dins del sistema institucional de la UE. És un procés llarg i que demana un compromís ferm de l'Estat espanyol perquè es materialitze de manera plena.
S'ha especulat amb el fet que França i Itàlia podrien posar alguna objecció tècnica perquè afecta llengües reconegudes com a regionals per aquests països: català i èuscar en el cas de França, i català en el cas d'Itàlia. Ara bé, de moment no sembla que s'oposen a la iniciativa.
Després les dificultats són de caràcter tècnic i depenen de la regulació de les llengües de treball de cada institució de la UE, de l'habilitació de sistemes oficials de traducció i interpretació, de la incorporació de la llengua als sistemes de traducció automàtica i oficial de la UE, etc. No és un procés ràpid; però, si hi ha voluntat política, no hauria de tindre dificultats especials.
—Un hipotètic reconeixement, quines repercussions tindria en el dia a dia de les institucions europees?
En el dia a dia, llevat del Parlament Europeu, les institucions de la UE treballen quotidianament amb una o amb molt poques llengües de treball. La Comissió Europea només té tres llengües de treball: l'anglès, el francès o l'alemany. El Tribunal Superior de Justícia en té una, el francès. Per tant, en el treball quotidià de les institucions no hi hauria cal tipus d'alteració. Les institucions continuaran treballant en la llengua o llengües de treball que ara hi ha en cada institució.
Això no obstant, les normes bàsiques de la Unió hauran d'estar traduïdes al valencià i ser oficials, i qualsevol institució, empresa o persona de la UE podrà dirigir-se amb normalitat a les diferents institucions de la UE en valencià i hauran de ser ateses en valencià de manera oficial i normal.
—Quines serien les repercussions d'aquest reconeixement en l'entramat legislatiu espanyol? No resulta contradictori que l'ús de les llengües cooficials no siga reconegut plenament a l'Estat, però sí ho siga a les institucions de la UE?
El règim de reconeixement del valencià serà superior a la UE que dins les institucions generals de l'estat espanyol. Això, necessàriament, generarà tensions i contraccions. No serà fàcil combinar el fet que el valencià serà oficial en les institucions europees i no ho serà d'igual manera en les institucions espanyoles d'àmbit estatal general: parlament, govern, exèrcit, policia, Poder Judicial, Casa Reial, etc.
"L'oficialitat del valencià en la UE permetrà usos oficials més avançats a Europa que a l'Estat espanyol"
, i pot pressionar per a canviar usos oficials estatals. Això no serà fàcil de gestionar; si més no mentre que les forces polítiques espanyoles d'àmbit estatal no defensen una concepció de l'Estat pluralista i igualitària en matèria lingüística. Personalment, desitjaria que aquestes tensions serviren per a acostar-nos a un règim lingüístic similar al de Suïssa o el del Tirol del Sud a Itàlia o el Quebec a Canadà. Però no serà fàcil.
—Tornant al context estatal: els tribunals espanyols tenen un llarg historial de defensa de la supremacia de l'espanyol enfront de la resta de llengües cooficials. Hi ha alguna possibilitat que els tribunals sentencien en contra de l'ús normal de les llengües cooficials al Congrés?
Els tribunals, per desgràcia, especialment en l'última dècada, han tendit a interpretar el reconeixement de la Constitució de la diversitat lingüística de manera restringida i desconfiada. No era l'única interpretació possible, ni va ser la dominant en els primers anys del Tribunal Constitucional, però ara s'ha consolidat i des de 2010 evoluciona de forma involutiva.
Els tribunals no haurien d'interferir l'activitat dels parlaments i, menys encara, valorar els seus reglaments interns. Això hauria de ser així pel simple fet que els parlaments són els únics poders de l'Estat amb legitimitat democràtica directa. En ells resideix la representació de la voluntat popular. Els tribunals no tenen aquesta legitimitat. El poble no els ha votat. La tradició dels sistemes democràtics liberals diu que les funcions dels tribunals han de limitar-se a interpretar les lleis en cas de conflictes. Els tribunals no estan per a fer interpretacions legals que creen normes noves, ni per a indicar de quina manera s'ha d'orientar políticament l'administració pública, i, encara menys, per a limitar les funcions sobiranes del parlament. Això són anomalies.
—En el seu llibre Seguretat lingüística vs jerarquia lingüística. Un estudi comparat de Suïssa i Espanya vostè sosté que a Espanya existeix una jerarquia lingüística molt definida que provoca que l'espanyol tinga supremacia respecte de les llengües cooficials. Quins canvis s'haurien d'implementar des del punt de vista legal perquè això deixara de ser així? Són canvis viables, a parer seu i tenint en compte el context polític espanyol?
Ara per ara, els canvis legals haurien de passar per una reforma de la Constitució o per un procés constituent que derogue la Constitució de 1978 i establisca un nou marc constitucional. No obstant
"No crec que siga possible, a curt termini, una Constitució que reconega la realitat plurilingüe de l'Estat"
això, no crec que hi haja una reforma constitucional. Espanya no ha reformat mai cap de les constitucions històriques. De la mateixa manera, també em sembla molt difícil pensar ara en un procés constituent plural que integre la dreta i l'esquerra espanyoles, i les mirades nacionals del centre i de les perifèries de l'estat.
No imagine que siga possible, a curt termini, una Constitució que afirme l'Estat espanyol com una realitat oficialment plurilingüe, done sobirania lingüística plena a les comunitats autònomes i afavorisca l'ús social de les llengües més minoritàries. Això és possible en altres països europeus, amb un nacionalisme d'estat pluralista; però soc bastant escèptica que es puga produir al Regne d'Espanya. La democràcia i el constitucionalisme espanyols tenen ací un problema difícil de superar en aquests moments.